Pàgines

14/4/13

L''escrache' i el dret de coacció


Continua el rescat d'articles de fa uns dies. Aquest, del 28 de març:

"La idea no és meva. És d’en Guillem Martínez, articulista d’'El País', que divendres dedicava la columna a l’anomenat 'escrache', paraulota importada de l’espanyol de Buenos Aires. És coacció l’escrache?, es preguntava Martínez. La resposta: sí, absolutament. I d’aquí a una altra pregunta: la coacció ciutadana és un dret? Pel govern, no; per persones sensates i plenes d’humanitat com l’Ada Colau i tantes i tantes Ades Colaus que conformen aquesta onada verda de solidaritat, sí. Per mi, i per en Guillem Martínez, també. Davant la coacció financera –per dir-ho suaument–, algun dret els deu quedar a les víctimes, no? Perquè el dret a pujar en l’ascensor social que havia representat en l’últim segle l’anomenat estat del benestar està desapareixent de pressa de pressa. I no, com diu Martínez en la seva columna, l’'escrache' no és una manera de parlar amb els diputats. Bàsicament perquè hem arribat a un punt que la insensibilitat d’aquests polítics que sobreviuen blindats en la bombolla d’ivori que s’han anat modulant ells mateixos fa que ja ni tan sols parlin el mateix llenguatge que el poble. I deixin-me parlar de poble, encara que a alguns els soni a forçat. I ara no m’estic referint al poble dels de “la voluntat d’un poble”, que això és una altra història que tampoc tinc gens clar que acabi bé. No per voluntat del poble sinó dels de la voluntat, precisament per falta de voluntat. Sembla que m’hagi fet un embolic, però no. I tornant a l’'escrache' com a dret, com ho van ser en el seu dia drets ara ja reconeguts, ni que sigui a contracor d’alguns, dels de l’1% i els seus servidors, com poden ser el dret de vaga o de manifestació, Martínez acaba citant Pierre Rosanvallon quan parla d’un cinquè poder en aquesta societat en crisi crònica, el ciutadà al carrer. És clar que arribat el moment és possible que ja no quedi res del quart poder".

La foto que il·lustra l'escrit és d'EFE i ha estat capturada d'aquí, d'un intent d'escarni a casa del president del Congrés, Jesús Posada.