Mobilitat professional internacional? Com diu?

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 27-1-2012:

"Dimarts, 24. M’arriba una nota de premsa de la Generalitat sobre el conveni amb el govern regional del Quebec per “canalitzar la mobilitat i l’experiència professional a nivell internacional de treballadors catalans”. Els dos executius, diu la nota, crearan un grup de treball mixt sobre “mobilitat professional internacional”. Mira que n’he arribat a veure d’eufemismes, però ara veig que a l’emigració per motius de feina n’hi diem “mobilitat professional internacional”. Així ho expresso a Twitter i em contesta l’exconsellera Marina Geli: “Catalunya, un país d’emigració per falta d’oportunitats, l’any 2011 primer amb saldo negatiu de més de 36.000 joves”. Dilluns se’n feia ressò el diari 'Ara', en un complet reportatge sobre el primer saldo migratori negatiu de la dècada, acompanyat d’un article de la investigadora de la UOC Adela Ros. Parla de la fascinació que li provoca com s’entrecreuen la realitat de la immigració –encara prou present a casa nostra– amb la de l’emigració de joves catalans a països on la crisi no és tan severa. “Mentre parlem dels que van arribar com a categoria anònima i problematitzem tot el que els envolta, dels nostres en diem, quan marxen, que són persones que se’n va a aportar capital i talent”. I tot seguit proposa un exercici interessant: “Ara que tenim molt fresca la memòria de la immigració, imaginem els problemes de discriminació, desigualtat i marginalitat amb què els nostres es trobaran allà on vagin. Perquè un no és mai immigrant, l’hi veuen. I als nostres, també els veuran així”. I jo que em torno a preguntar: vista la situació, no dramàtica, però sí ja real, els ajuntaments encara continuen obsessionats a pagar escoles de música –i que consti que no hi tinc res en contra, si ens les podem pagar– i cap ni un es planteja finançar una escola d’idiomes municipal?"

El poble audita l'alcalde i l'auditor

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 20-1-2012:

"Dimecres, 18. Passen deu minuts de les 10 del vespre. Mentre el país està pendent de l’enèsim Barça-Madrid, a Calldetenes acaben les gairebé dues hores de presentació de l’auditoria feta als comptes de l’Ajuntament. Cap gran sorpresa. EL 9 NOU del 8 de juliol ja avançava, segons dades facilitades pel nou equip de govern, que les factures impagades superaven els tres milions d’euros. Ara s’hi ha posat el segell i se suposa que la rigorositat d’una auditoria externa i una institució com la Diputació. Corren mals temps per a la política com per creure’ns les dades que havia donat el nou equip de govern que han resultat ser més certes del que alguns haurien desitjat. En fi... que no és sobrer haver fet l’auditoria i, això també, haver-la presentat al poble, en un acte amb l’auditor i els tècnics i polítics de la Diputació, a més de l’equip de govern, a disposició dels veïns per fer-los les preguntes que fessin falta. El mateix president de l’àrea d’Hisenda de la Diputació, Carles Rossinyol, va reconèixer que la Diputació fa més de 20 anys que fa estudis economico-financers com aquest, però que era la primera vegada en molts anys que es presentava al poble. Ferran Bayo, director del servei d’Economia i Intervenció de la Diputació, va recordar que, el 1993 o 1994, precisament havia estat a Calldetenes un dels primers llocs on ell va aterrar treballant al servei de la Diputació. Molt bé, alcalde, doncs, per aquest exercici de transparència.

No em queda tan clara la intenció del comunicat de la secció local d’ERC. Sembla com si vulguin dir però no acabin de dir. Parlen de la transparència i l’honestedat en la gestió pública que ERC ha fet seus des del primer dia. I reclamen “accions polítiques”. Estan demanant, sense gosar acabar de dir-ho, que Jaume Mas plegui i permeti a ERC de Calldetenes fer foc nou amb el passat? Si és així, que ho diguin clarament. Si no, no acabo d’entendre el comunicat. "

Oooohhhh, París!!!! El nou anunci de l'Estrella Damm

París, el Barça i les coses fetes amb amor... el nou anunci de l'Estrella Damm...

Campanada de mort

En la mort de Manuel Fraga,copio la cita de Lluís Llach de la portada de Vilaweb: "Assassins de raons, assassins de vides. Que mai no tingueu repòs en els vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries". I reprodueixo el vídeo amb les paraules i la cançó del mateix Llach a Vitòria, amb motiu dels 30 anys de la mort de cinc treballadors a mans de la policia espanyola que depenia aleshores de Fraga. Morts que van donar orígen a la cançó 'Campanades a morts'.

Anglada ha d’anar a les tertúlies de la tele?

El 27 de desembre em van publicar aquest article al bloc de l'ESCACC. Ara que ja han passat uns dies, el reprodueixo també aquí. M'agradaria que es pogués obrir una mica de debat sobre el tema. No hi confio gaire, la veritat, però; els comentaris als blocs, amb comptades excepcions, gairebé han desaparegut.

"El 16 de desembre vaig participar en la taula de mitjans de comunicació de les IV Jornades de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual a la seu del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). La meva taula rodona, en concret, portava per títol “La importància del llenguatge: immigrants, fins quan?”. La jornada la va obrir la presidenta de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual i consellera del CAC, Carme Figueras. Segons resumeix la nota de premsa que va publicar el mateix CAC, Figueras va mostrar la seva preocupació per la irrupció, iniciada fa uns dos anys, de la immigració com a arma electoral en l’agenda política. “Algunes formacions polítiques importants han perdut la por a utilitzar la immigració com a recurs electoral”, va dir, i va subratllar que el discurs excloent “ha tingut acceptació entre persones que no qualificaríem de xenòfobes o racistes”. 

Figueras va al·ludir a l’efecte multiplicador dels mitjans: “Els mitjans de comunicació, majoritàriament i en graus diversos, han contribuït a amplificar la confrontació política, donant-li una dimensió que no es correspon amb la situació de normalitat que es viu en el dia a dia dels nostres barris, pobles i ciutats”. En concret, va mostrar-se molt crítica amb el fet que alguns mitjans facin d’altaveu de formacions xenòfobes com Plataforma per Catalunya (PxC). Amb tot, va acabar remarcant que hi ha també bones pràctiques periodístiques que ressalten les notícies positives relacionades amb la immigració. “El quid de la qüestió es com aconseguir fer-les visibles, com trencar aquesta contradicció que les notícies positives no venen”, va dir la que va ser consellera d’Acció Social els últims mesos del primer tripartit.

Notícies positives relacionades amb la immigració... Immigrants, fins quan?... Mitjans que fan d’altaveu de la xenofòbia... Qüestions que no donen per una taula rodona, sinó segurament per tota una jornada, per no dir tot un màster en gestió de la diversitat i mitjans de comunicació. El tema no és gens fàcil i és més aviat complex. En el meu quart d’hora d’intervenció vaig intentar, no ja donar respostes, sinó aportar diversos interrrogants.

Vaig partir d’una anècdota. Immigrants, fins quan?, ens interpel·lava el títol de la taula rodona. Notícies positives sobre la immigració, ens demana el CAC. Vaig explicar l’anècdota de l’escriptora Najat el Hachmi i ‘El 9 Nou’. El 25 d’abril de 1997 titulàvem a portada: “Una estudiant magribina de Vic guanya el concurs literari Antoni Pous”. L’1 de febrer de 2008, obríem portada amb el següent titular: “La vigatana Najat el Hachmi guanya el premi Ramon Llull de novel·la”. El subtítol destacava que és el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Cap referència al seu orígen immigrant –va venir a viure a Vic, el 1987, als vuit anys-, a diferència del que va fer la majoria de premsa nacional, que la va ‘descobrir’ aleshores, quan va guanyar el Llull.

Doncs bé, el 2008 també vam saber que aquella portada d’onze anys abans havia disgustat profundament a la Najat. Ella, un estudiant brillant de l’institut Jaume Callís de Vic, on hi cursava el COU i era a punt de fer el salt a la universitat, encara era notícia perquè, deu any després d’arribar a Vic, era “una estudiant magribina de Vic”. Allò de què nosaltres estàvem tan cofois, de destacar que una estudiant d’orígen immigrant ‘triomfava’ i guanyava un premi literari en català, per a ella va ser un mal titular. A la redacció, quan vam saber de les crítiques de la Najat al titular d’onze anys abans, les vam considerar un pèl injustes. Ho eren, però? Potser l’escriptora es mirava el titular de 1997 amb ulls de 2008, o realment ella, al 1997, ja tenia una mirada diferent que nosaltres respecte el titular de portada? Immigrants, fins quan? Una bona pregunta, però també, notícies positives de la immigració, quan i en quines circumstàncies? Fent discriminació positiva en aquests casos no podem acabar perpetuant la ‘marginació’, la diferència?

El punt de partida del tractament de la immigració, i pel que respecta al llenguatge en concret, fa temps que a ‘El 9 Nou’ ens sembla que ho tenim clar. A la jornada del CAC em va sorprendre que a Catalunya Ràdio, per exemple, pel que va explicar la companya de taula Elisa Omedes, no tothom ho tingui tan clar. Destacar l’orígen marroquí, per posar un cas, d’un lladre o un agressor, sense que això aporti res de substancial a la notícia, hi ha qui ho defensa per donar el màxim de dades i informació possible. Identificar innecessàriament l’orígen dels delinqüents, als quals ja se’ls reconeix prou pel nom de pila que sí que se sòl publicar, ho considero innecessari i més aviat perniciós.

En favor de la convivència i la cohesió social, dos béns a protegir diria que en casos per davant de la llibertat d’informació –ja no diguem de donar informacions supèrflues-, crec que caldria anar molt amb compte amb aportar expressions o connotacions discriminatòries als continguts informatius. Ja no diguem expressions directament xenòfobos o racistes. I aquí és on apareix un altre element distorsionador i on xoquen altra vegada diversos drets. Em refereixo a la irrupció en la vida política de partits com PxC, i a Vic molt concretament, on és la segona força de l’Ajuntament, amb només tres regidors menys que la primera, CiU, i a tres de les que li segueixen, CUP, PSC i ERC, que en tenen dos.

Què cal fer amb PxC? Nosaltres, que ja fa deu anys que ‘batallem’ amb el tema, hem anat a diferents ritmes. S’han anat imposant diferents teories, totes amb els seus matisos corresponents. El curiós del cas és que, a mesura que va entrant en diferents ajuntaments, pràcticament a tot arreu es produeix el mateix estat de xoc, en la ciutat, en el consistori i, també, en els mitjans de comunicació locals. El primer que sòl passar pel cap és ‘silenciar’ la PxC, no fer-li més ‘propaganda’ des dels mitjans. Després, un cop s’ha vist que no serveix de gran cosa (a Vic, després d’aquesta prevenció de no parlar-ne gaire, el 2007 va passar d’1 a 4 regidors), es passa a la crítica. Alguns ‘savis’ proposen al periodista, com si aquest no ho hagués pensat ja molt abans: heu d’investigar qui finança la PxC. Sí, i als altres partits?

Del silenci i la crítica se sòl passar a una certa ‘normalització’, a la convivència amb el partit en el dia a dia informatiu. Un altra diferència respecte altres ciutats és que ells parlen de convivència amb el partit d’Anglada i en el cas de Vic, es tracta de convivència amb el partit d’Anglada i amb el propi Anglada. Això últim, en comptes de dificultar la relació, com li podria semblar a algú, pel caràcter obert i fins i tot dialogant del polític en qüestió, la facilita. Cal un plus de professionalitat per no patir una certa dosi de ‘síndrome d’Estocolm’. Com deia, l’‘adaptació’ dels mitjans de comunicació local a la nova realitat de tenir PxC als ajuntaments va a un ritme diferent segons si acaben d’entrar o ja són una força més que consolidada com a Vic.

A Vic, en concret, diria que som a punt d’entrar en una quarta fase, la ‘normalització’ acrítica. El fet que Anglada i el seu partit ja participin en molts més debats públics més enllà del de la immigració, junt amb l’‘esgotament’ dels tres posicionaments previs, fa que, a poc a poc, si no hi un plus de responsabilitat i cura, acabem integrant Anglada i la PxC en l’escenari polític català. La ‘còpia’ que se n’ha fet dels seus postulats des d’altres partits, en la majoria de casos amb un èxit més que relatiu, com ho va demostrar a Vic la polèmica de l’empadronament d’immigrants, també ho facilita. El que s’hagi passat de l’anomenat ‘bonisme’ al que jo en dic ‘malisme’, també.

Sigui com sigui, a les tertúlies d’EL 9 TV, a diferència del que fan les altres dues teles d’Osona, Canal Català i Canal Taronja, encara no hi ve ni Anglada ni ningú del seu partit. Malgrat tenir la representativitat que té, molt especialment a Vic, la capital de la comarca. Sóc plenament conscient que, no convidant-los, vulnerem el principi de pluralitat de les tertúlies polítiques. Fem bé? Serveix de res? És només una forma de dotar-nos d’una pàtina diguem-ne progressista? A la jornada del dia 16 no em vaig saber estar d’acabar demanant a les dues conselleres del CAC presents a la sala, Carme Figueras, però també Dolors Comas, què en pensaven elles. Ho demanava en seu del CAC, l’organisme que, entre altres coses, vetlla pel pluralisme polític en els mitjans de comunicació audiovisuals de concessió pública. Em reservo la resposta per als assistents a la jornada. Això sí, vam acabar parlant de la llei de partits polítics."

Sobre els preus del transport públic

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 5 de gener de 2012:

"Dilluns, 2. M’arriba la comparativa de preus als serveis de Rodalies de diferents parts de l’Estat que ha fet Oriol Munuera. El preu d’una zona, que des de diumenge a Catalunya val 2 euros, oscil·la entre els 1,35 euros de Madrid, Sant Sebastià i Saragossa, i els 1,45 de Cadis, Bilbao i València. A les sis zones, que són les que hi ha entre Vic i Barcelona, i que des de l’1 de gener val 5,4 euros, es va, en els casos que s’arriba a aquest nombre de zones, dels 3,35 de Madrid als 5,05 de Múrcia. La mitjana de desviació de preus en una zona de Barcelona respecte a la resta és del 27,5%, i en les sis zones, del 17,86%. Apujant el preu de Rodalies, els ingressos segurament augmentaran, però temo que acabin fent un efecte encara més dissuasiu sobre l’ús del transport públic per moure’ns per Catalunya que no pas el que ja de per si fan a la línia 3 de Rodalies els efectes de la via única, com poden ser els retards o la falta de freqüències. Reclamar un tren millor està bé i s’ha de fer, però també més barat. Trobo contradictori posar el crit al cel per l’euro del tiquet moderador farmacèutic i després mirar-se tan tranquil·lament que et cobrin 2,95 euros per anar fins a Vic des de Sant Quirze o Sant Martí de Centelles.

Dimecres, 4. M’arriba l’ordre del dia del ple de Calldetenes. Hi ha la fixació d’una taxa pel 50% de l’abonament de l’autobús per anar a Vic per als més grans de 70 anys. Fins ara, era gratuït. Doncs això ho veig bé. La gratuïtat dels serveis s’ha de mantenir si l’administració no ha de fer un gran sacrifici per costejar-la, com devia ser el cas de Calldetenes, que em diuen que deu tres anualitats a l’Ajuntament de Vic. Una subvenció del 50%, penso, és més que suficient per incentivar l’ús del transport públic; si cal, amb una exempció del 100% per qui no s’ho pugui pagar."

La imatge que il·lustra el post l'he capturada d'aquí.

M'autoinculpo de no ser plural

La consellera del CAC Carme Figueras obrint la jornada

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 23 de desembre de 2011:

"Divendres, 16. Participo en una jornada al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre  món local i immigració. La inaugura la presidenta de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual i exconsellera d’Acció Social, Carme Figueras. Un discurs contundent, sense pal·liatius. Apel·lant a la responsabilitat social dels mitjans de comunicació en no fer d’altaveu de la xenofòbia, en servir a l’interès públic i no a l’interès del públic. Sí, senyora. Fa referència explícita, ella i altres ponents, al fenomen de la Plataforma per Catalunya, a Josep Anglada i a Vic. Al meu torn, és clar, torno sobre el tema, sobre els dubtes dels mitjans sobre què s’ha de fer amb Anglada i el seu partit. M’autoinculpo en explicar que a les tertúlies d’EL 9 TV, a diferència del que fan altres teles, vulnerem el principi de pluralitat política en no convidar-hi mai Josep Anglada i els seus companys de partit. Tot això a la seu del CAC, responsable de vetllar per aquesta pluralitat. No em puc estar d’acabar demanant a alguna de les dues conselleres del CAC presents a la jornada la seva opinió sobre aquesta vulneració. Acabem parlant de la llei de partits.

Dijous, 22. Salta a l’esfera pública la discrepància a la CUP sobre com afrontar el fenomen Anglada. Comento amb Georgina Rieradevall l’estratègia de la formació, em diu que aprovada per una majoria de l’assemblea local, de no participar en les votacions de mocions de PxC. Al Consell Comarcal, tampoc. Sóc dels que encara penso que a Anglada se’l combat amb un discurs que li desmunti el seu, però no limitant-se a negar-lo, a obviar-lo, perquè ser-hi, hi és. Què passarà el dia que formacions no tan escrupoloses donin suport a una moció de PxC sobre immigració –i no sobre bicis, com ha estat ara el cas– i facin falta els dos vots de la CUP per tombar-la? El debat no és gens fàcil."

"Una mena d'Anglada de la independència"

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 9 de desembre de 2011:

"Dilluns, 5. M’arriba el ressò d’uns sorprenents missatges al Twitter d’Unió Democràtica de Balaguer (@UDCBalaguer). Dic sorprenents perquè s’aparten de la tradicional cortesia que sol haver-hi en públic entre militants de la federació de CiU. Unió de Balaguer, que forma part del govern monocolor de CiU a la capital de la Noguera, va reconèixer que els seus dos regidors havien votat “a contra cor” la moció d’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència que promou l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal, democratacristià com ells. Ho van fer a contracor “per ser avisats el mateix dia d’aquesta votació” i perquè “no estava consensuat el vot”. Preguntats a Twitter mateix pel periodista de 'La Mañana' Àlvar Llobet sobre la contradicció d’oposar-se a l’Associació promoguda pel seu company de partit Vila d’Abadal, els d’Unió de Balaguer es despatxen a gust: “Sembla ser que l’alcalde de Vic és una mena d’Anglada de la independència, poca feina d’alcalde deu tenir”. Tot acompanyat de l’emblema del partit a Balaguer, sense que en cap cas es doni cap nom ni cognom de qui subscriu aquestes opinions tan sui generis, tot i que en algun moment la redacció sigui en primera persona: “Crec que això de la independència ara per ara no és possible”. L’anomenada política 2.0 té la màniga força més ampla que la 1.0, però també té el seu reglament no escrit; netiqueta, en deien als principis d’internet. Donar la cara de qui escriu en primera persona quan s’opina en tercera persona d’algú en els termes que es fa de Vila d’Abadal en podria ser una norma elemental i mínima. En fi... el dia 14 es constitueix a Vic (a porta tancada!) l’Associació de Municipis per la Independència. Caldrà esperar que la trajectòria de l’Associació pugui desmentir amb rotunditat les atzagaiades d’Unió de Balaguer".

En l'article original parlava per error d'un govern de coalició entre CiU i ERC a Balaguer. En realitat governa en solitari CiU. Gràcies a l'Àlvar Llobet per fer-me adonar de l'error.

La rifa del programa Viure al Poble Més

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 2 de desembre de 2011:

"Dijous, 1. El Diari Oficial de la Generalitat publica la llista dels 19 ajuntaments que els ha tocat la rifa del programa Viure al Poble Més, uns ajuts finançats en bona part per fons europeus i que tenien la peculiaritat d’anar destinats a projectes d’un mínim de 600.000 euros de cost. D’Osona i el Ripollès només hi entra un ajuntament per comarca: Perafita i Ribes. En canvi, en queden exclosos els projectes presentats per Campelles, Camprodon, l’Esquirol, Gurb, Molló, Montesquiu, Oristà, Planoles, Sant Bartomeu, Sant Julià, Santa Eulàlia i Setcases. Dels 19 ajuntaments que els ha tocat la rifa –vull dir que van presentar els millors projectes–, en 16 hi governa CiU, en solitari o acompanyat. Els altres tres tenen un  alcalde independent, un de socialista i un d’ERC. A Osona i el Ripollès, no és que els afortunats siguin de CiU, és que en tots dos l’alcalde és d’Unió, el partit que remena les cireres a Governació. Als 12 exclosos, n’hi ha 4 amb alcalde socialista (o independents associats al PSC), 4 d’Esquerra, 2 de CiU, 1 d’EPM-ICV i 1 d’independent. Res, tot casualitat. La mateixa casualitat que feia que en els últims anys, quan ERC manava a Governació, una part considerable dels ajuts del programa Viure al Poble anessin a parar a ajuntaments del seu color. Ara la majoria de CiU entre els afortunats és més gran, però cal tenir en compte que estadísticament és qui té més ajuntaments a tot Catalunya i per tant també ha de ser qui en tingui més entre els escollits. Aquell malpensat que pensi que en ple segle XXI, i amb la que ens està caient a sobre, encara hi ha algú que es mira el color del partit que mana aquí o allà, és perquè no s’hi ha fixat prou bé i no ha vist que els projectes escollits eren els que s’ho mereixien. I sí, probablement s’ho mereixen tots 19. És de l’únic que n’estic totalment convençut."

La foto que il·lustra el post ha estat capturada d'aquí.

Josep Anglada i els lladres de gallines

Anglada aprofitant el temps per fer proselitisme mentre no comença el judici

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 25 de novembre de 2011:

"Portava la idea de comentar les dades publicades a internet sobre com haurien anat els resultats si a les eleccions al Congrés es votés amb una sola circumscripció en comptes de 52. Hi ha el mite que els partits independentistes i regionalistes no tindrien tanta representació. Fals, segons les dades publicades. Sí que n’hauria tret un, però, PxC, ja que precisament a les circumscripcions amb més població, Madrid i Barcelona, és on els partits petits surten més castigats pel sistema actual. Un toc d’atenció més, doncs, que malgrat no haver tret representació i haver-se clavat una patacada monumental a Vic, els 52.985 vots de PxC no són per menysprear. Són, de moment, només un símptoma.

Però deixo el comentari per una altra estona. Explicaré l’anècdota viscuda aquest dijous al matí durant la llarga espera perquè comencés el judici a Josep Anglada. Surten dos acusats d’un judici anterior per furt, tots dos estètica Estopa. Veuen les càmeres de la tele. “Són per nosaltres?!”, bromeja un. Li ensenyen Anglada i li diuen que és polític. No l’havia vist mai. Anglada veu que els mira i els ofereix de seguida la mà amb un ample somriure. La conversa va anar més o menys així: “Ets dels d’en Rajoy?”, li diu un. “No!, de Plataforma per Catalunya”, respon ell. Cara de perplexitat de tots dos. “Deu ser un partit d’esquerres...”. “No! Ni d’esquerres ni de dretes, del sentit comú, del poble”. Comencen a parlar de la justícia, dels polítics, i de com, en paraules d’Anglada, “en aquest país qui roba una gallina va a la presó i qui roba 1.000 milions se’n salva”. “D’on sou?”, els pregunta Anglada, segurament estranyat que no el coneguessin. “De Sabadell”. “I com és que sent de Sabadell, us jutgen aquí?”. “És que la gallina la vam robar aquí”. Van acomiadar-se tan amics. Un altre símptoma."

Megalòman, fabulador i poc cristià

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 4 de novembre de 2011:

"Divendres, 28. Presentem a Vic el llibre 'Xenofòbia a Catalunya', de l’entusiasta periodista moianès Xavier Rius Sant. Malgrat el nom del llibre i que no devia pas esperar un discurs, ni de la taula ni del públic, gaire diferent del que hi va haver, Josep Anglada, acompanyat de la seva inseparable Marta Riera, era a primera fila. Rius li va dir de tot: mentider, fabulador, manipulador, li va recordar el passat feixista i les contradiccions del seu discurs amb el missatge cristià, i li va retreure algunes expressions amb les quals el fiscal contra l’odi i la discriminació hi sucaria pa. Malgrat tot, l’endemà Anglada escrivia a Twitter, parlant de l’acte: “M’ho vaig passar bé i el vaig trobar interessant”. Anglada porta als límit allò de “que parlin de mi, encara que sigui malament”. No és ben igual, però la reflexió em porta a recuperar del llibre el diagnòstic d’Anglada que li fa a Rius una dona amb “prou coneixements de psicologia” i que es reprodueix en el llibre: “Megalòman, ansiós de poder, sense capacitat d’autocrítica, amb el judici crític i el raonament alterats i sense sentiment de culpa. És fabulador i pot arribar al deliri”. Sí que, però, abans de començar l’acte, Anglada se’m va endur a un apartat, a la secció infantil de La Tralla, per retreure’m que no li truqués dijous, quan vam saber que el seu fill també havia declarat que havia estat testimoni diverses vegades d’agressions i maltractament psicològic cap a la seva dona. M’hauria posat en contacte amb la seva dona, diu, perquè em desmentís que, en 26 anys de casats, no l’havia pegat mai. De fet, el fill, en la declaració davant la policia, va parlar d’empentes i alguna bufetada. Vam quedar que la dona em trucaria durant la setmana i que li reproduiríem les seves declaracions. No  sé per què, però no ha trucat, però aquí queda dit. Al judici es podrà saber la veritat?"

La meva presentació de 'Xenofòbia a Catalunya'

Amb en Xavier Rius a la presentació del llibre. A primera fila, Josep Anglada

Aquest és el text que vaig més o menys llegir a la presentació del llibre 'Xenofòbia a Catalunya', d'en Xavier Rius Sant, el 28 d'octubre a La Tralla de Vic:

"Bona tarda a tothom, el meu fort no és presentar llibres, ni que siguin un llibre com aquest que presentem avui, que és un gran reportatge de 287 pàgines. Prefereixo escriure’ls, els reportatges, que no els llibres. Recordeu allò d’escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill; jo de fills ja n’he criat dos, d’arbre diria que en dec haver plantat mitja dotzena i de llibre ni n’he escrit cap ni a curt termini sembla que m’hi hagi de posar. En fi... que de tot se n’aprèn amb l’experiència i la meva experiència presentant llibres es limita al que vam presentar fa uns mesos a Can Pau Raba, ‘No pasarán... aunque lleven trajes’, del mateix àmbit temàtic del que avui presentem. Com que entre el públic hi havia el col·lega i amic Xavier Rius Sant, ell no devia pas pensar que ho havia fet tan malament quan em va convidar a mi a fer-li la presentació del seu llibre a Vic, cosa que aprofito per agrair-li.

Anem pel llibre... us en parlaré breument, i després de parlar l’autor, que és l’estrella de la presentació, en el col·loqui, si s’escau, ja faré algunes aportacions més. El que deia... el llibre... és un reportatge. Un llarg reportatge, fet per un periodista, no un escriptor, no un historiador, ni molt menys. Un reportatge documentat, que aporta moltes dades, i també moltes anècdotes. Cap de supèrflua, ni de dada, ni d’anècdota, ja que totes elles guarden alguna relació amb el que va fluint al llarg de l’obra.

Un altre fet important, que no és precisament la característica dels reportatges d’avui dia, i molt menys de reportatges de 287 pàgines com el que estem parlant. Bona part de les històries que s’hi expliquen l’autor les ha viscut en primera persona. Per això en la columna que publico avui a El 9 Nou sobre el llibre ja en destaco la subjectivitat. S’han escrit rius i rius de tinta sobre l’objectivitat dels periodistes. Molts es perden en confondre objectivitat, independència i neutralitat.

No és aquí ni ara el lloc ni el moment de posar-nos a discutir sobre deontologia periodística, però sí que deixeu-me trencar una llança per un tipus de periodisme, que és el que reflecteix en Xavier en el llibre, que és el periodisme subjectiu, que no vol dir que no sigui independent ni neutral. Tot i que parlant de xenofòbia, o racisme, la neutralitat costi de mantenir i en ocasions l’autor, com el lector, s’acabi posant del bàndol dels, permeteu-m’ho dir-ho, entre cometes, els ‘bons’.

En Xavier explica la història, o les històries, però també interpreta, analitza i contextualitza. Serà una interpretació, una anàlisi o una contextualització discutible, segurament, però que sempre va acompanyada dels fets, i per tant, cada lector podrà fer-ne la seva particular lectura, coincideixi o no de la que en fa en Xavier.

Abans he dit que no era una història, una història de la xenofòbia a Catalunya. De fet, encara que algú pel títol del llibre ho pogués pensar, no és això. Són més aviat, històries de xenofòbia a Catalunya, o de com s’arriba a generar aquesta xenofòbia. Per les polítiques, actives, o més aviat passives, dels governs de torn... M’agrada la distinció que fa al principi del llibre en Xavier, quan rebat l’acusació que alguns governs han tingut actituds ‘bonistes’ entorn a la immigració, i que ell diu que no, que més aviat han estat actituds 'autistes'.... I en aquest autisme caldria anar a buscar al cap d’un temps el caldo de cultiu perquè els aprofitats de torn saltin a l’arena amb el discurs xenòfob que els ha d’assegurar un escó o una regidoria, afortunadament fins ara encara cap alcaldia.

Deia que en Xavier ha trepitjat el terreny del qual parla: Salt, el Vendrell, Badalona, i també Vic. Hi ha parlat amb els protagonistes, els uns i els altres. I el llibre inclou una única entrevista a Josep Anglada, feta fa un any, abans de la campanya de les eleccions al Parlament. Em consta que va buscar l’entrevista amb en Vila d’Abadal i que no se’n va acabar de sortir. No sé si és per això que és dels personatges que surten més mal parats en llibre, ja ens ho explicaràs, si et sembla bé.

El que deia, que ha trepitjat territori, però també s’ha documentat. Se li nota que viu el tema amb passió i que fa anys que aplega tota mena d’informació sobre el tema. El llibre també és una recapitulació interessant sobre l’evolució de la immigració a Catalunya i Espanya en els últims 25 anys, i les successives lleis d’estrangeria i processos de regularització que se n’han derivat. També, i molt important, hi ha una feina d’hemeroteca, de posar en boca dels polítics paraules dites en un temps concret que, si fos per ells, hores d’ara ja les haurien esborrat de les hemeroteques, ja que posen en evidència les seves contradiccions. Jo sempre que puc dic que hi ha molts polítics que temen els periodistes –ui, un periodista!, s’exclamen- i no, el que han de témer realment són les hemeroteques. Sánchez Camacho, Rajoy,  Duran Lleida o Artur Mas són alguns d’aquests polítics que si s’haguessin mossegat la llengua en un moment donat no sortirien en el llibre d’en Xavier amb les seves contradiccions sobre el tema de la immigració.

El llibre és amè. 287 pàgines dividides en 34 capítols surten a poc més de 8 pàgines per capítol, i encara amb alguns capítols dividits en subcapítols. Això n’ajuda la lectura que va fluint còmodament. És també un gran reportatge de periodisme comarcal. No li fa res a en Xavier baixar al detall, a la reunió concreta, a aquella manifestació concreta –on recordo, ell normalment també assistia-, o a la conversa que ell mateix ha mantingut amb els protagonistes. Em consta que si fos per ell, pel volum d’informació que ha acumulat en els anys que ha estat preparant el llibre, aquest no hauria tingut 287 pàgines sinó probablement 400 o 500, però Xavier, ha quedat bé amb 287.

I com ens sòl passar als periodistes que ens dediquem a la informació de proximitat, que en diuen ara, quan el lector coneix tan d’aprop la informació, sempre hi acaba trobant aquella petita incocreció, aquella cosa que coneixem tan de primera mà que fa que s’acabi discutint al periodista el tot per una petita i minsa part. Jo també n’hi he trobat alguna de petita inconcreció en el relat dels fets esdevinguts a Osona. En els de Salt, que no conec tan d’aprop, en canvi, cap ni un. Segurament que si en comptes de parlar de la xenofòbia a Vic, Salt o el Vendrell, ho fes de la xenofòbia a Suècia o Àustria, no n’hi hauria trobat cap. Repeteixo que explicar, ja ho he dit, no la història, sinó les històries de la xenofòbia en un moment com el present ens ha de servir també per interpretar el futur i si anem pel bon camí.

I és que la interpretació, la reflexió, mai és sobrera en aquests casos. Com diu a la contracoberta del llibre: “Diu Anglada de PxC: “Em diuen el flautista d’Hamelin, però per les rates de cloaca que em segueixen allà on vaig”. El problema, diu l’autor, ja no Anglada, seria que després de les rates, el seguís el jovent. Per això, cal la reflexió”.

A través del llibre en trobem diferents de reflexions, que no us resumiré perquè el que interessa és que cadascú se’l llegeixi i la faci per si mateix, la reflexió. N’hi ha entorn al fet que molts dels que van ser víctimes de la xenofòbia per part dels catalans ‘de tota la vida’ fa 30 o 40 anys, quan van arribar a Catalunya procedents del sud d’Espanya, ara siguin els que tornen a ser víctimes de la xenofòbia, ara però adoptant amb l’última immigració els postulats xenòfobs d’aquells que els havien dit ‘xarnegos’ i els negaven la condició de catalans.

També sobre l’anomenada ‘lepenització dels esperits’. Com escriu en Xavier, citant en aquest cas a un altre Xavier, Xavier Casals, “el ciutadà que té problemes de feina, que li deneguen una beca per al seu fill o no li agrada el canvi sociològic que genera la immigració, de sobte culpabilitza els immigrants. Un cop s’ha interioritzat aquesta idea en el pensament de molta gent, només cal que algú ho proclami en veu alta, com ho van fer Ferrusola o Barrera, o com ho fa Josep Anglada, perquè la mentida esdevingui veritat: ens prenen el que és nostre”.

I fins i tot en ocasions, sense ni tan sols tenir la sensació que ens han pres res material, només perquè ens han canviat el paisatge urbà de tota la vida, entenent per tota la vida els últims 40 o 50 anys, que són els que en podem guardar record. Arriba a molestar la visibilitat que té la nova immigració. “No es diu que de moros n’hi ha massa, diu en Xavier en un punt del llibre, perquè prenen la feina als d’aquí, sinó, senzillament perquè la seva visibilitat molesta, encara que tothom diu que no és racista. Aquesta visibilitat dels nouvinguts molesta més, potser, per les particularitats sociològiques de Vic, on encara molta gent classifica la resta segons si la seva família és d’auesta banda de riu o de l’altra, catalana o andalusa”. Ja t’asseguro, Xavier, que el retrat que fas d’una determinada societat vigatana segurament és un pèl injust si es pretén generalitzar, però és real en d’altres, i això incomoda, i segurament t’ho rebatran.

A mesura que he anat avançant en la lectura del llibre he anat veient com es traçava el retrat, per exemple, d’en Josep Anglada. De bones a primeres, en algun punt del principi del llibre, quan el personatge tot just es comença a esbossar, havia pensat, ai!, que en Xavier no pateixi del síndrome d’Estocolm fruit de la relació de confiança que s’acaba creant amb el personatge. Sobretot quan dius: “I, malgrat tot, reconec que Anglada té alguna cosa que et xucla i et sedueix quan parles amb ell”.

Però no... Altres coses... també és interessant la reflexió sobre com es va conformant el personatge públic Anglada a partir de la seva constant aparició en mitjans de comunicació d’àmbit nacional i especialment estatal. En aquest sentit, hi ha un abans i un després de la polèmica del padró. Vila d’Abadal, per tant, segurament involuntàriament, va col·laborar en fer d’Anglada el personatge mediàtic que és i, per tant, còmplice involuntari, repeteixo, de molts vots que ha tingut, sobretot fora de Vic.

Però el creixement d’Anglada no només s’ha d’atribuir a l’alcalde de Vic o als mitjans de comunicació. També cal atribuir-lo, i molt, al caldo de cultiu que durant anys els diferents governs, sobretot de Madrid, han anat cuinant. I Anglada i Garcia Albiol ha anat recollint els fruits, en casos amb extrema facilitat després que els haguessin sembrat i abonat el terreny a a la perfecció els Aznar, Rajoy, Corbacho, Barrera, Duran o Mas de torn. O Pilar Rahola!

Això traslladat al terreny local, tres quarts del mateix. En Xavier parla del cas de Mataró, que segons ell, “ha estat posat com un dels exemples més clars per analitzar la pujada de PxC”. Allà, recorda en Xavier, “no hi havia crispació ni al carrer ni als plens, ni cap campanya de deslegitimació de l’alcalde, com passava a Salt, ni casos de corrupció com els de Santa Coloma”, i malgrat tot, en les eleccions del maig passat, PxC va irrompre amb força a l’Ajuntament fins el punt de condicionar-ne del tot l’aritmètica del consistori. Doncs bé, en Xavier cita un periodista mataroní, en Joan Salicrú, que ens remet als “rumors de discriminació positiva a favor dels immigrants, especialment dels magrebins, ue van començar-se a difondre entre els anys 2003 i 2004”.

Jo el cas de Mataró no el conec, però sí que em cau més d’aprop el de Torelló. A les últimes eleccions, PxC va passar de 0 a 3 regidors. Va ser un daltabaix, i la resta de forces polítiques s’esgarrifaven. Inclosa CiU, que fa 4 anys, gairebé a les portes del dia de reflexió de les eleccions municipals va ser qui va sembrar pels carrers un seguit de rumors entorn de la immigració. Aleshores li va servir per trencar la majoria absoluta del PSC i, mira per on, ara fins i tot tenen l’alcaldia, però pel camí el PSC s’hi ha deixat tres regidors en favor de PxC. El que dèiem, uns sembren i uns altres recullen, i segurament tot plegat no és tan simple com jo ho he exposat, però sí que hi ha un fons de realitat en la meva reflexió sobre Torelló.

M’estic allargant molt. Encara que ho pugui semblar, en Xavier no adopta en el llibre el que alguns han donat per anomenar-me el ‘bonisme’. En Xavier, des del coneixement en primer persona del tema, també des de la seva condició de mestre que ha exercit durant anys a l’Hospitalet, i per tant bon coneixedor de la realitat social del carrer i de les famílies, aporta visions crítiques entorn a l’excessiu proteccionisme de la immigració. Una visió crítica i per tant, no bonista. Tampoc, però, malista. Perquè ja que parlem de bonisme en referir-nos a una visió càndida i paternalista vers la immigració, jo també encunyaria el terme de ‘malisme’ per aquesta percepció cada vegada més estesa que, davant el dubte, el que ara és políticament correcte és qüestionar qualsevol política en favor de la bona convivència entre cultures.

I és que, ja anant cap a les conclusions, en les quals tu, Xavier, segurament et voldràs estendre una mica més, per exemple, ell ens diu que no convé barrejar irregularitat, incivisme i delinqüència. “S’ha de descriminalitzar la irregularitat”, proclama en Xavier. Però als incívics i ja no diguem els delinqüents, els d’aquí, els d’allà i els de més enllà, com va dir un alcalde respecte la PxC, “ni aigua”.

Gràcies per aguantar el rotllo. Us deixo amb en Xavier. Jo penjaré l’article que he publicat avui a El 9 Nou al bloc. Us convido a continuar el debat, també allà. Ah, i compreu el llibre, que el reportatge s’ho val."

L'ou de la serp que s'ha covat a Vic

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 28 d'octubre de 2011:

"Divendres, 21. L’editorial m’envia un exemplar de 'Xenofòbia a Catalunya', el llibre del periodista de Moià Xavier Rius Sant que presento aquest divendres a La Tralla a Vic. Rius, expert en immigració, porta anys preparant l’obra. Cada vegada que li semblava que la tenia acabada, els fets es precipitaven i l’havia d’actualitzar. Li ha quedat una obra completa, subjectiva i interpretativa, com ha de ser la d’un bon periodista, defugint la falsa objectivitat que alguns diuen que busquen i mai troben. Però vaja, de les diferències entre objectivitat, neutralitat i independència en el periodisme ja en parlarem una altra estona. El llibre d’en Rius ve farcit de dades i fins i tot d’anècdotes, que tot i sent-ho, algunes d’elles són prou il·lustratives del com i el perquè la xenofòbia s’ha anat imposant en les ments d’alguns votants catalans. El llibre es llegeix bé i, a part de saber coses noves, serveix per recapitular alguns dels episodis succeïts en els últims anys a Catalunya i Espanya, entre els quals els de Vic i Osona hi tenen un paper destacadíssim. A la portada d’Enric Satué, l’ou de la serp. Els biòlegs, si els ho demanem, possiblement ens expliquin que de serps n’hi ha de més ferotges que altres, i que ataquin o no depèn, en bona part, de les condicions i el caldo de cultiu de l’entorn. N’acabem de parlar aquest divendres a les 8 del vespre a La Tralla.

Dimarts, 25. Ple a Roda. Un altre dels molts plens que ens ha tocat assistir aquests dies que parlen del preu de l’escola de música. Sorprèn adonar-se com s’ha anat cosint la comarca d’escoles de música. Em sembla fantàstic. I em pregunto si, tot i sent una matèria educativa justa i necessària per la felicitat dels infants, l’administració s’hi ha de mullar tant i a tot arreu. I les escoles de dibuix? I, encara més, per què no hi ha escoles d’idiomes municipals?"

Judici de nivell en una sala de poble

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 21 d'octubre de 2011:

"Dilluns, 17. Judici a Josep Anglada i Joan Carles Fuentes a Manresa. Més de vuit hores de judici. Els 15 periodistes, els 8 testimonis i 4 persones de públic, apretats convivint durant una jornada laborable sencera en una sala que no deu arribar als 30 metres quadrats. Jo hi vaig agafar un virus i tot. La jutgessa, en queixar-se l’advocat Antoni Iborra, de l’acusació particular, que no deixaven entrar cap dels seus representats i sí el vicepresident de PxC, August Armengol, que s’havia “colat”, en expressió de la magistrada, va ser concloent: “Això és una sala de poble (de 'pueblo', va dir ella, que en castellà sembla més autèntic i tot), i és la més gran que tenim”. Doncs per ser un poble, a Manresa, els han fet uns jutjats que a Vic costarà segles veure’n uns d’iguals. Queda dit i escrit.

Respecte al judici, pels que no som experts juristes, va semblar més que mai que la partida entre defensa i acusacions, capitanejades pel flamant fiscal especial pels delictes d’odi i discriminació, va acabar amb empat tècnic. Veurem. Fuentes sembla tenir-ho més cru que Anglada. Però vaja, Osona ja va estrenar-se amb la primera gran condemna per delicte ecològic, en una altra partida jurídica disputada aleshores entre el fiscal de medi ambient Pérez de Gregorio i els diferents lletrats de toga de seda que van defensar Josep Puigneró al llarg dels anys. El judici de dilluns, amb el fiscal Aguilar i l’advocat Ruiz, el de la Llibreria Europa, em va recordar el cas. I trist, el paper de l’únic periodista que es va esmentar en el judici, Xavier Bosch, l’articulista i futur director de l’'Avui', que en plena jornada electoral de les municipals de 2007, va reproduir el pamflet racista al diari donant per bo que l’havien escrit uns magrebins. Si fins i tot ell va picar, quants dels 2.800 votants que va tenir PxC no ho devien fer, aquell dia."