7/8/13

Sònia Bagudanch: "El problema no és en Garzón, sinó la justícia espanyola"

L'acte a la Muntanya de Llibres amb la Sònia i en Pep Musté. Foto: Xavier Rius
Publico ara també al blog l'entrevista que li vaig fer ja fa dies a la Sònia Bagudanch sobre el llibre que ha escrit sobre la cara més obscura del jutge Baltasar Garzón. Vam fer-ne la presentació a la Muntanya de Llibres de Vic. El llibre és el primer d'una col·lecció que impulsen el Grup de Periodistes Ramon Barnils i Edicions Saldonar. L'entrevista és la següent:

-Per què un llibre sobre el jutge Garzón?

-Perquè la gent sàpiga vertaderament qui és Garzón, ja que durant els 20 anys que ha estat a l’Audiència Nacional només se’ns ha explicat una part del que ha fet, la lloable. S’han ocultat tots els excessos i vulneracions de drets humans que ha anat cometent.

-Realment els llibres sobre Garzón són tots laudatoris?

-No n’hi ha cap que reflecteixi amb una visió global el que ha fet malament. Hi ha el d’en Pepe Rei, però se centra molt en el cas del País Basc.

-I a què atribueixes que essent una figura de primer ordre no s’hagi fet fins ara cap llibre crític?

-Perquè no ha interessat al poder polític ni als mitjans de comunicació. I els periodistes que alguna vegada ho han intentat no han pogut o no els ha interessat. Hi ha hagut com un mur infranquejable, que dificulta molt fer periodisme d’investigació de veritat i a més publicar-ho.

-Tothom sembla estar d’acord que el periodisme ha de ser crític amb el poder, però ho és realment?

-Podria ser-ho més. N’hi ha, però costa molt, i és quasi impossible viure essent només un periodista que exerceix lliurement i que viu independent d’interessos econòmics i polítics.

-I tu, per què estàs al Grup Barnils?

-Hi estic per inèrcia, perquè m’hi vaig posar sense pensar-m’ho gaire, perquè crec fermament en la defensa d’un periodisme lliure, independent i que els professionals exerceixin amb plena llibertat de condicions i que vagin a trobar allò que al poder li intressa amagar. I que gratin i destriïn el gra de la palla i que treguin a la llum allò que es vol amagar.

-En la recerca que has fet per escriure el llibre t'has trobat el jutge Garzón que ja s’esperava?

-He descobert més maleses i més infàmies. No sabia que n’hagués comès tantes. I m’ha sorprès que una persona tan mediocre, malèvola i falsa hagi pogut créixer tant i exercir durant tants anys. I encara ara em sorprèn que un estat permeti que es promocioni un jutge així i a més se li atribueixin falsos èxits i pugui anar pel món com un defensor dels drets humans i de la justícia universal.

-Qualifiques Garzón de vanitós, mediàtic, mediocre, furtiu, fracassat i expulsat. Deunidó!

-Sí. És un retrat personal d’ell i a partir d’aquí fer un repàs de la seva trajectòria. No vol dir que no tingui adjectius positius, però jo em centro en el que s’ha ocultat.

-Sorprèn la definició de fracassat. Veient l’aura que l’envolta no ho sembla pas.

-Fracassat, primer perquè al llarg de la seva trajectòria cap dels grans casos que ha portat ell no podem dir que hagi tingut èxit. Potser alguns resultats, però en tot cas molt minsos. I perquè ha quedat expulsat de la judicatura espanyola. Que hauria d’haver estat expulsat molt abans. Ha acabat fracassant i fent-se evident la seva mediocritat.

-A molts se’ls haurà quedat la idea que a Garzón se’l van carregar la caverna i el PP per voler investigar els crims del franquisme. Realment va fer tant per aquest tema?

-Va fer més que el que ha fet mai cap jutge. Però no ha fet gaire. I a més no ha denunciat que la llei espanyola no permet investigar els crims del franquisme. Ell s’ha erigit com una persona que volia actuar contra els crims del franquisme, però la llei espanyola no ho permet perquè fa que hagin prescrit i per tant no són investigables. I mentre no s’elimini la llei mai es podrà fer justícia.

-I l’independentisme? El jutge Santiago Vidal, que havia treballat amb ell, va desvetllar en la presentació del llibre a Barcelona que Garzón el qualifica de “càncer” i que l’operació Garzón del 1992 va ser una “cacera de bruixes”.

-Sí, en molts dels seus casos s’evidencia que Garzón, empès i patrocinat per l’estat, ha perseguit unes idees polítiques per, a partir d’aquí, detenir més per motius ideològics que per evidències de delicte que, en tot cas, ha buscat forçadament com en el cas dels interrogatoris sota tortura del 1992.

-Veus Garzón, un cop expulsat de la justícia, tornant a la política?

-Crec que per ganes seves no quedaria. Però penso que ho tindrà molt difícil, perquè gràcies a que amb internet cada vegada té més accés a la informació, ho tindrà més difícil per ocultar tots els delictes que ha encobert. I si realment es presenta a algunes eleccions s’haurà d’encarar amb tot això.

-Dius al llibre que cada país té els jutges que es mereix.

-Sí, perquè la culpa que Garzón sigui com és no és seva, sinó d’un estat que l’ha empès a ser com és, l’ha promocionat i l’ha catapultat a una fama mundial, ajudant-lo a ser un jutge que forci la llei al màxim. El problema no és Garzón, sinó la justícia espanyola. I no tenim un sistema judicial independent per culpa del poder polític, i per tant la responsabilitat també és dels ciutadans.

-I Espanya, i per extensió Catalunya i els Països Catalans, també tenen els periodistes que es mereixen?

-Els periodistes no s’escullen en unes eleccions, però sí que una societat crea els seus periodistes i els tries en la mesura que fas créixer uns mitjans o consumeixes uns mitjans determinats. Però penso que la gent té moltes ganes de consumir informació lliure i independent i que fiscalitzi el poder. Passa que falta trobar alguna manera que els periodistes puguin viure d’això.

-El 21 de juny et van acomiadar de l’ACN enmig d’una retallada que sembla no tenir fi. Mals temps pel periodisme, també pel periodisme fet amb mitjans públics i també pel periodisme crític i compromès?


-Sí, la crisi va molt en contra del periodisme crític i compromès perquè l’hem d’exercir desinteressadament i sense remuneració, però som molts i seguirem molts els que estarem disposats perdre bous i esquelles per lluitar per aquest periodisme, fins i tot encara que ens costi un acomiadament. En tot aquest temps que he estat a l’ACN, no he vist que malgrat ser un mitjà públic no s’exerceix amb llibertat. I malgrat que no puc dir que m’hagin acomiadat per uns motius concrets, sí que tot apunta que els mitjans públics no són el que un estat democràtic es mereixeria.

6/8/13

Sixte Garganté: "De diners n'hi ha, el problema és com es reparteixen"

La sala plena en l'acte a favor de la ILP el 8 de juliol a Vic
El 8 de juliol, coincidint amb l'acte informatiu que va organitzar la plataforma Renda Garantida Ciutadana Osona, vam entrevistar en Sixte Garganté. És un de les cares visibles del grup promotor de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per impulsar una llei que fixi una Renda Garantida Ciutadana a Catalunya. D'aquí al mes d'octubre fan falta 50.000 firmes. El 29 de juliol en vam publicar un resum a EL 9 NOU. L'entrevista íntegra és la següent (les negretes són meves):

-Què és la Renda Garantida Ciutadana?

-És un dret reconegut a l’Estatut, a l’article 24.3, que més o menys textualment estableix que les persones o famílies que estiguin per sota del llindar de la pobresa tindran dret a reclamar una prestació, que l’Estatut en diu Renda Garantida de Ciutadania, amb les condicions que es regulin, que és el que el Parlament encara no ha regulat. I aquesta inactivitat per part del Parlament és el que ha fet un grup de ciutadans i ciutadanes impulsem una Iniciativa Legislativa Popular.

-I si el Parlament no ho ha regulat fins ara, què els fa pensar que ho farà ara perquè 50.000 ciutadans ho demanin?

-D’entrada, ara ho ha de fer, si aconseguim 50.000 signatures vàlides...

-Ho ha de debatre...

-Ho ha de debatre i ho ha d’aprovar, o no, i en qualsevol cas, en les condicions que els grups parlamentaris junt amb la comissió promotora discutim. Si ho aproven amb unes circumstàncies i condicions que nosaltres no hi estiguem d’acord, retirarem la Iniciativa Legislativa Popular.

-Deixi’m fer d’advocat del diable. Si l’administració no té ni un duro per pagar el que ja té compromès, menys en tindrà per a una paga per tothom que no arribi als 664 euros?

-El problema és el següent: si els ciutadans i ciutadanes pobres que viuen legalment a Catalunya no tenen drets, el Parlament haurà de dir que no tenen drets i que per tant es condiciona l’existència de disponibilitat pressupostària per reconèixer drets que l’Estatut ja ha reconegut. Contràriament, si aquests ciutadans i ciutadanes tenen drets, s’haurà de posar al damunt de la taula el dret d’aquestes persones i, per tant, prioritzar en funció dels ingressos que la Generalitat tingui quina és la participació del pressupost de la Generalitat per fer front a aquests drets. El problema no és tant que no hi ha diners. De diners d’hi ha, el problema és com es reparteixen. I els diners s’han de repartir en funció dels drets, tots, que tenen tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

-I a l’hora de prioritzar, quina despesa retirem per garantir la Renda Garantida Ciutadana?

-El 2012, el govern de la Generalitat ja reconeix, així ens ho ha reconegut a nosaltres la consellera de Benestar i Família, que hi ha un total de 400 milions d’euros que s’han gastat en aquest àmbit de serveis socials i pobresa. El cost de la prestació que nosaltres propugnem és d’aproximadament 2.000 milions d’euros anuals, que equival a entre el 5% i el 6% del pressupost de la Generalitat. Què prioritzem? Primer, saber fer front a aquesta circumstància d’especial gravetat per la que passen molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Quines despeses podríem prescindir? Abans hauríem de plantejar-nos quins ingressos podríem aconseguir per damunt dels que tenim. Moltes de les iniciatives político-administratives del govern de la Generalitat actual, que tenen per objectiu reduir els ingressos, s’haurien de cancelar. Reduir els ingressos del joc... No. Impost de successions... Sí. Altres tipus d’impostos sobre els que la Generalitat té capacitat legislativa, pot apujar-los. Despeses que es podrien no fer? Per exemple, subvencions a escoles privades concertades de caràcter religiós -Opus Dei i no Opus Dei- es podrien retirar. També algunes infraestructures que estan en construcció... I em diràs que darrere aquestes infraestructures hi ha llocs de treball, però anem a veure què costa i què ens podem estalviar. En definitiva, el que nosaltres plantegem és que a l’hora de discutir ingressos i despeses, tothom ha de participar en el repartiment de les despeses. Si hem d’incrementar els ingressos, mirem d’incrementar els ingressos. Si hem de disminuir algunes despeses, mirem de disminuir algunes despeses. Que al final resulta que aquests 2.000 milions d’euros que costaria aquesta prestació al final no hi ha diners per cobrir-los? Doncs bé, 1.700? Es tracta de prioritzar i discutir.

-Les 50.000 firmes segur que es recullen. I els polítics, com van fer amb la ILP de la PAH, poden acabar-ho tirant tot enrere.

-Sí. No en tenim cap dubte. Al Parlament dependrà de moltes circumstàncies. Dependrà del nombre de signatures que es recullin. No és el mateix que se’n recullin 5.000 que 150.000. Dependrà també de les posicions del conjunt de grups parlamentaris. Nosaltres tenim l’esperança que el suport que donen a la ILP, el PSC, ERC, ICV-EUiA i CUP posa en mans de CiU aprovar una cosa que no serveix absolutament de res o que rebutgi de pla la nostra iniciativa amb els vots del PP, que ho podria fer. Però vaja... Anem a veure com va. També he de dir que més enllà de la importància que s’aprova una iniciativa d’aquestes característiques, la ILP té una altra funció importantíssima, que és el dret a participar políticament quan el Parlament és inactiu. I per tant durant aquests sis mesos ens poguem donar a conèixer a la població. I també és important les mocions que han aprovat els ajuntaments més importants de Catalunya amb els vots de CiU.

-El vídeo que tenen a la web comença amb una intervenció d’Arcadi Oliveres que parla del govern català com a “Robin Hood al revés, treure-ho als pobres per donar-ho als rics”. Per anar fent amics amb CiU...

-Amb CiU, com amb tots els grups parlamentaris, hi vam parlar abans de presentar la ILP, perquè ens crèiem en l’obligació de donar-los a conèixer el que anàvem a fer. CiU té una part del seu electorat en una situació econòmica i social ben difícil. Els pobres a Catalunya fins el 2008 eren 80.000 i ara són quasi 700.000. D’aquests 700.000 tots els grups hi tenen gent de la seva. De fet, al portaveu parlamentari de CiU, en Jordi Turull, la idea no li va semblar malament. El problema és econòmic, de prioritats polítiques sobre quins són els drets que s’han d’atendre de forma prioritària. No és que pensem que fem o no fem amics quan fem aquest discurs. Si el fem és perque estem absolutament convençuts que darrere de la pobresa hi ha un altre problema tant o més greu que és el de la desigualtat.

-No es veu al carrer una mobilització com la de la ILP de l’habitatge. Serà que no som conscients de la urgència del que s’hi demana?

-Nosaltres tenim programades algunes mobilitzacions al setembre i octubre, però tens raó quan dius que hi ha dificultats de mobilització o com a mínim moltes més que en el tema de la ILP de la dació en pagament. La diferència fonamental és que a la dació en pagament hi ha un enemic visible i clar que tothom reconeix com a enemic, les entitats bancàries que estiren més el braç que la màniga: dóna’ma el pis i encara em continues devent. En la Renda Garantida de Ciutadania els enemics són més eteris: m’he quedat a l’atur, he cobrat un temps la prestació, després se m’ha acabat... No hi ha un enemic; hi ha una administració que hauria d’atendre uns drets. I després hi ha un altre element, les dificultats per visibilitzar-se que té la gent que està en aquesta situació. Qui perd el pis perquè no pot pagar la hipoteca, té el banc. Qui no té ingressos econòmics, es troba en una situació d’invisibitat, de vergonya quasi diria... Ningú vol reconèixer que és pobre de necessitat. Sobretot quan no té ningú a qui pugui culpar clarament.

-Una Renda Garantida de Ciutadania garantiria, com s’intueix pel seu nom, un mínim per eradicar la pobresa de Catalunya?

-En la qüestió del mínim, del llindar de la pobresa, hem sigut extraordinàriament pràctics. Hi ha una llei vigent a Catalunya des de 2006 que estableix quin és el llindar de la pobresa i la quantifica en aquests 664 euros mensuals per 12 pagues. És suficient per viure dignament? Pel que en té menys, és suficient. També és ben cert que probablement no tinguin el mateix valor 664 euros en un poblet petit que una ciutat mitjana o en una gran ciutat. Nosaltres el que hem volgut no és posar sobre la taula una discussió sobre quina és la quantia. Si hi ha una llei que ho diu, nosaltres ens agarem en aquesta llei, que no ens l’hem inventat nosaltres.

-Hi ha qui diu que més que donar peixos el que s’ha de fer és ensenyar a pescar, i que la Renda Garantida Ciutadana és acomodar al que no té feina a viure de l’estat.

-No. En absolut. I ho hem estat discutint i al final hem arribat al convenciment que establint una obligació per a les persones que arribin a cobrar aquesta prestació que si se’s ofereix una feina i la rebutgen, perden la prestació, amb la ILP el que estem fent és reinvindicar el dret a treballar. Cobrarà la gent que hagi de cobrar perquè no té feina ni ingressos d’altres origen, però en absolut s’està generant una prestació que li permeti a la gent viure sense treballar. En absolut. La majoria de gent que està en aquesta situació o en risc d’estar-hi és perquè ha perdut la feina.

-Realment hi ha 700.000 persones a Catalunya en situació de pobresa? No s’entén que si és realment així encara no s’hagi fet cap bestiesa.

-Els càlculs que hem fet per calcular el cost de la prestació són fets a partir de les dades oficials de l’Idescat i de l’EPA, les dades del SOC. A desembre de 2012, la foto fixa és que a Catalunya hi ha unes 650.000 persones majors de 18 anys que tenen ingressos inferiors a 664 euros. Això són les dades oficials analitzades per un catedràtic d’Ecnomia Aplicada de la UB que és qui ens ha fet els càlculs. Això és cert, però no suficient perquè la gent estigui desesperada. Per què? Primer, les xarxes familiars, i en això ja hi ha dades tan bèsties com avis que deixen la residència per tornar a casa per portar al nucli familiar la pensió pública que cobren. Avui ja és una realitat que hi ha famílies que de les pensions dels avis en viuen els fills i els néts. I tot això apaivaga. Podria haver-hi altres circumstàncies, com que no tothom que diu que no té feina no treballa? Doncs probablement hi ha qui fa feines sense declarar. Qualsevol opció és lícita per portar diners a casa.

-La Renda Garantida de Ciutadania no deixa de ser un pedaç. Quina seria la solució a l’empobriment que està patint la societat?

-Unes polítiques que combatissin la desigualtat social, enfortint l’estat del benestar en comptes de debilitar-lo; és l’única possibilitat que hi ha. Si anem cap a un estat del benestar que exclou a un 30% de la població, hi haurà un 70% que cada vegada estarà millor i un 30% que cada vegada estarà pitjor. El que calen són unes polítiques que garanteixin un mínim de drets, i aquestes polítiques només són possibles si hi ha redistribució de la riquesa. I la Renda no va per aquí, sinó que és una situació de xoc a una situació que esperem que d’aquí a cinc anys sigui millor.

-L’estat del benestar era realment un miratge, com la classe mitjana?

-No. La situació actual no és fruit d’una catàstrofe natural. De la mateixa manera que hi va haver una mena de consens social tàcit després de la Segona Guerra Mundial a l’Europa occidental, que aquí ens va arribar molt tard i molt retallat, formava part d’unes polítiques socials i econòmiques que partien de la base de la necessitat d’una cohesió social que permetés que les coses funcionessin raonablement bé. I en aquest sentit l’estat de benestar era una realitat. El problema és que avui aquesta realitat s’ha truncat, però perquè hi ha unes polítiques molt determinades que tenen com a objectiu que el que hi ha es reparteixi entre menys. No crec que sigui un miratge, el que hi ha són unes decisions dels que tenen els recursos per continuar acumulant més encara que sigui trencant la cohesió social. La cohesió social no és un miratge, és una necessitat.

-Que la riquesa està mal repartida ja ho sabem de sempre. El treball, en tant que font de riquesa o de subsistència, depèn del cas, també?

-El treball està mal repartit. El problema és que només ens recordem que està mal repartit quan falta treball. Es podria repartir millor, no hi ha cap dubte. S’ha produït un retrocés en la consciència social en el sentit més neutre i positiu de la paraula. És a dir, quan hauríem de pensar en repartir, només pensem en gastar. Ara ben poques coses podem repartir, i a més ara ben poques persones volen repartir amb el del costat.

-És optimista respecte deixar el nostre futur en mans dels governants que tenim avui dia?

-No és un problema de de deixar en mans d’uns governants. Nosaltres en plantejar la ILP un dels objectius que pretenem posar sobre la taula és que els governants han d’atendre els drets que existeixen. És un problema de drets: tenen drets o no tenen drets? Si no tenen drets, no els tenen. Però si els tenen, s’han de repartir. Per tant, no és un problema de deixar en mans, sinó d’exigir als governants que legislin allò que l’Estatut estableix com a dret. En aquest sentit, jo sóc optimista en qualsevol tipus d’activitat que tingui per objecte la participació dels ciutadans i ciutadanes en una iniciativa legislativa. I també ho sóc en la consciència que existeix de la necessitat de fer front a aquest problema. Quan parlem amb la gent no tenim especials problemes perquè la gent signi els plecs de la ILP. L’optimisme se’m redueix és quan penso en al correlació de forces s’ha de produir al Parlament perquè es pugui donar un bon fi a la ILP.


5/8/13

El sol ja no és gratis



Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 2-8-2013:

"Va haver-hi un dia, en la nit dels temps, que la terra es va privatitzar i es van posar tanques al camp. Més tard, van privatitzar l’aigua. Ara el govern espanyol ha decidit que també el sol deixi de ser gratis. A veure quin dia ens cobren per respirar l’aire. El sol era gratis per a aquells que havien decidit fer el pas i instal·lar a casa –o a l’empresa, la instal·lació municipal, etc– plaques per aprofitar el sol del moment. A l’espera que, com a Europa, arribés l’anomenat “balanç net” que hauria de permetre cedir energia renovable generada per les plaques solars de casa a la xarxa i recuperar-la quan fes falta. No és cap invent, a Europa funciona i el problema és que, per a segons què (de fet, només per a allò dolent), aquí no som Europa. La reforma energètica aprovada pel govern espanyol és un intent d’estocada a les energies renovables, no només perquè se’ls retiren les primes i tot allò que el vent –i mai millor dit– els havia dut a favor, sinó perquè, a més, crea uns insostenibles peatges a aquells que optin per l’autoconsum solar, amb multes de fins a 30 milions d’euros (!) per a aquells que ho facin d’estranquis. Ni es regula el balanç net ni res. Reis dels eufemismes com són, només miren per rebaixar el “dèficit tarifari”. Ja em diran quin si en el primer semestre d’any les tres grans elèctriques espanyoles (Iberdrola, Endesa i Gas Natural-Fenosa) van guanyar 3.622 milions d’euros. Si tan mal negoci és això de l’energia, que ho deixin, com han de fer tants petits empresaris quan no els surten els números. I mentrestant, dimecres cooperatives que aposten per un model energètic eficient, renovable i en mans de la ciutadania, apostaven per la desobediència. De moment, sense ni tan sols això, queda fer el petit pas –a poc més d’un cop de clic d’ordinador– de fer-nos socis de cooperatives com, aquí a Catalunya, Som Energia. Desobedients? Ja ho veurem. Algun dia, segurament, ho haurem de ser. Rucs? Això sí que no".

2/8/13

Guillem Agulló, pare: "La impunitat està ben viva, i ben subvencionada!"



Aquesta és l'entrevista íntegra que vam fer als pares d'en Guillem Agulló el 28 de juny passat a Vic amb motiu de l'homenatge que se li va fer després de dedicar-li un espai de la ciutat. Un resum de l'entrevista la vam publicar el dilluns 1 de juliol a EL 9 NOU. La Laura va gravar l'entrevista íntegra en vídeo. És el vídeo que encapçala aquesta entrada al blog. Sota l'entrevista hi ha els vídeos sobre l'acte que van fer la mateixa Laura, EL 9 TV i la CUP.

Vet-ho-aquí, doncs, l'entrevista a en Guillem Agulló, pare, i la Carme Salvador. Quan no es diu el contrari, qui contesta és Guillem. Les negretes són meves.

-Què senten en veure dedicar-li un espai al seu fill a Vic a l’altra punta dels Països Catalans?

-Per a nosaltres és un gran orgull i un honor que a l’altra punta dels Països Catalans es fique a un carrer el nom de Guillem. Lo que ve a demostrar i a representar és que la memòria de Guillem és ben viva i que la flama de la lluita i la reivindicació és ben present.

-Fins a quin punt és important guardar la seva memòria?

-Fins al punt que totes les llibertats estiguen garantides i les injustícies mínimament eliminades.

-Guillem s’ha convertit en un símbol per a la lluita antifeixista, també per a joves com els d’aquí d’Arran Osona, que ni havien nascut quan el van matar...

-Lo que vol dir és que Guillem s’ha convertit en un símbol, que el tenen mitificat, malgrat que ell no haguera volgut.... I que de la mateixa manera que l’han mitificat i el tenen com un símbol, per l’altra banda el criminalitzen i l’insulten... No al mateix nivell, perquè n’hi ha molts més que estan a favor de Guillem, però continuen criminalitzant la memòria de Guillem.

-Sí, és el que li volia dir, també és un mite per als que el van matar i per als que pensen com ells. Ara amb motiu dels 20 anys un regidor de PxC l’insultava i s’alegrava públicament de la seva mort. És molt fort!

-Sí, clar, per això ho deia, hi ha la reivindicació de Guillem, com a part de la memòria col·lectiva dels Països Catalans, i de la lluita antifeixista i contra les injustícies socials, però per una altra banda PxC l’insulta i el criminalitza, perquè els descol·loca el seu discurs.

-Tenen la sensació que la impunitat que va deixar l’assassinat del seu fill sense el càstig exemplar que es mereixia encara continua viva?

-Sí, continua viva... Estan ben vius, ben viva la impunitat, i ben subvencionada... Subvencionada!

-Subvencionada pel govern valencià.... pel govern espanyol...?

-No ho dic.

-Continua notant complicitat implícita o explícita dels governs valencià i espanyol amb el feixisme que va matar Guillem?

-Malgrat que no puc demostrar-ho, estic convençut que és així.

-Va dir fa poc que a l’assassí del seu fill el vol ben viu perquè pateixi en vida almenys la meitat del que vostès han patit fins ara.

-Sí, perquè és clar, nosaltres venim de la cultura de la pau, i no volem la mort per a ningú. Però el que va assassinar al meu fill no sap el dolor que ha provocat a aquesta família. I el volem ben viu perquè patisca sols la meitat del que hem patit nosaltres.

-Com era Guillem Agulló?

-Guillem Agulló era un jove compromès i combatiu, i amb una alegria immensa pel que pensava i pel que lluitava, que era tan difícil parar-la que... bé, que era impossible. Jo no podia parar-lo.... Les seves conviccions eren tan fortes, que jo li deia: Fill meu, però si el propi sistema t’absorbirà i et comprarà tot allò que estàs volent canviar... I ell ens deia: Però si jo no lluito pel que crec, prefereixo morir-me. Un xic amb 18 anys. I tu em diràs com és possible que un xic amb 18 anys pugui dir aquestes coses... Doncs les deia, perquè tenia uns amics que es corresponien als seus ideals, tenia uns pares que es corresponien als seus ideals, i segurament ens hauria agradat que no fos així, perquè ara el tindríem viu. Però algú va pensar que eixa manera de pensar s’havia d’acabar amb ella.

-CS: Guillem no era diferent a la gent jove de la seva època, era un lluitador, estimava moltíssim la terra i per això volia millorar en el possible la convivència entre tots. Era una persona molt alegre, amb les idees molt clares, però com qualsevol persona jove d’aquella època, almenys al País Valencià.

-Amb els anys, fins i tot per a la família la figura es tendeix a desfigurar i es converteix en un mite com ho és per a més d’una generació d’independentistes i antifeixistes?

-Volguérem que no passara. Hem de fer esforços, perquè ens contamina l’ambient que l’envolta, però us asseguro que no direm mai una paraula que no siga certa de Guillem, perquè nosaltres mateixos ens faríem molt de mal. El que diguin els altres és collita d’ells, ja t’he dit que el mite no té fronteres, tampoc no sabem fins on arriba.

-Què us empeny a continuar la lluita?

-CS: La mateixa injustícia, el judici dels seus assassins va ser una burla per a ell, per a nosaltres. Era una bona personal, un xiquet molt dolç, i que no es mereixia morir a mans d’aquesta gent. I com que no es va fer justícia, com que han seguit burlant-se, durant 20 anys, hem hagut de seguit veient ‘Guillem, jodete’, ‘Guillem, mort i ben mort’, fins que no es reconega que va ser una mort política, que el van matar per les seves idees, seguirem allí.

-GA: A més, és tan difícil justificar la mort de Guillem, tan impossible justificar-la, que fins i tot tenen problemes per solucionar la qüestió. I per tant, si és viva la memòria de Guillem és perquè l’assassinat va ser tan dolent i la justícia va ser tan injusta, que va ser una estafa i una burla, que tenen un problema molt greu, que no van a poder resoldre l’assumpte si no es parla que al País Valencià hi ha una trama feixista organitzada que arranca de la transició... perquè això de la transició exemplar va ser una estafa, i d’aquí ve un poc que a la justícia li costi tant demostrar que la mort de Guillem va ser una casualitat, una baralla entre joves. No és possible, va ser un assassinat polític.

-Heu demanat que es reobri el cas a la justícia?

-Fan falta molts diners. Si fos multimilionar potser ho podria aconseguir, però això li correspon a la fiscalia. Jo fa poc m’enviava un dossier una diputada del Parlament espanyol dient que en una comissió reconeixien el dolor de la família, i que les institucions estan a favor de la família, per tot allò que nosaltres hem dit que les institucions no ens han reconegut mai... Ara pareix que comencen a dir-ho, però tampoc sé com se tradueix això. Ja veurem més endavant què és el que s’ha parlat en aquesta comissió, amb tots els partits polítics, des del PP, PSOE, IU, que diuen que van a acabar amb tota eixa impunitat. No sé com es va a traduir, que m’ho expliquen més endavant.

-Feliu Ventura parla d’un viatge que parteix del dolor, de la por, de la ràbia... i que va cap a la construcció. Comparteixen aquesta sensació?

-Sí, sí, sí... Clar. Guillem és el present i és el futur.

-Com definiria la situació actual del País Valencià?

-Una situació de fallida tècnica i política. Hi una xicoteta esperança que l’esquerra recuperi el Parlament valencià després de tants anys que hi ha manat la dreta. Sí, una esperança...

-Es pot redreçar la situació, doncs, són optimistes?

-Ens manté l’esperança. Sí, sí... No som pessimistes. El dolor ens ha fet forts. Hem anat creixent en el dolor. I per tant no tenim més remei que ser optimistes. Perquè hi ha unes generacions que s’ho mereixen.

-El Principat està en un procés cap a la independència... Si més no ho sembla. De moment, però, la majoria d’independentistes d’aquí s’obliden de la resta de Països Catalans. Com es veu el fenomen des de País Valencià?

-Des del món independentista del País Valencià, que som un gruix prou interessant, no ens agradaria que nos deixaren fora. També comprenc que és prou complicat, perquè allà es viu molt en clau espanyola. Malgrat que som dels Països Catalans, ja veu que el govern valencià actual ara s’ha inventat un idioma que es diu íber per no dir-li català... S’han entestat a espanyolitzar molt el País Valencià perquè pensàrem menys en català. I com que això pareix que s’està animant, perquè ara allà hi ha hagut la presentació de les CUP, i està Esquerra Republicana del País Valencià, i està l’Entesa, això és tot un fenomen creixent que va provocant que el canvi se veu vindre.

-CS: De tota manera, quan Catalunya siga independent, allà a València quan vegen el canvi, què és el que significa ser independent, poble per poble anirem demanant la independència, estic segura.

-GA: Nosaltres no farem un procés democràtic i popular, com el vostre. Nosaltres farem declaracions institucionals, perquè allà és un poquet més complicat, però potser que fem declarcions institucionals municipi per municipi fins arribar al Parlament i demanarem també la independència. I ja veurem si serà una federació, o una confenderació, o què, però no podem estar destriats dels Països Catalans.

-I com s’ha donat el tomb al Principat, on ara hi ha una majoria social per la independència quan fins fa ben pocs anys es veia com una cosa molt difícil, veuen possible el canvi al País Valencià, on hi ha una majoria que vota PP?

-Home, quan vegen que Catalunya no té cap problema per a la seva supervivència i que viuen millor fins i tot que algun país europeu, aquestos, la dreta, tampoc té cap problema en apuntar-se al carro... si és que és intel·ligent. A no ser que vulga pegar-li foc a tot el País Valencià, com altres voltes en la història dels valencians.

-Aquí sí que impera una mena de discurs únic que posa la independència per davant de tot, deixant el discurs socials en un segon terme.

-Ho sento, però no m’agrada. La independència no es construirà en bones condicions si darrere no hi ha una seguretat que els interessos de la majoria estan protegits. Per tant, seria també una xicoteta estafa.

-Com creuen que Guillem viuria avui dia la situació actual?

-Avui dia? Eixes preguntes me les fan a voltes i no sé contestar-les... Ho sento, no sé contestar-la.