|
Amb en Xavier Rius a la presentació del llibre. A primera fila, Josep Anglada |
Aquest és el text que vaig més o menys llegir a la presentació del llibre 'Xenofòbia a Catalunya', d'en Xavier Rius Sant, el 28 d'octubre a La Tralla de Vic:
"
Bona
tarda a tothom, el meu fort no és presentar llibres, ni que siguin un llibre com aquest que presentem
avui, que és un gran reportatge de 287 pàgines. Prefereixo escriure’ls, els
reportatges, que no els llibres. Recordeu allò d’escriure un llibre, plantar un
arbre i tenir un fill; jo de fills ja n’he criat dos, d’arbre diria que en dec
haver plantat mitja dotzena i de llibre ni n’he escrit cap ni a curt termini
sembla que m’hi hagi de posar. En fi... que de tot se n’aprèn amb l’experiència
i la meva experiència presentant llibres es limita al que vam presentar fa uns
mesos a Can Pau Raba, ‘No pasarán... aunque lleven trajes’, del mateix àmbit
temàtic del que avui presentem. Com que entre el públic hi havia el col·lega i
amic Xavier Rius Sant, ell no devia pas pensar que ho havia fet tan malament
quan em va convidar a mi a fer-li la presentació del seu llibre a Vic, cosa que
aprofito per agrair-li.
Anem
pel llibre... us en parlaré breument, i després de parlar l’autor, que és
l’estrella de la presentació, en el col·loqui, si s’escau, ja faré algunes
aportacions més. El que deia... el llibre... és un reportatge. Un llarg
reportatge, fet per un periodista, no un escriptor, no un historiador, ni molt
menys. Un reportatge documentat, que aporta moltes dades, i també moltes
anècdotes. Cap de supèrflua, ni de dada, ni d’anècdota, ja que totes elles
guarden alguna relació amb el que va fluint al llarg de l’obra.
Un
altre fet important, que no és precisament la característica dels reportatges
d’avui dia, i molt menys de reportatges de 287 pàgines com el que estem
parlant. Bona part de les històries que s’hi expliquen l’autor les ha viscut en primera persona. Per això en la columna que publico avui a El 9 Nou sobre el
llibre ja en destaco la subjectivitat. S’han escrit rius i rius de tinta sobre
l’objectivitat dels periodistes. Molts es perden en confondre objectivitat,
independència i neutralitat.
No
és aquí ni ara el lloc ni el moment de posar-nos a discutir sobre deontologia periodística,
però sí que deixeu-me trencar una llança per un tipus de periodisme, que és el
que reflecteix en Xavier en el llibre, que és el periodisme subjectiu, que no
vol dir que no sigui independent ni neutral. Tot i que parlant de xenofòbia, o
racisme, la neutralitat costi de mantenir i en ocasions l’autor, com el lector,
s’acabi posant del bàndol dels, permeteu-m’ho dir-ho, entre cometes, els
‘bons’.
En
Xavier explica la història, o les històries, però també interpreta, analitza i
contextualitza. Serà una interpretació, una anàlisi o una contextualització
discutible, segurament, però que sempre va acompanyada dels fets, i per tant,
cada lector podrà fer-ne la seva particular lectura, coincideixi o no de la que
en fa en Xavier.
Abans
he dit que no era una història, una història de la xenofòbia a Catalunya. De
fet, encara que algú pel títol del llibre ho pogués pensar, no és això. Són més
aviat, històries de xenofòbia a Catalunya, o de com s’arriba a generar aquesta
xenofòbia. Per les polítiques, actives, o més aviat passives, dels governs de
torn... M’agrada la distinció que fa al principi del llibre en Xavier, quan
rebat l’acusació que alguns governs han tingut actituds ‘bonistes’ entorn a la
immigració, i que ell diu que no, que més aviat han estat actituds 'autistes'.... I en aquest autisme caldria anar a buscar al cap d’un temps el
caldo de cultiu perquè els aprofitats de torn saltin a l’arena amb el discurs
xenòfob que els ha d’assegurar un escó o una regidoria, afortunadament fins ara
encara cap alcaldia.
Deia
que en Xavier ha trepitjat el terreny del qual parla: Salt, el Vendrell,
Badalona, i també Vic. Hi ha parlat amb els protagonistes, els uns i els
altres. I el llibre inclou una única entrevista a Josep Anglada, feta fa un
any, abans de la campanya de les eleccions al Parlament. Em consta que va
buscar l’entrevista amb en Vila d’Abadal i que no se’n va acabar de sortir. No
sé si és per això que és dels personatges que surten més mal parats en llibre,
ja ens ho explicaràs, si et sembla bé.
El
que deia, que ha trepitjat territori, però també s’ha documentat. Se li nota
que viu el tema amb passió i que fa anys que aplega tota mena d’informació
sobre el tema. El llibre també és una recapitulació interessant sobre
l’evolució de la immigració a Catalunya i Espanya en els últims 25 anys, i les
successives lleis d’estrangeria i processos de regularització que se n’han
derivat. També, i molt important, hi ha una feina d’hemeroteca, de posar en
boca dels polítics paraules dites en un temps concret que, si fos per ells,
hores d’ara ja les haurien esborrat de les hemeroteques, ja que posen en
evidència les seves contradiccions. Jo sempre que puc dic que hi ha molts
polítics que temen els periodistes –ui, un periodista!, s’exclamen- i no, el
que han de témer realment són les hemeroteques. Sánchez Camacho, Rajoy, Duran Lleida o Artur Mas són alguns d’aquests
polítics que si s’haguessin mossegat la llengua en un moment donat no sortirien
en el llibre d’en Xavier amb les seves contradiccions sobre el tema de la immigració.
El
llibre és amè. 287 pàgines dividides en 34 capítols surten a poc més de 8
pàgines per capítol, i encara amb alguns capítols dividits en subcapítols. Això
n’ajuda la lectura que va fluint còmodament. És també un gran reportatge de
periodisme comarcal. No li fa res a en Xavier baixar al detall, a la reunió
concreta, a aquella manifestació concreta –on recordo, ell normalment també
assistia-, o a la conversa que ell mateix ha mantingut amb els protagonistes.
Em consta que si fos per ell, pel volum d’informació que ha acumulat en els
anys que ha estat preparant el llibre, aquest no hauria tingut 287 pàgines sinó
probablement 400 o 500, però Xavier, ha quedat bé amb 287.
I
com ens sòl passar als periodistes que ens dediquem a la informació de proximitat,
que en diuen ara, quan el lector coneix tan d’aprop la informació, sempre hi
acaba trobant aquella petita incocreció, aquella cosa que coneixem tan de
primera mà que fa que s’acabi discutint al periodista el tot per una petita i
minsa part. Jo també n’hi he trobat alguna de petita inconcreció en el relat
dels fets esdevinguts a Osona. En els de Salt, que no conec tan d’aprop, en
canvi, cap ni un. Segurament que si en comptes de parlar de la xenofòbia a Vic,
Salt o el Vendrell, ho fes de la xenofòbia a Suècia o Àustria, no n’hi hauria
trobat cap. Repeteixo que explicar, ja ho he dit, no la història, sinó les
històries de la xenofòbia en un moment com el present ens ha de servir també
per interpretar el futur i si anem pel bon camí.
I és
que la interpretació, la reflexió, mai és sobrera en aquests casos. Com diu a
la contracoberta del llibre: “Diu Anglada de PxC: “Em diuen el flautista
d’Hamelin, però per les rates de cloaca que em segueixen allà on vaig”. El
problema, diu l’autor, ja no Anglada, seria que després de les rates, el seguís
el jovent. Per això, cal la reflexió”.
A
través del llibre en trobem diferents de reflexions, que no us resumiré perquè
el que interessa és que cadascú se’l llegeixi i la faci per si mateix, la
reflexió. N’hi ha entorn al fet que molts dels que van ser víctimes de la
xenofòbia per part dels catalans ‘de tota la vida’ fa 30 o 40 anys, quan van
arribar a Catalunya procedents del sud d’Espanya, ara siguin els que tornen a
ser víctimes de la xenofòbia, ara però adoptant amb l’última immigració els
postulats xenòfobs d’aquells que els havien dit ‘xarnegos’ i els negaven la
condició de catalans.
També
sobre l’anomenada ‘lepenització dels esperits’. Com escriu en Xavier, citant en
aquest cas a un altre Xavier, Xavier Casals, “el ciutadà que té problemes de
feina, que li deneguen una beca per al seu fill o no li agrada el canvi
sociològic que genera la immigració, de sobte culpabilitza els immigrants. Un
cop s’ha interioritzat aquesta idea en el pensament de molta gent, només cal que
algú ho proclami en veu alta, com ho van fer Ferrusola o Barrera, o com ho fa
Josep Anglada, perquè la mentida esdevingui veritat: ens prenen el que és
nostre”.
I
fins i tot en ocasions, sense ni tan sols tenir la sensació que ens han pres
res material, només perquè ens han canviat el paisatge urbà de tota la vida,
entenent per tota la vida els últims 40 o 50 anys, que són els que en podem
guardar record. Arriba a molestar la visibilitat que té la nova immigració. “No
es diu que de moros n’hi ha massa, diu en Xavier en un punt del llibre, perquè
prenen la feina als d’aquí, sinó, senzillament perquè la seva visibilitat
molesta, encara que tothom diu que no és racista. Aquesta visibilitat dels
nouvinguts molesta més, potser, per les particularitats sociològiques de Vic,
on encara molta gent classifica la resta segons si la seva família és d’auesta
banda de riu o de l’altra, catalana o andalusa”. Ja t’asseguro, Xavier, que el
retrat que fas d’una determinada societat vigatana segurament és un pèl injust
si es pretén generalitzar, però és real en d’altres, i això incomoda, i
segurament t’ho rebatran.
A
mesura que he anat avançant en la lectura del llibre he anat veient com es
traçava el retrat, per exemple, d’en Josep Anglada. De bones a primeres, en
algun punt del principi del llibre, quan el personatge tot just es comença a
esbossar, havia pensat, ai!, que en Xavier no pateixi del síndrome d’Estocolm
fruit de la relació de confiança que s’acaba creant amb el personatge. Sobretot
quan dius: “I, malgrat tot, reconec que Anglada té alguna cosa que et xucla i
et sedueix quan parles amb ell”.
Però
no... Altres coses... també és interessant la reflexió sobre com es va
conformant el personatge públic Anglada a partir de la seva constant aparició
en mitjans de comunicació d’àmbit nacional i especialment estatal. En aquest
sentit, hi ha un abans i un després de la polèmica del padró. Vila d’Abadal,
per tant, segurament involuntàriament, va col·laborar en fer d’Anglada el
personatge mediàtic que és i, per tant, còmplice involuntari, repeteixo, de
molts vots que ha tingut, sobretot fora de Vic.
Però
el creixement d’Anglada no només s’ha d’atribuir a l’alcalde de Vic o als
mitjans de comunicació. També cal atribuir-lo, i molt, al caldo de cultiu que
durant anys els diferents governs, sobretot de Madrid, han anat cuinant. I
Anglada i Garcia Albiol ha anat recollint els fruits, en casos amb extrema
facilitat després que els haguessin sembrat i abonat el terreny a a la
perfecció els Aznar, Rajoy, Corbacho, Barrera, Duran o Mas de torn. O Pilar
Rahola!
Això
traslladat al terreny local, tres quarts del mateix. En Xavier parla del cas de
Mataró, que segons ell, “ha estat posat com un dels exemples més clars per
analitzar la pujada de PxC”. Allà, recorda en Xavier, “no hi havia crispació ni
al carrer ni als plens, ni cap campanya de deslegitimació de l’alcalde, com
passava a Salt, ni casos de corrupció com els de Santa Coloma”, i malgrat tot,
en les eleccions del maig passat, PxC va irrompre amb força a l’Ajuntament fins
el punt de condicionar-ne del tot l’aritmètica del consistori. Doncs bé, en
Xavier cita un periodista mataroní, en Joan Salicrú, que ens remet als “rumors
de discriminació positiva a favor dels immigrants, especialment dels magrebins,
ue van començar-se a difondre entre els anys 2003 i 2004”.
Jo
el cas de Mataró no el conec, però sí que em cau més d’aprop el de Torelló. A
les últimes eleccions, PxC va passar de 0 a 3 regidors. Va ser un daltabaix, i
la resta de forces polítiques s’esgarrifaven. Inclosa CiU, que fa 4 anys,
gairebé a les portes del dia de reflexió de les eleccions municipals va ser qui
va sembrar pels carrers un seguit de rumors entorn de la immigració. Aleshores
li va servir per trencar la majoria absoluta del PSC i, mira per on, ara fins i
tot tenen l’alcaldia, però pel camí el PSC s’hi ha deixat tres regidors en
favor de PxC. El que dèiem, uns sembren i uns altres recullen, i segurament tot
plegat no és tan simple com jo ho he exposat, però sí que hi ha un fons de
realitat en la meva reflexió sobre Torelló.
M’estic
allargant molt. Encara que ho pugui semblar, en Xavier no adopta en el llibre
el que alguns han donat per anomenar-me el ‘bonisme’. En Xavier, des del
coneixement en primer persona del tema, també des de la seva condició de mestre
que ha exercit durant anys a l’Hospitalet, i per tant bon coneixedor de la
realitat social del carrer i de les famílies, aporta visions crítiques entorn a
l’excessiu proteccionisme de la immigració. Una visió crítica i per tant, no
bonista. Tampoc, però, malista. Perquè ja que parlem de bonisme en referir-nos
a una visió càndida i paternalista vers la immigració, jo també encunyaria el
terme de ‘malisme’ per aquesta percepció cada vegada més estesa que, davant el
dubte, el que ara és políticament correcte és qüestionar qualsevol política en
favor de la bona convivència entre cultures.
I és
que, ja anant cap a les conclusions, en les quals tu, Xavier, segurament et
voldràs estendre una mica més, per exemple, ell ens diu que no convé barrejar
irregularitat, incivisme i delinqüència. “S’ha de descriminalitzar la
irregularitat”, proclama en Xavier. Però als incívics i ja no diguem els
delinqüents, els d’aquí, els d’allà i els de més enllà, com va dir un alcalde
respecte la PxC, “ni aigua”.
Gràcies
per aguantar el rotllo. Us deixo amb en Xavier. Jo penjaré l’article que he
publicat avui a El 9 Nou al bloc. Us convido a continuar el debat, també allà.
Ah, i compreu el llibre, que el reportatge s’ho val."