Pàgines

26/8/14

Dues mil truges

Obres de construcció de la macrogranja de Serrarols, a Sant Martí d'Albars
Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 22-8-2014:

"El 28 de març de 2009 es feia al monestir de Lluçà l’acte simbòlic d’apadrinament d’una xarxa de “territoris serens”. Exercia de padrí l’aleshores conseller Josep Huguet i d’apadrinats representants dels ajuntaments del Lluçanès, el Moianès, el Bisaura i el Collsacabra. En la definició de “territori serè” que encara es pot llegir a la web del projecte s’hi proposaven com a fita “l’aprofitament del capital territorial en clau de desenvolupament humà, més enllà de la simple obtenció de benefici econòmic, promovent l’ús dels recursos locals de manera que sempre s’hi obtinguin altres tipus de benefici (ambiental, social, educatiu, etc.) i amb la participació d’empreses i organitzacions compromeses amb els plantejaments de la responsabilitat social territorial”. No es tractava de convertir el Lluçanès, o els altres territoris, en una mena de reserva on no es podia tocar ni un bri d’herba. Es tractava d’evolucionar, com ha fet l’home al llarg del segles, en equilibri amb el territori, precisament modulant-lo i donant-li vida. Adaptant el territori i adaptant-se al territori. Alguns, però, allò de no passar-se amb la serenitat s’ho van agafar al peu de la lletra i van decidir obrir la comarca, i ara parlo del Lluçanès, en un tot s’hi val de macrogranges de porcs. I com d’una cort de poc més de mitja dotzena de truges se’n podia extreure un permís per fer-hi una macrogranja amb més de dues mil. Feta la llei, feta la trampa, fins i tot en els territoris serens. Com si no s’hagués après res, ben res, de l’experiència d’altres, com a la plana de Vic, on sense haver-se conjurat mai perpetuar-hi la categoria de “territori serè” com sí que va fer el Lluçanès, es van malvendre les fonts per la voracitat d’uns quants pocs que algú va batejar amb l’ocorrent nom d’'aristocàrnia'. Alguns fa temps que ho prediquem (en el desert). Ara, però, hi ha una petita diferència. Però important. Un ajuntament, de moment encara un de sol, ha saltat a l’altra banda de la ratlla. La resistència de Lluçà, amb l’alcaldessa al davant, és molt més important que un pur tràmit administratiu que va obligar a tornar a aprovar de pressa i corrents el projecte de portada d’aigua al Lluçanès. No claudicar davant la temptació de la canonada fàcil (i cara!, més d’un milió d’euros públics, per ara) i espavilar-se buscant (i trobant) l’aigua on ha estat tota la vida, sí que és apostar per la serenitat. I pel territori".

25/8/14

Negres i moros... "de baix nivell"


Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 13-6-2014:

"Feia dies que volia explicar l’anècdota, però sempre acabava sortint un corre-cuita més urgent. Ara, després que transcendís l’estudi sobre la discriminació ètnica a Vic, la història ve com anell al dit. Me la va explicar l’amic Steve, que es canvia de pis. En una visita a un dels que li interessava, la comercial de la immobiliària li etziba: “Els propietaris no hi volen ni moros ni negres”. I ell, blanc i de Londres, per forçar la situació, li demana si la seva parella fos negra o mora, què passaria, entrarien dins la gamma de clients potencials, o no? La comercial es veu obligada a matisar, a rebaixar el to del racisme dels propietaris del pis: “Bé, no hi volen ni moros ni negres de baix nivell”. Ja som al cap del carrer! El problema no rau tant en el lloc on per atzar has nascut, ni tan sols en el color de la pell. El problema, com sempre, és de “baix nivell”, de pobresa. Quanta misèria! No la dels negres o moros de “baix nivell”, sinó la dels propietaris de pisos que, davant l’aparent indiferència de les autoritats, estan segregant la ciutat. Davant la cara d’estupefacció del meu amic, la noia es va veure obligada a matisar per altre cop: “És que són molt especials, els propietaris”. “El que són és uns racistes!”, li va respondre l’Steve abans de girar cua.

No sé de què se sorprenen alguns, em deia un altre amic davant la publicació dels escandalosos resultats de l’estudi sobre discriminació ètnica a Vic. “Que no van a comprar el pa?”, m’hi afegia. I sí, de mica en mica hi ha el risc d’anar-nos tornant insensibles a la discriminació, al racisme latent que voreja el taulell del forn de pa o de la perruqueria. I dels despatxos. Girar cua malgrat trobar un pis com el que buscaves com va fer l’Steve és el pas endavant que hauríem de donar els que sabem que darrere cada discriminació hi ha una persona. Normalment, persones “de baix nivell”.

24/8/14

La xinxa, la buixarda i l'heura tonenca


Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 14-8-2014:

"Tornava de vacances lamentant-me de la més que probable dissolució de la feina feta per la Fàtima, la Maria, la Montse, en Yassin, en Yousef, la Karima, la Fadua, en Jaume, en Josep, l’Steven, en Memba, en Mamadou, en Moha, en Toni, la Guiomar i tantes altres en el marc del Pla de Desenvolupament Comunitari del Remei. L’estiu, però, no només ens ha dut males notícies en l’àmbit de la construcció d’una societat més justa a partir de l’autogestió i d’espais cooperatius de convivència. El juliol, de fet, començava amb l’estrena en la 'baixada siciliana' de Sant Miquel a Vic dels cinc cavallets cotoners, una comparsa amb rerefons social que s’incorpora al bestiari de la ciutat. Uns cavallets que porten cinc nenes fruit d’un projecte integrador nascut a l’immens espai de llibertat en què s’ha convertit el Casal Claret. Durant l’estiu, però, s’han anat donant a conèixer altres espais i experiències en aquesta comarca en moviment que sura i emergeix més enllà de l’oceà del pensament únic. A Tona neix L’Heura, l’assemblea popular de Tona, amb l’objectiu de “créixer i fer rebrotar els moviments populars que ens han caracteritzat sempre”, tot recuperant “el teixit social i cultural que havia caracteritzat sempre el poble”. A Vic germina l’ateneu popular La Buixarda. En l’autoremodelat espai que havia ocupat el Casal Manel Viusà al carrer Sant Antoni Maria Claret, s’erigeix com a projecte “obert, inclusiu, actiu i acollidor” que, com l’heura, busca arrelar-se i escampar-se per anar forjant aquest futur que ja és present, basat en l’autogestió, la solidaritat i la cooperació. El 4 de setembre a les 8 fan assemblea oberta a tothom i també anuncien una jornada d’activitats per la inauguració del 20 de setembre. Finalment, cal celebrar i donar la benvinguda a La Xinxa, grup feminista de Manlleu, que també recull l’herència d’aquelles xinxes, “dones de fàbrica”, com les defineix el diccionari, “les nostres àvies, les nostres mares, majoria silenciada del proletariat, lluitadores invisibilitzades”. I es presenten acompanyant-se d’un text de Montserrat Roig: “En aquestes casetes, unes dones ja no badaven des dels balcons i finestres, ja no tenien temps de mirar perquè corrien i corrien per carrers i carrerons on mai entrava el sol. Aquests dones eren les xinxes. Diuen, també, que no tenien temps ni de rentar-se ni de polir-se, que no sabien què era el caliu de la llar, que no tenien esma d’aprendre res perquè el treball les deixava extenuades però que tenien l’instint de rebel·lia”. Com diu la vella i bella divisa revolucionària, som les nétes de totes les bruixes que mai vau poder cremar".

23/8/14

Empoderament i no assistencialisme


Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 8-8-2014:

"Tornat de vacances, recupero, de la correspondència de juliol, la carta de comiat de la Guiomar com a tècnica responsable del Pla de Desenvolupament Comunitari del Remei. De comiat de les persones i associacions que han col·laborat amb ella i amb qui ella ha col·laborat en els tres anys que ha durat el Pla. Tres folis plens de sentiment però que també són tota una declaració/lliçó de treball comunitari, d’autogestió des de l’acompanyament –perquè s’hi ha de ser, i la Guiomar hi era– i d’empoderament. Ara, diu l’Ajuntament, el treball continuarà, però d’una manera diferent. És a dir: no continuarà. I això ho dic jo.

No entenc –o potser realment sí– les raons que han portat l’Ajuntament de Vic a no aprofitar el coneixement del terreny on es movia, el capital social i l’experiència de qui portava tots aquests anys treballant-hi, sobretot en un tipus de tasca, la comunitària, on aquest bagatge i coneixement és cabdal.

Un treball, el comunitari, que facilita i optimitza els recursos i incorpora la ciutadania en la presa de decisions. A partir de línies de treball decidides entre totes les persones que assistien als plenaris del Pla Comunitari. Un plenari que era l’espai on es feia la diagnosi i planificació de les actuacions, i el desenvolupament dels projectes. A partir de l’empoderament de les persones, com es va fer al Remei, posem per cas, amb el projecte de dinamització de la pista del Montseny.

Les coses, però, no es fan soles, és molt important la figura de la dinamització, sovint invisible, animant els altres a actuar, però estant al darrere. I promovent des de l’administració processos d’empoderament, perquè són els que portaran a una gestió d’allò públic més responsable. Amb un acompanyament fet des del respecte i la promoció de l’autonomia, en una tasca, la comunitària, que no passa per l’assistencialisme ni crear dependències. Sinó per teixir, teixir xarxa, complicitats, relacions, compromís, des del dia a dia, des d’aquesta presència. I la xarxa es crea fent-la, al costat de la gent, no per normativa.

Gràcies, Guiomar, per ser-hi, i per deixar-te manllevar flaixos i idees de la teva carta, també per aquest escrit".

22/8/14

La tertuliocràcia i el dret a la protesta


Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU de l'11-7-2014:

"Sorprenent absolució dels encausats per la protesta davant del Parlament del 2011 el dia de l’aprovació dels pressupostos que consumaven les retallades pactades entre CiU i el PP. Sorprenent en venir d’un tribunal d’excepció com l’Audiència Nacional, que ens té més avesats al cop de bastó que a la justícia pròpiament dita. Ha vingut tant de nou a tothom que fins i tot molts d’aquells que són els primers a qüestionar l’Audiència Nacional aquesta vegada sembla que ho hagin passat per alt. Sigui com sigui, l’opinió publicada, que no cal confondre amb l’opinió pública, ha estat més crítica que condescendent amb la sentència i com ha acabat la denúncia conjunta contra els indignats de govern català, Parlament i, ai!, Manos Limpias. I és que en aquest país on partitocràcia i cadirocràcia regategen cada dia més la democràcia, està emergint una nova classe, la tertuliocràcia, posseïdora de la veritat absoluta. Quants d’aquests tertuliòcrates duen haver-se llegit les 160 pàgines de sentència? Jo tampoc ho he pogut fer, però em refio més d’advocats de part com en Jaume Asens que de presumptes comentaristes imparcials que no han participat com ell en la causa judicial perquè ja des del primer dia havien sentenciat els fets. L’Asens diu que la sentència de la protesta dels indignats sí que ho és d’excepcional, però perquè a diferència del que solen fer la majoria de jutges espanyols, es remet a jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg.  A la doctrina de les llibertats preferents o a la del fòrum públic, que posen per davant el dret a la protesta. Com ho feia la resolució del jutjat de Vic que la setmana passada arxivava la denúncia contra la PAH d’Osona per ocupar l’oficina del BBVA de Manlleu. I tornant a la sentència dels indignats, acabo citant el final de l’article de Josep Ramoneda a l’Ara de dimecres: “Per mi l’escàndol no és que hagin absolt aquests manifestants, l’escàndol hauria sigut que els haguessin imposat uns quants anys de presó. La democràcia és proporció. I els abusos de poder no li escauen”.

La foto que il·lustra l'escrit és d'en Juanfra Álvarez i ha estat capturada d'aquesta notícia de la Directa.

21/8/14

Sauna a La Llauna


Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 4-7-2014:

"Dissabte. Jornada del Procés Constituent sobre municipalisme rupturista a l’institut La Llauna de Badalona. Tant de fred que hi vam passar al novembre per la Trobada d’Unitat Popular, i dissabte era una sauna. Ambient de sorpasso de l’esquerra anticapitalista, de deixar de ser alternativa per passar a ser l’alternativa. A la tarda, taula sobre poder municipal. Dani Cornellà, exalcalde i ara tinent d’alcalde de Celrà, de la CUP, hi explica, entre altres coses, “la cultura del sí”, perquè n’hi ha, d’alternativa. A la privatització de serveis i la professionalització de la política. La de les assemblees veïnals a peu de carrer i les consultes de les modificacions urbanístiques. Em quedo, però, amb les assemblees amb els pares perquè siguin ells qui decideixin de quina manera se surt de l’atzucac de les retallades a l’escola bressol. Sense deixar les escoles bressol, i les tisores afilades de la senyoreta Rigau, Jordi San José, alcalde de Sant Feliu de Llobregat, d’ICV-EUiA, explica la tarifació social, autènticament social, que hi han aplicat. Dels 160 euros de tarifa fixa que pagava tothom, als 30 i escaig a gairebé 200, en funció de la renda, que es paga ara. Sense necessitat d’anar als serveis socials a pidolar el certificat de pobre. CUP i ICV, ICV i CUP. A La Llauna, moltes crides a la unitat, i també moltes mirades de reüll. Es tracta que #guanyem, però no a qualsevol preu. Caldria fixar línies vermelles, que més que no creuar-les haurien de ser la base per començar a parlar, per començar a recuperar la confiança mútua (de la gent, que entre polítics, els que ho són i se’n senten, sempre se n’han tingut): limitació de mandats i de retribucions de càrrecs electes vinculades al salari mínim, no duplicitat de càrrecs, revocabilitat de mandat, publicació de les agendes dels polítics, assemblees obertes, transparència total i absoluta de tot allò públic, més enllà del poc que exigeix la llei. Requisits imprescindibles, no ja per parlar entre formacions, sinó entre la gent i, especialment, a la gent. Potser algú s’ho escolti i recuperi la confiança. I després sí, #guanyem".

20/8/14

L'Aigua és Vida


Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 31-1-2014:

"Samarretes blaves a la presentació de l’estudi que la plataforma Aigua és Vida, de la qual forma part el Grup de Defensa del Ter (GDT), ha fet per reclamar la remunicipalització dels serveis municipals d’aigua. A la samarreta, una aixeta de la qual ragen euros i el lema de la campanya: “No a la privatització + Aigua pel Ter!”. En Sergi, la Trini, en Moi i en Pau, els de la samarreta blava, van desgranant un argument rere un altre. Opacitat de les privatitzacions, descontrol per part de l’administració local, preu més econòmic per l’usuari en els municipis on l’ajuntament fa gestió directa del servei, i encara més. Es pregunten si la titularitat, el control i els objectius del servei continuen essent realment públics. A EL 9 NOU de dilluns ho desenvoluparem en un ampli reportatge. I com a colofó, ajuntaments amb contractes il·legítims, en opinió d’Aigua és Vida. Per excessivament llargs en el temps i algun de preconstitucional i tot. Es refereixen a Vic, on el 1949 es va donar la concessió del servei a Aigües Vic per... 99 anys! Estan disposats a revisar-ne la lletra petita, a veure si com va passar a Barcelona troben l’escletxa que permeti a l’Ajuntament de Vic afegir-se al carro dels que, a través de la gestió directa, poden garantir un millor control del servei. I és que davant excuses barates com que la gestió privada de l’aigua permet als ajuntaments oblidar-se del tema i deixar-ho en mans dels que hi entenen (sobretot de fer quadrar els seus números a final d’any, ni que sigui a costa d’una minva en el servei), els ecologistes també tenen resposta. Es diu Congiac, l’acrònim del Consorci per a la Gestió d’Aigües de Catalunya, una entitat pública que té per primera finalitat “defensar la titularitat pública de la gestió dels recursos hidrològics i els serveis públics vinculats”. En participen, entre altres, els ajuntaments de Manresa, Mataró, Reus, el Prat, Vilafranca i Vilanova i la Geltrú. L’Aigua és Vida. I és de tots. La vida, i l’aigua".

19/8/14

Entitats sense corbata ni drets


Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 7-2-2014:

"Ho deia fa uns dies a corre-cuita en aquest mateix racó. Els temps canvien. Però alguns fan com qui sent ploure. O potser saben prou bé què fan. El ple de Vic aprovava dilluns la creació d’un registre d’entitats. Ho tenien pendent des de 2003. Ara els ha vingut la pressa. I el reglament del registre exclou entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que es troba els dimecres i els dissabtes al refugi de llibertat del Casal Claret, no només per fer feina interna, sinó amb les portes obertes a la societat, i arreglen un problema rere un altre, i grossos que són alguns. Però no tenen ni estatuts ni president ni tresorer, i això molesta els encorbatats del ple de Vic. I els neguen el dret a formar part del flamant registre d’entitats. I així altres entitats que estan arribant amb els nous temps, com la Plataforma d’Osona pel Dret a l’Avortament que es constituïa fa res sota el paraigua de l’Assemblea pels Drets Socials, una altra de les excloses. Són entitats que treballen i fan per la societat vigatana tant com algunes de les que sí que formaran part del registre d’admesos. Però es resisteixen a sucumbir a la burocràcia de la partitocràcia que tot ho regula i tot ho vol controlar. I els encorbatats asseguren que ja els tenen en compte, que si un dia volen vendre roses per Sant Jordi o fer un acte en un local públic –públic perquè és de tots, no només dels encorbatats, recordem-ho, per si de cas– ja els ho deixaran fer. Però els compromisos se’ls emporta el vent. I les urnes. Qui els diu als encorbatats d’avui que un dia els succeiran uns altres encorbatats que ja no hauran assumit tants compromisos i els negaran a la PAH i les altres entitats que hauran arribat amb els nous temps de tenir els mateixos drets que les entitats amb president, vicepresident, vocals, tresorer, seu social i estatuts. Sort n’hi haurà que algunes d’aquestes entitats dels nous temps si més no constaran en els registres policials als quals tan aficionats també són alguns dels encorbatats".

18/8/14

Complicitats que maten



Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 22-11-2013:

"Dimecres, 20-N. A l’ETC, espai alliberat (i de llibertat) de la ciutat de Vic, presentació de la campanya “Complicitats que maten”. Contra la complicitat amb l’apartheid que el règim israelià practica contra la població palestina. A favor de la dignitat de la UVic. La Laura, incansable, defensora dels drets dels oprimits, en aquest cas claríssimament els palestins, ens mostra el missatge que el dia abans ha rebut de la Maria del Mar, cooperant catalana, des de Gaza: “Segons la ràdio de l’exèrcit d’ocupació israelià de fa uns minuts, tenen preparats una sèrie d’objectius per seguir bombardejant aquesta nit. Els avions F-16, drons i helicòpters apache no deixen de sobrevolar-nos. Els llocs atacats han estat a Khan Younis, al sud de la Franja, i al nord a Beit Lahya, però es pot escoltar clarament des de la ciutat de Gaza. D’ací a pocs minuts ens quedarem sense electricitat i serà difícil que puguem seguir informant. Tenim sis hores d’electricitat al dia, i l’ajut d’alguns generadors per intentar seguir donant notícies per internet”. El pa que s’hi dóna cada dia. La UVic, amb tantes universitats al món per ampliar el seu cercle de col·laboradors, ha de fer-ne de perilloses com les que ha fet amb les institucions acadèmiques que col·laboren a crear el coneixement necessari per perpetuar l’opressió contra el poble palestí? De la presentació de “Complicitats que maten” em quedo amb la tendresa de les paraules del pediatre Sami Abdul-Jawad, i amb l’emoció de les de l’activista Steve Cedar, clamant pel bon ús del llenguatge, que no és el mateix antisemitisme que antisionisme. Que contra el sionisme opressor del règim israelià ho han estat molts jueus com ell, o com Marek Edelman, supervivent del gueto de Varsòvia, que va proclamar: “Ser jueu significa sempre estar amb els oprimits, mai amb els opressors”."

17/8/14

Primer Podem, i després Guanyem


Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 27-6-2014:

"La Terribas torna a obrir amb el fiasco del Castor. Més tard entrevisten Jordi Marsal, el periodista que fa mesos ja va publicar 'Castor: la bombolla sísmica', el llibre que avalat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils es va poder publicar gràcies a una campanya de micromecenatge, molts dels tripijocs que s’han anat sabent més tard. Una gran feina de periodisme d’investigació, de periodisme vaja, la d’en Jordi. Ara el Castor torna a ser notícia perquè ACS, l’empresa de Florentino Pérez, demana el retorn dels 1.600 milions d’euros que hi va invertir. Negoci rodó: si funciona fantàstic, i si no, l’administració et torna els diners. Un deu, per no dir un onze, pel govern Zapatero que va avalar tan bé la concessió del Castor a ACS (el mateix govern que va avalar el fiasco del canal de Panamà a Demetrio Carceller, l’amo de la Damm). Com a la tómbola, “un pito o una pelota, siempre toca”. Ara només falta que autoritzi el retorn dels 1.600 milions d’euros a ACS el Banc Europeu d’Inversions, el BEI. Al cap d’un parell de minuts, només amb la notícia dels plans de pensions de somni dels eurodiputats i de la SICAV matussera de Luxemburg entremig, al noticiari de la Terribas hi torna a sortir el BEI. N’ha dimitit la vicepresidenta, Magdalena Álvarez, aquella ministra –ai!– del govern Zapatero del cèlebre “antes partía que doblá”, ara imputada pel cas dels ERE d’Andalusia per presumpta prevaricació i malversament de fons públics, amb una fiança imposada per la jutge de 29,5 milions d’euros. A falta de més portes giratòries, la Maleni diu que es reincorporarà al seu lloc d’inspectora d’Hisenda. I si no li podrien buscar feina al Tribunal de Comptes, on el dia abans vam saber que dels 700 treballadors, 100 són endollats, familiars d’alts càrrecs del PP i el PSOE. I després els partits s’estranyaran que la veïna del tercer segona acabi decantant-se pel Podem, el Guanyem, o com li’n vulguin dir, Unitat Popular, Procés Constituent, Parlament Ciutadà... assemblearis, per l’autogestió i la cooperació. Un futur que ja és present".

16/8/14

"Que s'aparti del camí dels que ho tenim clar"


Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 16-5-2014:

"Dimarts a l’'Angle obert' d’EL 9 TV fem tertúlia sobre la recomanació de Josep M. Vila d’Abadal de no complicar-se la vida i penjar la bandera espanyola si ho mana un jutge. Els incrèduls podeu recuperar les paraules de l’alcalde de Vic –i president de l’AMI!– a EL9NOU.CAT. També hi podeu trobar el vídeo de la tertúlia amb les paraules realistes però alhora tenaces de Jordi Fàbrega, de qui de tant en tant encara em ve al cap l’entusiasme i la passió que traspuava el dia que el vaig conèixer, en aquell ara ja llunyà 1986, dins aquell autocar, camí de Reus a l’acte de joves del segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Aquell dia que tants de la nostra generació van refermar-se en la idea de nació, de la nació completa, que van assumir que eren “la veu d’un poble”, que diu Estellés. “I serà la veu del teu poble, / i seràs, per a sempre, poble, / i patiràs, i esperaràs, / i aniràs sempre entre la pols, /et seguirà una polseguera. / I tindràs fam i tindràs set, / no podràs escriure els poemes / i callaràs tota la nit /mentre dormen les teues gents, / i tu sols estaràs despert, / i tu estaràs despert per tots. / No t’han parit per a dormir: / et pariren per a vetlar /en la llarga nit del teu poble”. Però compte que més endavant diu el poeta: “No tot serà, però, silenci. / Car diràs la paraula justa, / la diràs en el moment just”. Tornem a Fàbrega, dimarts a la tertúlia, comentant l’última ocurrència de Vila d’Abadal sobre la bandera espanyola: “L’error nostre, dels ajuntaments i de part de la ciutadania que creiem que hem d’anar cap a la independència, podria ser dir: “Bé, ells volen això... siguem pràctics, pragmàtics... fem això... i anem continuant...”. Perquè tard o d’hora ens haurem d’enfrontar amb aquest estat. Ens hi haurem d’enfrontar d’una manera democràtica. Però també de desobediència civil activa. I de desobediència civil activa, com en qualsevol procés d’emancipació nacional arreu del món, vol dir que segurament hi haurà alcaldes, càrrecs electes, persones imputades judicialment per la defensa de les seves idees. I això ho hem d’admetre, i qui no estigui disposat a admetre-ho val més que s’aparti del camí dels que ho tenim clar”. Doncs això. “No diràs la teva paraula / amb voluntat d’antologia, / car la diràs honestament, / iradament, sense pensar / en ninguna posterioritat, / com no siga la del teu poble. / Potser et maten o potser / se’n riguen, potser et delaten; / tot això són banalitats. / Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble”".