Pàgines

22/11/15

Bons costums

La font dels Habitatges Montseny amb el cartellet en qüestió
Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 4-9-2015:

"La setmana passada publicàvem una foto d’un cartell col·locat en una font dels Habitatges Montseny de Vic. S’hi reproduïa un dels articles de l’anomenada “Ordenança Municipal de Bon Govern, Civisme, Bons Costums i Convivència Ciutadana” de l’Ajuntament de Vic, una mena de codi penal municipal de 165 pàgines de lletra petita i sense cap foto. En concret, de l’article 42, el que es refereix al bon govern, civisme, bons costums i convivència ciutadana en estanys i fonts públiques. L’article prohibeix, entre altres coses, “rentar roba, fruita, verdura o objectes de qualsevol mena” en les fonts públiques de Vic. També, però, beure directament del brollador i, diu textualment, “alterar la sortida de l’aigua dirigint-la fora del recipient dissenyat per recollir-la, o altres actuacions semblants”, un redactat que no se sap ben bé si prohibeix recollir l’aigua amb ampolles, garrafes o càntirs, o si estan parlant d’alguna operació més sofisticada. El codi penal municipal camuflat d’ordenança de bons costums també diu en el seu article 110 punt 3 que “amb la finalitat de mantenir i preservar l’estètica de les façanes dels edificis i de la ciutat en conjunt, com també per tal d’evitar els problemes que se’n deriven tant per als vianants com per als veïns dels mateixos immobles, no es podrà estendre roba, eixuta o molla, als balcons, finestres i obertures que donen a la via pública”. Més enllà que no sé si hi ha molta gent que estengui la roba ja eixuta, l’article en qüestió –proposat en el seu moment per Josep Anglada–, com la que prohibeix agafar aigua de la font o rentar-hi fruita i verdura, el que fa no és preservar cap bon costum, que temps era temps, era estendre la roba al balcó i agafar l’aigua de la font, sinó penalitzar la pobresa energètica que pateixen algunes llars. També de Vic! El Parlament, el març de 2014, instava els ajuntaments a derogar aquest tipus de prohibicions de les seves ordenances. A Vic van fer com qui sent ploure. A veure si ara es posen les piles i ho fan. Ni que sigui pels bons costums de temps era temps".

15/11/15

"Ahora me toca a mí", i a alguns mai

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'El 9 Nou del 2-10-2015:

"Passejant per la web de L’Atlàntida tot d’una em topo amb un espectacle que s’hi representarà el 25 d’octubre: “Justo Molinero presenta Ahora me toca a mí”. A sota, explicat en bilingüe, com si els de L’Atlàntida no sabessin que a Vic, poc o molt, per sort tots entenem el català, s’explica de què va l’espectacle. Em temo que no es tracti d’un nou xou amb el popular locutor –i abans que res empresari amic del govern de cada moment– similar al que ja va perpetrar el 25 d’abril davant un centenar d’avis a la fira VicGran. Un reguitzell de tòpics, per dir-ho suaument, apologia del masclisme més barroer. Acudits suats de dones més lletges que de tant que ho són s’han de posar careta per “follar” o de dones rosses, amb tetes despampanants i minifalda. Em pregunto si algú de L’Atlàntida s’ha cuidat d’esbrinar si l’espectacle anirà per aquí o no. Perquè el masclisme, com el racisme, l’homofòbia o el riure’s dels defectes o les discapacitats de cadascú es va covant a partir de la normalització a base d’espectacles com aquest. O si més no, no es cura, que és en la fase que hauríem de passar, si no haver-la superat. La mateixa Atlàntida que està a punt d’acabar l’any Ovidi i que no ha gosat programar ni un sol minut de recordatori als seus 20 anys de vacances. Ha de ser, altre cop aquests dies, un espai autogestionat com l’ateneu La Buixarda qui, en col·laboració amb la taverna social La Nyàmera, han portat una fascinant exposició de fotos d’Antoni Miró de l’artista, cantant i pallasso d’Alcoi. Un bon colofó a un any d’actes sempre fets des de l’autogestió i la cultura de base, i que va tenir els seus punts àlgids en la doble representació de l’Ovidi3 al Casino –no a L’Atlàntida, que demanaven una morterada pel lloguer–i la pintada de l’espectacular mural del decasíl·lab fracturat a la plaça Maria Àngels Anglada".

10/11/15

Verdaguer, 1897


Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 12-9-2015:

"Dimecres, quarts de 6. Un centenar llarg de persones ens apleguem sota el balcó de l’Ajuntament de Vic. Algunes brandant reproduccions d’imatges de la diàspora catalana pel Pirineu, per on el febrer de 1939 van creuar la frontera més de mig milió de persones fugint de la més que assegurada persecució franquista. En la memòria, el 1939, però també aquestes persones d’ara procedents de Síria, del Kurdistan, de Palestina, de tants i tants altres llocs i no-llocs, fugint de la guerra i de la misèria. Que moltes hores ve a ser el mateix, perquè avui dia encara hi ha guerres a base de bombardejos i crueltats diverses, com ara a Síria o a l’Iraq, però en altres punts del món –per no dir, poc o molt, arreu del món– s’hi estan donant guerres sense necessitat de disparar ni un sol tret. Guerres econòmiques que també acaben amb milers de vides humanes. Haver retornat els refugiats de guerra a primera pàgina dels diaris ha permès insistir en la necessitat que els governs, incomplidors per sistema, donessin compliment al dret d’asil, reconegut universalment però també vulnerat arreu una vegada i una altra. Si els governs posessin el mateix interès a respectar el dret d’asil com a correspondre als interessos dels fabricants d’armes, altra cosa seria, segurament. Amb tot, em resisteixo a pensar que un refugiat de guerra ha de tenir més drets que un migrant econòmic. Són tots ells refugiats, que busquen refugi en la fugida. O potser aquells que s’enfilen a barcotes inestables, pilotades moltes hores per una senyora vestida de negra amb la dalla a la mà, per creuar la Mediterrània, ho fan per gust? Deixem-nos d’hipocresies, de solidaritats malvestides de caritat, i afrontem d’una vegada el problema des de l’arrel, tot reconeixent que Occident s’ha beneficiat durant segles d’aquells que ara els barra el pas quan piquen a la seva porta. Obrim-la, tant si el que hi arriba fuig d’una guerra provocada per un bombardeig o per l’última fluctuació del Dow Jones. Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú, cantava en Sisa. Doncs això. I acabo recollint una cita que feia dimarts en Francesc Codina a Twitter: “Que els milions apilats amb tants pocs anys en certes bandes no serveixin per socórrer al necessitat, és un mal prou greu per mantenir desequilibrada i desorganitzada la societat”. Autor: Jacint Verdaguer, 1897. Un antisistema de la seva època".

8/11/15

La 'utopia' del Consell de Poble de Viladrau

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'El 9 Nou del 23-10-2015:

"Margarida Feliu, alcaldessa de Viladrau, explica en l’entrevista que li publiquem a la pàgina 12 que crearan el Consell de Poble. Serà “un organisme amb poder decisiu sobre la part de pressupost que es pot bellugar”, i on “s’han de prendre les decisions importants com, per exemple, amb què ens gastem els diners que són de tots”. Hi ha qui pensa, afegeix, que és utòpic. Però, compte amb el que diu ella: “A mi em sembla que el que és una utopia és que ho decideixin una o dues persones encara que els hagin votat”. A Sobremunt des d’aquest estiu que cada últim divendres de mes es fa una assemblea veïnal, on l’alcalde, Albert Güell, i l’altra regidora de govern, Laia Serradell, donen compte dels afers de l’Ajuntament tot donant veu al poble. Finalment, dilluns hi havia ple a Sant Pere de Torelló, un dels ajuntaments més grans de Catalunya on a les eleccions s’hi va presentar una sola candidatura. L’alcalde ja va dir aleshores que el poble hi faria d’oposició, i així va ser dilluns, que el públic va intervenir no al final com fan en alguns ajuntaments –no tots; a Vic, per exemple, no es pot– sinó que ho van fer en el debat de cada punt que van voler. Fins al punt que en el de les ordenances fiscals es va arribar a canviar una de les propostes del govern després d’una intervenció d’un del públic. Alguns podran dir que els de Viladrau, Sobremunt i Sant Pere són casos aïllats, l’excepció que confirma la regla, aquella que dicta que democràcia equival a desentendre’s de la gestió comunitària i delegar-la en uns pocs representants electes. Però no, l’etimologia mateixa de la paraula democràcia remet al concepte de “govern del poble”. A poc a poc caldrà retornar a la democràcia el vell sentit i, molt important, formar la gent en la participació, més enllà de dipositar una papereta en una urna un cop cada quatre anys".

30/10/15

Ens veiem en el futur

Foto d'un consell de redacció d'EL 9 NOU de 1988. El del boli a la boca sóc jo. Cara de pageset que fa època. Vull pensar que amb els anys he guanyat
El meu article de comiat a EL 9 NOU. Publicat a la secció "A corre-cuita" del 30 d'octubre de 2015:

"El 2 de desembre de 1985 sortia a EL 9 NOU una noticieta titulada “Aprovat el projecte de conducció d’aigua a Aiguafreda”. Tot i que no anava firmada, jo n’era l’autor. Tenia 18 anys i era el meu primer escrit com a corresponsal d’EL 9 NOU. De fet, la conducció d’aigua no era a Aiguafreda, sinó a Calldetenes. Havia portat l’original, picat encara amb màquina d’escriure, i em vaig descuidar de localitzar la notícia. I el company de la redacció que va editar la notícia, com si d’un Sherlock Holmes de l’edició periodística es tractés, va deduir que pel tipus de màquina amb què havia estat escrita havia de ser la de la companya corresponsal d’Aiguafreda. I ja està, per a la història va quedar la decisió de l’Ajuntament de Calldetenes com si fos del d’Aiguafreda. Afortunadament, diria que ha estat l’error més gran que he publicat en aquests 30 anys a EL 9 NOU. Fins ara. Avui deixo EL 9 NOU –que no la professió–, i avui toca acomiadar-se dels lectors, i dels bons moments, també d’estrès i d’enrabiades, que hi he passat en aquests 30 anys. De recordar que la premsa comarcal hi havia hagut un temps que també havia estat inclosa sota l’epígraf de “premsa alternativa”. De rellegir, i saber llegir, l’informe que ha fet públic aquesta setmana el Col·legi de Periodistes sobre l’estat de la professió periodística a Catalunya, que, entre altres coses, diu que més de la meitat dels periodistes se senten explotats i un 25% fracassats, que un 63,6% tan sols treballa de periodista i un 36,4% ho combina amb feines alienes a la professió, i que un 76,4% admet que no exerceixen el tipus de periodisme que els agrada. O de recuperar algunes de les cites que dissabte vaig fer a la festa final del Festival Protesta: “El veritable periodisme és intencional: aquell que es fixa un objectiu i que intenta provocar algun tipus de canvi. No hi ha altre tipus de periodisme. Parlo, òbviament, del bon periodisme” (Kapuscinski); “Hegemonia ideològica és poder colar a la tele pública un programa d’economia conduït per un extremista i que sigui percebut com a neutral i normal” (Joan Coma), o “Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món” (Galeano). I sí, ho he dit altres vegades, sempre a corre-cuita, un altre món és possible. D’un futur que ja és present i que beu d’un passat llunyà. Com el bon periodisme. Doncs, va!, ens veiem en el futur, que, com diu Woody Allen, és on passarem la resta de la nostra vida. Adéu-siau!"

28/10/15

Adrenalina processista

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'El 9 Nou del 16-10-2015:

"Un argument recorrent del processisme –aquest corrent de l’independentisme que allarga i allarga el procés per interès propi o no– és repetir mil i una vegades que les coses s’han de fer per ordre, i amb ordre, perquè el món ens està mirant, i si fem alguna cosa que molesti el món, i a Europa en particular –es refereixen a la Unió Europea, perquè Europa ja està curada d’espants des de fa segles– el procés se n’anirà a fer punyetes. Sigui com sigui, el món continua fent un cas relatiu del nostre procés, i nosaltres anem fent, amb un president, ara sí, empès per les circumstàncies i, sobretot, la gent, a una fugida endavant a veure si així salven els mobles, ja que els immobles se’ls quedaran els de sempre, antics aliats seus. Per això m’encantaven les imatges que arribaven aquesta setmana de Barcelona, amb gent d’ordre i de seny concentrada davant el Palau de Justícia (en unes concentracions suposo que “comunicades” prèviament i en forma a l’autoritat competent). Com alguns han experimentat al cap de tants anys l’adrenalina que et genera el cos plantant cara al poder. I molt em temo, i de fet desitjo, que les imatges d’alcaldes brandant la vara davant el Palau de Justícia sigui molt més potent de cara al món i Europa que no pas tot el procés d’ordre i en ordre que s’ha seguit fins ara. L’Estat portant als tribunals el president que va posar les urnes, ni que fossin simulades en allò que en van dir procés participatiu, el dia que feia 75 anys de l’assassinat d’un altre president per part d’uns botxins que no és que no hagin estat jutjats, és que ni la sentència infame no ha estat anul·lada. Ni pel PP ni pel PSOE. I en el record, la Teia, la Muntsa, en Quim, en Pere, en Ferran, en Marc, en Xavier i els tres Tonis, els deu osonencs condemnats per haver posat les urnes del Multireferèndum, denunciats per la policia del govern de qui aquest dijous, justament, era aclamat amb les vares d’alcalde aixecades al vol".

25/10/15

Esbalaït, estupefacte, atònit i meravellat


Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 18-9-2015:

"Encara esbalaït de la resposta que va donar a l’últim ple el regidor de Salut, Josep Arimany, a Joan Coma, de Capgirem Vic, sobre l’aire condicionat de la planta privada de l’hospital. No, resulta que no tenen aire condicionat, ni cap sistema dels anomenats de climatització. Tenen, en paraules d’Arimany citant un informe que li havien fet els de l’hospital, i que ell es va creure, “una aportació d’aire fresc” procedent de la planta inferior. Doncs ja ens hem entès! No tenen aire condicionat... però a la planta privada estan ben frescos. I Arimany encara exigia a Coma que es retractés d’haver-lo acusat de dir falsedats. La gent, entre ells els pacients –mai millor dit– que aquest estiu van suportar temperatures de fins a 38 graus a les plantes sense l’“aportació d’aire fred de la planta inferior”, sabran jutjar els jocs de paraules d’Arimany i companyia.

Ara, que per atònits, estupefactes i sobretot meravellats, els que dimecres van llegir al Diari Oficial de la Generalitat el nomenament de l’exregidor vigatà de CiU Josep Rafús com a assessor del conseller de Territori i Sostenibilitat per a les relacions amb els governs locals i el territori. Gran mèrit, el de Rafús, que després d’anys d’aspirar a un càrrec com aquest l’aconsegueixi a una setmana de les eleccions i amb la legislatura més que exhaurida. El DOGC també precisa que les retribucions d’aquest lloc de treball són les corresponents a un funcionari del grup A –els més ben pagats–, nivell de destinació 27.1, i complement específic de 30.094,32 euros anuals. No ho diu, però deuen ser bruts. Finalment anys de treball abnegat tenen el seu reconeixement, ni que sigui pràcticament en temps de descompte, en forma d’un càrrec d’assessor del conseller per a les relacions amb els governs locals i el territori. Ara, a assessorar!".

21/10/15

Civisme i cinisme

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'El 9 Nou del 9-10-2015:

"L’Ajuntament de Ripoll habilitarà 24.000 metres quadrats distribuïts en cinc espais del municipi a les lleres del Ter i el Freser perquè els gossos hi puguin córrer i disfrutar lliurement. A Vic i Manlleu, diuen, ja ho tenen, això. Però a Manlleu són 1.000 metres quadrats a la zona de l’Arborètum. I a Vic, què voleu que us digui, són els tres pipicans de les zones de l’Era d’en Sellés, Sant Llàtzer i el parc Jaume Portell. Res a veure amb el que volen fer a Ripoll. És més, en el cas del parc Jaume Portell no fa pas gaire que encara algun propietari de gos es queixava que la Guàrdia Urbana –de paisà!– l’havia multat per tenir-hi el gos deslligat. Un gos que no és pas dels qualificats de perillosos, sinó més dels de tota la vida. El van multar en aplicació de la famosa ordenança de civisme, bon govern i –ironies de la vida!– bons costums. El bon costum, a pagès, havia estat tenir el gos més deslligat que lligat. A mesura que ens vam anar fent urbanites, els vam anar lligant. I tancant a casa. I a mesura que ens vam anar tornant cívics (ai, quina poca distància entre el civisme i el cinisme!), ens vam empescar multes per als que, volent que en un parc –no dels de gronxadors i nens per terra, sinó com el Jaume Portell, que just fa companyia a l’aparcament que té a banda i banda– els gossos correguessin, juguessin i, en definitiva, disfrutessin de la vida una estona en llibertat, acabessin pagant, i no poc. El tema dels gossos, i en concret de la caca que deixen pel terra sense que alguns –molts, però no tots– amos se’n facin càrrec, és polèmic. És dels més citats quan es demana pels problemes en els pobles. I també surt de forma recorrent als plens. Per això els alcaldes i regidors s’hi encaparren tant. Els hi pot anar algun vot i tot. Jo, però, estic per la convivència. També amb els gossos. D’aquí que sigui per aplaudir la mesura que prenen ara a Ripoll. Ara a esperar que es concreti i no duri quatre dies com les visites 'alliçonadores' de l’alcalde Munell a casa dels que deixaven la caca del gos al terra".

25/9/15

Aquell 1991 i aquella estelada d'Espadaler

Espadaler brandant l'estelada pels carrers de Vilnius l'estiu de 1991
Ai, l’hemeroteca! Em fan arribar quatre pàgines d’El 855, la revista del Bisaura, de la tardor de 1991. En concret, de les quatre pàgines d’un Dossier firmat per R. Espadaler, J. Roca, P. Colom, J. Mendo i Ll. Comas. El primer, R. Espadaler, és el mateix Ramon Espadaler que aquest diumenge opta a la presidència de la Generalitat com a candidat d’Unió, com a candidat de “la força del seny”. El dossier en qüestió és el relat, molt i molt sentit, del viatge que havien fet aquell estiu a Lituània amb motiu de l’assoliment de la independència d’aquella república bàltica. Les quatre pàgines que m’han fet arribar s’acompanyen d’una foto on es pot veure clarament un jove Espadaler brandant una gran estelada, la de l’estel roig, que el 1991 l’altra, la del triangle blau i l’estel blanc, estava a punt de tancar unes quantes dècades de guaret. El text, com deia, molt i molt sentit, declaradament independentista, relata com el poble lituà va desobeir el govern i va desafiar els tancs de l’exèrcit rus. Espadaler i companyia, emocionats, en van ser testimonis. “Encara avui, una setmana després dels fets, emociona pensar que els nostres amics lituans han assolit la independència”, acabaven el dossier.

De ben segur, tothom pot evolucionar, fins i tot a pitjor. I passar d’aquella emoció de fa 24 anys a l’enèsima apel·lació al seny i al diàleg. De sords. Afortunadament, els polítics, passen, però els pobles queden. I aquests, la tendència és a evolucionar, també. Però a millor. Diumenge es votarà, i si no hi ha una sorpresa molt gran, el vot a favor del “sí” serà inqüestionable. Per això des de l’endemà mateix caldrà demostrar, amb fets, perquè les paraules ja han quedat massa gastades de tant que se n’ha abusat, que els que en aquest procés sembla que han apostat per donar una sortida a la voluntat d’aquest poble, ara sí, van de debò. Reflexionem, doncs, i recordem, a l'hora de votar, com aquell mateix 1991 que Espadaler encara brandava l'estelada de l'estel roig -ai las!- en les terres alliberades de l'antiga Unió Soviètica, els que l'acabarien apadrinant i fent-lo un home de seny, l'home del seny, estaven enllestint el pacte amb l'Estat espanyol que, via Barcelona'92, via Garzón, via abraçada de Ialta a la catalana entre Jordi Pujol i Narcís Serra, intentaria enterrar per sempre l'estelada i tot allò que aleshores ja represetava. Que la normalització de l'estelada no ens faci oblidar els que fa 24 anys, i moltíssim més, brandaven l'estelada i no l'han desada en un racó oblidat del Bisaura com devia fer Espadaler.

31/8/15

El 'top manta extra large', i Navarro, i Soley


Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 28-8-2015:

"He esperat a escriure sobre el tema de la mort del treballador ambulant de Salou –“el senegalès de Salou”, que van titular impunement la majoria de mitjans, públics inclosos– que el conseller Jané comparegués dimecres al Parlament. Esperava sentir-hi els motius que van portar els Mossos a anar a esbotzar una porta a les tantes de la matinada com si a dins s’hi estigués preparant un atemptat que l’endemà havia de fer volar la central nuclear d’Ascó. Però no, anava de propietat industrial, de bosses de mà, d’ulleres de sol i cinturons falsos. No se sap ben bé, perquè tampoc s’ha acabat d’explicar. Que movien molts diners, això sí. Segurament tants o més que el que val la vida del treballador ambulant en el mercat capitalista. Al final, si es va accidentar ell, abocat a saltar pel balcó pres de pànic per la irrupció de la policia al pis, o si la mossa el va empènyer, ja acaba sent el de menys. Mentre no hi ha dictamen judicial, donem fins i tot per bona la versió policial, que també en aquest cas és la més lògica. El debat, però, també hauria d’anar de la proporció de les actuacions policials, en un país on el frau fiscal es multiplica exponencialment i on, i permetin-me repetir-ho altre cop, plou sobre Millet. I Núñez. I Navarro. I Soley. I de si realment amb actuacions com aquesta es protegeix el petit comerç o bé les grans marques, moltes d’elles també deutores de lleis massa laxes i fàcils de sortejar per a les grans multinacionals. Segons dades del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, les grans empreses i fortunes són les responsables de l’evasió fiscal a Espanya. Són dades que menciona David Llistar, de l’Observatori del Deute en la Globalització, en l’article “Top Manta Extra Large”, la lectura del qual recomano. I molt. Hi contraposa el petit top manta al top manta extra large que representen els Carrefours, Amazons o Zaras, els autèntics i grans competidors del petit comerç i contra la competència deslleial que representen algunes de les seves pràctiques, poc o res es fa. Cops de porta a les tantes de la matinada, és clar, cap ni un.


I com a estampa de fons, aquesta setmana, i tantes més que en venim i en vindran, milers i milers de desplaçats que vénen del no-res buscant el somni europeu, que ja no de la Unió Europea (UE). El cas dels refugiats sirians d’aquesta setmana, que ens retorna la imatge de milers de catalans fugint el 1939 de les tropes franquistes a peu pel Pirineu, desmunta alguns mites: musulmans fugint de musulmans (oh!, ara que semblava que els podíem encolomar tots els mals del món), i arribant a Grècia, a la UE, el presumpte El Dorado de tot immigrant, però tornant-ne a sortir cap a Macedònia i Sèrbia, i altre cop a la UE, Hongria. Però no volen ni Grècia ni Hongria, sinó Alemanya o Suècia. La UE per se ja no és ni garantia de supervivència, i a poc a poc es va dibuixant en l’imaginari global una Europa de primera i una de segona. Carrefour, Zara i Amazon també ho saben".

23/8/15

Pedaços que a vegades també són solucions



Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 21-8-2015:

"Jo era dels que, per evitar el trànsit de pas per l’interior de l’Eixample Morató, hauria estat partidari de tornar a retallar la vorera inclinada del carrer Torras i Bages, la de l’antiga escola de música. Però vist que aquella vorera és sagrada des que l’ínclit Xavier Solà la va fer eixamplar amb aquell “formigó de pobre”, que en va dir ell, bona sembla la solució que ara ha adoptat l’Ajuntament a la cruïlla del carrer Santa Maria, la rambla i el final de la carretera de Barcelona. Alguns podran pensar que és un pedaç més en una ciutat sense un pla de mobilitat que s’aguanti. I tindran raó, però com que els pedaços no han pas de ser sempre negatius, el que s’ha fet ara en aquest punt, i que expliquem més bé a la informació de la pàgina 7, segurament ajudarà a reconduir el trànsit que va del centre i el sud de Vic cap a Roda, Taradell o Calldetenes cap a la gasolinera de la Pista, el carrer Soledat i la zona de l’Atlàntida. Estant-m’hi una estona aquest dijous al matí també he pogut comprovar que la plataforma elevada que hi han fet ho és tant que més d’un cotxe, i no pas precisament els que anaven més de pressa, en sortir-ne rasquen o toquen directament a terra. Els conductors en deuen sortir contents. Ara, doncs, a veure el resultat, i si es crea el costum de circular pel camí més curt i no pas embolicar-se per un barri com el de l’Eixample Morató, que a la vista de les estadístiques, n’hi havia més d’un, de cent i de mil que ho feien. No m’acaba d’entrar al cap que situat a la Pista, per anar cap a Taradell, algú se n’anés, un dia sí i l’altre també, cap a dins l’Eixample Morató, però bé, es feia. I si l’invent funciona, doncs possiblement ja ni arribin a entrar mai en funcionament les polèmiques càmeres de l’Eixample Morató. Seria aleshores el moment de fer-ho pagar al que les va voler imposar sense parar-se a rumiar solucions més barates i imaginatives? És clar que ara ja deu ser fora de la política. O no! Que em diuen que va a la 'llista'".

17/8/15

El tren, de la Renfe a Florentino Pérez?

Foto: Cristina Calderer (Ara)
Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 14-8-2015:

"El conseller de Territori, Santi Vila, deia diumenge a Palamós que veu amb bons ulls el dictamen del Consell d’Estat favorable a la privatització de l’eix ferroviari València-Madrid. Diu, segons recull 'La Vanguardia': “És una excel·lent notícia i el més desitjable és que procedim a la progressiva liberalització de tots els serveis ferroviaris perquè els operadors que ho desitgin puguin competir per prestar un bon servei als ciutadans.” Que el servei que dóna Renfe és pèssim és una veritat històrica. Que la Generalitat (tripartita) va fer un mal negoci amb l’anomenat traspàs de rodalies, també és cert. Però que en tots aquests anys que la Generalitat ha pogut remenar les cireres, encara que no sigui en la seva totalitat, en el servei de trens no se n’ha acabat de sortir, també. I d’això en són responsables els polítics, del tripartit i de CiU, que n’han dut la gestió. Deixar-ho en mans privades, sobretot si és d’empreses com les que 'La Vanguardia' diu que es presentaran al concurs de l’eix València-Madrid, de reconegut prestigi en el sector ferroviari com ACS (la constructora de Florentino Pérez), Acciona (constructora de la família Entrecanales, també assídua del 'palco' del Bernabéu), Ferrovial (constructora participada, entre altres, per Qatar Holding) o Comsa-Emte (constructora vinculada històricament a la família Sumarroca, aquesta –ai!– més pròpia de la llotja del Camp Nou), és només garantia de dues coses: que el benefici privat prevaldrà per sobre del “bon servei als ciutadans” que diu el conseller, com és lògic en tota empresa capitalista que prioritza el lucre, i que en línies deficitàries com la de Puigcerdà ja ens podem anar oblidant de tenir cap gran inversió. Això sí, si mai se n’hi fa alguna, a la lletra petita sempre s’hi podrà garantir que si no es rendibilitza prou aquesta inversió, la Generalitat acabi sortint al rescat i pagant els plats trencats, com va passar amb la concessió de la C-17 entre Centelles i Ripoll amb Cedinsa, un altre conglomerat d’aquest tipus de constructores que s’asseguren el benefici en l’obra i que després abandonen el vaixell a la més mínima que no els surten els números (sempre inflats) de l’explotació".

10/8/15

La cultura com a transformació social


Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 31-7-2015:

"Dilluns. No m’arriben més que comentaris positius de la QUAM d’aquest any dedicada monogràficament a les Adoberies de Vic. La històrica Quinzena d’Art que des de fa anys pivota entorn del ja no menys històric ACVic acomplia aquest any a la perfecció allò que se li hauria de demanar a la cultura i a l’art en particular, treballar per la creació però també per la transformació social. La transformació i la innovació social que haurien d’anar forçosament associades a les noves Adoberies si es vol salvar aquest conjunt patrimonial vigatà. De fet, ja es va salvar una primera vegada gràcies al moviment social que es va articular entorn a la plataforma Salvem les Adoberies. La Generalitat hi va posar la cirereta en forma de protecció, però ni l’administració autonòmica ni molt menys la municipal hi han actuat. La crisi i la desídia van fer més que les ganes –i l’obligació– de preservar l’espai, que amb els anys s’ha anat degradant. Ara l’onada d’aire fresc que l’arquitecte sevillà Santiago Cirugeda ha portat a través de la QUAM d’aquest any ve acompanyada de conceptes que sonen molt i molt bé: “implicar a tothom”, “innovació social”, “transparència”, “solucions realistes, aplicables, tocant de peus a terra”,  “repensar la ciutat”, “estratègies col·laboratives”... I unes paraules de Cirugeda relativitzant alguns axiomes: “El dret de la propietat, que és legítim, també està delimitat pel dret al bé comú... si tinc un cotxe, bé que hauré de passar la ITV, no?”. Posem-nos-hi, doncs, respectant tots els drets, però valorant-los tots en la justa mesura. I convencem-nos d’allò que deia Mandela, que “tot és impossible fins que passa” i, sobretot, d’aquella dita que va fer cèlebre Montserrat Roig: “La cultura és l’opció més revolucionària a llarg termini”. Els de la QUAM i els d’ACVic ho saben. Per això, pacients, fa tants anys que prediquen amb l’exemple.


Dimarts. Orgull de pares. A Barcelona, acompanyant els guardonats per haver tret les millors notes de la selectivitat d’aquest curs. El conseller Mas Colell recordava que el 2001 entregaven les primeres distincions a la trentena d’alumnes que havien superat el 9 a la selectivitat. Aquest any passaven dels 500. Entre ells, vuit d’Osona. Tots vuit de l’escola pública. Una altra opció política ben revolucionària, la de l’escola pública. No la deixem malmetre i degradar com les Adoberies. Aquí no podran excusar-se en els propietaris".

9/8/15

La tolerància de cara a la paret

La paret amb el mural, i un cop pintada sense previ avís
Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 24-7-2015:

"Dijous el Congrés dels Diputats aprovava a Madrid amb els únics vots del PP, la Unió d’en Duran i el Foro Asturias de l’exministre Álvarez Cascos la reforma de la llei de l’avortament. No és la reforma inquisitorial que volia imposar Ruiz Gallardón, però sí que és un pas enrere en els drets de les persones i de les dones en particular. I mentrestant, en un punt de la Gàl·lia, dilluns “les noves maneres de fer” del nou Ajuntament de Vic complien el seu dia número 38 des de la presa de possessió de la primera dona alcaldessa. I ho celebraven fent esborrar el mural contra la penalització de l’avortament que diferents col·lectius havien pintat fa un any i mig al parc de Can Forcadeta. I ho feien de la pitjor de les maneres. No pas tapant-lo a cop de brotxa com havien fet amb el primer mural que s’hi havia pintat –amb l’excusa que anava firmat per un partit polític en concret– sinó, davant la petició del Civicus, el casal d’estiu juvenil de la ciutat, de tenir una paret per fer una activitat de grafits, suggerint-los de fer-ho a la del parc de Can Forcadeta. Fins i tot amb algun intent per part d’algun regidor espavilat de confrontar els joves amb els defensors dels drets de les dones. En va, és clar. Als del Civicus els van oferir aquesta paret, a l’ombra i a prop del Punt Jove, i la del parc de skate, al sol i a l’altra punta de la ciutat. Aviat van haver triat els joves, molts sense saber que amb la seva obra taparien un mural reivindicatiu i ben vigent, i més aquesta setmana, en les lluites pels drets de les dones i de la ciutadania en general. 

No s’ha acabat d’aclarir si el suggeriment va venir d’algun dels regidors –entre ells, l’espavilat– de la vella política que sobreviuen en l’equip de govern sociovergent, o bé d’algun de “les noves maneres de fer”. Això sí, sense avisar els col·lectius, ben coneguts, que havien pintat el mural de l’avortament. I oferint només dues alternatives al casal juvenil, com si no hi haguessin més parets a Vic! Les “noves maneres de fer” no només es demostren deixant anar d’oients els regidors de l’oposició a juntes de govern ja molt amanides sota la llum tènue dels despatxos de sempre. També fan falta, i molt, “noves maneres de fer” a l’hora d’obrir certes mentalitats a noves idees, que potser no són les de sempre ni per ara les majoritàries, però que algun dia ho poden acabar sent. I també, omplint de llum, de color, de músiques i de danses els carrers i places de la ciutat. Derogant tantes i tantes ordenances que més que de civisme semblen del cinisme i perdent la por al que diran els de sempre. I davant la tolerància posada altre cop de cara a la paret, també saber saltar, quan toca, la paret". 

8/8/15

Dec ser malpensat

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 26-6-15:

"El nou cartipàs de Vic que avançava l’Agustí Danés divendres a EL 9 NOU i que l’alcaldessa Anna Erra es resisteix a anunciar públicament, atorga moltes competències, per la dedicació que sembla que tindran, als regidors Susagna Roura i Àlvar Solà. La primera té Cultura, Seguretat Ciutadana i Recursos Humans, i el segon, Educació, Benestar Social i Hisenda. És només a mi que em sembla que qui ha rumiat el cartipàs ho ha fet curant-se en salut i pensant en un hipotètic futur soci que li pogués demanar Seguretat Ciutadana per al seu número 1 i Benestar Social per a la seva número 2? Dec ser un malpensat o tinc massa imaginació. Deu ser això.

I mentrestant, a Palau, aquests sí, s’afanyaven a anunciar els noms dels nous consellers que substitueixen els pròfugs d’Unió. Entre els currículums repartits pel govern, em quedo amb el del nou titular d’Agricultura, Jordi Ciuraneta: president de Copaga (2000-2011), president del Consell Sectorial de Porcí de la Confederació de Cooperatives Agràries d’Espanya (CCAE) i, entre altres coses, assessor en matèria de porcí del consell consultiu de la Direcció General d’Agricultura de la Unió Europea. Vaja, tot un convençut que el millor que pot fer el sector porcí per a la xacra de l’excés de purí és fer un pas enrere i reduir la cabana.

I ja per acabar, un recordatori, que dimecres, 1 de juliol, entra en vigor la nova llei de seguretat ciutadana –la llei mordassa– i la reforma, per endurir-lo, del codi penal. I s’estrenen tarifes: fins a 30.000 euros per difondre fotos de policies en manifestacions o accions a la via pública, o per col·laborar a aturar desnonaments. I fins a 1 any de presó per difondre convocatòries que després acabin sent conflictives, o 4 anys per la resistència... passiva! Lleis espanyoles que el govern català, tant que ara també apel·la ni que sigui amb la boca petita a la desobediència, cal esperar que també sabrà aplicar amb el corresponent delit". 

7/8/15

Je Suis Zapata


Article publicat a la secció "A corre-cuita" del 19-6-2015:

"Vagi per davant: no sóc dels que penso que el dret a la llibertat d’expressió és un dret absolut. Ni molt menys. Com tots els drets s’han de poder posar en una balança els efectes positius i els negatius del que s’opina, s’expressa i fins i tot del que ens en riem. Sóc dels que tot i maleint els ossos dels terroristes que van fer la matança de París no tenia clar allò del Je suis Charlie, sobretot per l’alt component d’hipocresia, i fins i tot politiqueria interessada i racisme encobert, dels que ho predicaven. Començant pels Rajoys, Merkels i Hollandes de torn que van córrer a manifestar-se per un dret en el qual no és que no hi creguin, sinó que el combaten tant com poden. Vaig tenir clar que la publicació d’una carta homòfoba fa unes setmanes en aquest diari va ser inoportuna. Perquè l’autor, tot i tenint dret a expressar la seva opinió, fent-ho feia més molt més mal que bé en un col·lectiu encara massa estigmatitzat. I ara aquesta història del regidor de Madrid, dimitit per la caverna més ultramuntana a poques hores després del seu nomenament. El pretès acudit que va publicar fa quatre anys a Twitter, entre cometes i en un context on ell precisament defensava el contrari del que ara pretenen fer-nos veure que feia, així, descontextualitzat, és detestable. Posat en context, és prescindible. Però com deia Nacho Vigalondo en un article sobre el tema, els que escrivim a Twitter ho fem com els primers fumadors que no sabien dels efectes que tenia en el càncer de pulmó. Els efectes secundaris del Twitter poden ser molt nocius. Ho dic per experiència pròpia, també. Però Zapata no havia d’haver dimitit. Ni l’alcaldessa ho havia d’haver permès. L’han dimitit per ser qui és i representar el que representa. I l’esquerra rupturista, o pretesament rupturista, ja ho veurem, ha irromput a les institucions sense vacuna prèvia contra la ràbia cavernícola. Sigui espanyola o catalana. Un altre dia parlem d’aquesta vacuna. Sergi Picazo n’apuntava a Crític algunes idees en un article sobre l’hegemonia cultural que recomano".

6/8/15

Els banyetes



Article publicat a la secció "A corre-cuita" el 12-6-2015:


"Ovidi, 1973, Els banyetes. “A l’escola vaig aprendre / a mai no fer pactes / amb ningun dimoni. / Són una raça dolenta / que prometen molt / i mai no solten res: / són lladres”. 

Aquest dissabte, plens d’investidura dels nous alcaldes. Aquesta vegada, amb una geometria més variable que mai. A Barcelona, on Ada Colau serà alcaldessa amb 11 dels 41 regidors. Amb ERC i el PSC escorant-la a una banda, i la CUP a l’altra. El tripartit de tota la vida, resen alguns convergents. Més enllà que Colau hagi colat segons qui al seu equip, em resisteixo a pensar que serà més del mateix. 

“Saben que tenen poder / i a ells el fer i el desfer / els resulta molt fàcil. / Volen convèncer el món / que el seu regne és millor / i així poder tenir més forces. / El dimoni és molt ric / i ens tractarà d’amic. / Això és un vici antic / per ells treure’n profit”. 

Geometries per celebrar. Com la de Badalona, on es passa com si res d’un alcalde del PP a una alcaldessa de la CUP que als anys vuitanta ja conduïa el camió del seu pare amb els incipients moviments antimilitaristes. Alcaldessa per Guanyem Badalona en Comú, que aglutina bàsicament la CUP, Procés Constituent i Podem, se les haurà de veure amb la ràbia d’un Garcia Albiol, que deia que netejaria Badalona. I mira, sí, s’hi ha fet neteja. Al consistori. 

“El dimoni és molt ric / i ens tractarà d’amic. / Això és un vici antic / per ells treure’n profit. / S’apareixen de mil formes, / gasten mil paraules, / per veure si et guanyen. / Ens prometen millor vida / plaer sense mida / llibertat... pansida. / Punyetes!”. 

Geometries impossibles. Com la de Reus o Vilanova, on ERC ha preferit perpetuar CiU en l’alcaldia, en ciutats on la CUP és la força d’esquerres més votada. I no pas perquè aquests, com va fer ERC a Vic fins que CiU li va donar carbasses, negociessin a dues bandes, a dreta i esquerra. I encara em pregunto què hauria passat a Vic si el 5 a 4 a favor d’ERC hagués estat al revés, amb 5 regidors de Capgirem i 4 d’ERC. Si ERC hauria estat per un govern d’esquerres amb Joan Coma d’alcalde. Ucronies de les quals no en tindrem la resposta però que la podem sospitar.

“I aquells que els hi fan cas / per quatre sols de res / s’embruten bé les mans, / indignes!”. 

I més enllà de geometries variables, ja ho deia Joan Ballana només fa una setmana al seu blog: “El temps posa tothom al seu lloc”. I després, taula rasa".

3/8/15

Les trompetes estan preparades



Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 5-6-2015:

"La música i la poesia ja ho tenen, això, que de cop ressorgeixen de més avall de la punta de l’iceberg de la nostra memòria sentiments, percepcions i il·lusions desades en la nit del temps i de la vida. Com aquest dimecres, quan un bon amic enllaçava a Twitter un vídeo amb el poeta de la Dharma, l’enyoradíssim Josep Fortuny, recitant aquells versos antològics de 'Jo vull viure en pau'. 

“Tornaria a parlar tendrament d’aquesta terra / parlaria a tothom del seu alè constant / tornaria a parlar amargament de tanta guerra /parlaria a tothom dels gemecs del mar / ai, la gent vol viure en pau / i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana / són uns fills de puta acabats / sempre foten la punyeta / estats-carronya! bèsties de guerra! / les seves festes són criminals / alceu els cossos! l’hora ha sonat! / és la rauxa dels condemnats”. 

Són dies de converses i negociacions, i tan poc diàleg, en la penombra dels despatxos, per jugar-se al millor postor els vots que la gent va confiar no fa ni 12 dies a les urnes. Passat el mal tràngol de l’escrutini, se senten altre cop amos i senyors de les voluntats d’aquells a qui diuen representar. I quan entre tant de mercadeig, en surt un que diu que prefereix ser fidel a les urnes i treballar a l’oposició, el primer que se’ls ocorre als que tiren de Maquiavel és que se senten més còmodes en la trinxera –el gueto, gosen dir-ne alguns!– de l’oposició. 

“Ballarem amb energia damunt tota la porqueria / perquè aquesta és una música tossuda i obstinada / música per a ferir-se els peus, / ballant-la al seu voltant. / Sí, han de caure les muralles, totes, totes, totes, / les trompetes estan preparades”. 

Doncs això, a fer caure les muralles, de pedra i mentals, i a fer créixer la llavor que alguns van plantar fa tants anys. En temps de la Dharma i fins i tot molt abans".

1/6/15

El dia que Anglada va començar a perdre

Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 29-5-2015:

"Semblava que no passaria mai i ha passat. L’epidèmia del racisme assegut al consistori vigatà. Copant-hi 5 de les 21 butaques. A 3 regidors de la primera força i a 3 de la tercera. Vergonya nacional exportada a altres latituds. I de cop, fora. O gairebé fora, perquè l’inoculador del virus encara ha aguantat prou com per mantenir-s’hi. Gran victòria, però, dels antifeixistes, dels que fa anys treballen per pal·liar els efectes del populisme barat i indecent d’Anglada i la seva prole de barruts i interessats que han primat sempre les seves ànsies de poder i diner per davant del respecte als drets humans més elementals. Els resultats de diumenge a Vic, sobretot en alguns barris de la ciutat, deixen prou clar que ERC, amb el seu candidat Joan Ballana, ha rendibilitzat la seva política autoanomenada de “tolerància zero”. Ja ho deia en un altre article fa un temps, l’Ajuntament ha desmentit sobretot un rumor sobre la immigració: que l’Ajuntament fins aquest mandat no feia res per solucionar els problemes d’escala. Ballana s’ho va proposar fa quatre anys i ho ha aconseguit. Per tant, com a mínim un dels regidors que ha guanyat ERC ha de ser fruit d’aquesta percepció, que l’Ajuntament, aquest cop sí, ha posat a ratlla el que alguns qualificaven d’incivisme i segurament tenia molt d’incomprensió de l’administració local cap a aquests problemes d’escala. És innegable, però, també el paper essencial que hi ha jugat Unitat contra el Feixisme i el Racisme, posant en evidència els xenòfobs, fent-los saltar la careta i denunciant-ne les complicitats dels altres partits. Forçant sobretot la unitat dels demòcrates en la moció de juliol de 2013, quan Anglada es va veure obligat a compensar les forces portant aquella colla d’energúmens tenyits de simbologia neonazi. Aquell dia Anglada va començar a perdre".

23/5/15

Periodisme, racisme i evangelis


Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 22-5-2015:

"Sempre he estat partidari de no convidar representants dels partits que practiquen el discurs de la discriminació, de l’odi, contra els drets humans, a tertúlies. Representa normalitzar la seva presència a la societat i, de rebot, el seu discurs. Els mitjans tenim la responsabilitat de no fer-ne d’altaveus. Altra cosa, però, són les entrevistes, on si l’entrevistador és un bon periodista, pot replicar el discurs al xenòfob en qüestió. I és que si les tertúlies penso que no són ben bé un gènere periodístic, l’entrevista sí que ho és. I en aquest nostre ofici, no hi ha bon periodisme ni mal periodisme. Hi ha periodisme i prou. La resta, és una altra cosa, propaganda o directament un xou mediàtic camuflat de periodisme. Tot plegat ve a tomb de les entrevistes que ha fet EL 9 TV als candidats xenòfobs a les eleccions a Vic. Alguns pensen que hauria estat millor obviar-los. Però penso, per exemple, en l’entrevista que se li va fer a Josep Anglada. Totes les respostes d’aquest, buides de contingut i només carregades de prejudicis i mala fe, per dir-ho suaument, van tenir contrarèplica de l’entrevistador. A la que parlava de casta: “Què és la casta? Vostè parla de regeneració, però porta 12 anys i va pels 16, però vostè no és casta...”. Sobre els ajuts a la immigració: “Les ajudes van a la gent de fora o van a la gent que ho necessita?”. I l’altre, que hi tornava, amb la gent de fora. “La gent necessitada!”, li insistia el periodista. I dels de fora, a la gent de casa. “Què vol dir gent de casa? Qui són els de fora?”. Els Mohamed... I el periodista: “Encara que sigui nascut a Vic, encara que treballi, encara que cotitzi i gràcies a ell un dia pugui pagar la seva pensió?!”, tot en to dur i incisiu. “Encara li estranya quan li diuen que vostè està al capdavant d’un partit xenòfob?”, li etziba a la següent resposta. I encara una altra: “Vostè també ha dit que és creient, que va a missa; aquest discurs casa amb l’Evangeli?”. I així fins al final. I parlant de missa i evangelis, Càritas Diocesana de Vic ha fet públic un comunicat denunciant un augment d’actituds racistes en empreses i partits polítics. Del discurs que “perjudica sistemàticament els més dèbils” que busquen “el més elemental pet poder viure (treball, aliment, sostre)”. Diumenge, doncs, pensem-hi i obrem en conseqüència".

18/5/15

Clandestins i negres, però també persones

La foto de la vergonya obra de José Palazón
Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 15-5-2015:

"Fan mandra, molta mandra, aquests polítics professionals que et discuteixen fins i tot els punt i coma. Per tant, m’assortiré de dos textos manllevats. Un del Col·legi de Periodistes i Diverscat en Acció: “No amb els nostres mitjans”. Va dels discursos xenòfobs en campanya: “(...) Els professionals dels mitjans de comunicació catalans ens comprometem a no convertir-nos en transmissors ni altaveus de discursos de l’odi, que incitin a la discriminació, que propaguin falsos rumors o promulguin la supremacia o la preeminència d’una part de les persones que viu a Catalunya sobre unes altres. És per això que, si un candidat o representant d’un partit que promogui idees xenòfobes, racistes i discriminatòries, ha de ser entrevistat per un mitjà o participa en un debat, no permetrem que se serveixi dels mitjans per fer propaganda basada en principis discriminatoris, xenòfobs o racistes (...)”. L’altre, manllevat del Facebook de l’admirat i admirable Sergi Càmara, del discurs de José Palazón en rebre el premi Ortega y Gasset, autor d’una foto d’uns que juguen tranquil·lament a golf davant la infame tanca de Melilla d’on en salten unes persones. El salt del foc a les brases. Hi parla de la foto que insistentment porta fent des de fa 15 anys: “La foto del menyspreu per la dignitat humana, la foto del menyspreu per les pròpies lleis, la foto del menyspreu pels tractats internacionals, la foto de la insolidaritat, la foto de la indiferències. Els joves que intenten saltar la tanca de Melilla, jugant-se la vida, tenen raons molt poderoses per fer-ho: guerra, fam, abandonament... O el simple dret de procurar-se una vida més pròspera. Avui es parla obertament de facilitar als governs africans finançament i armes, per posar soldats que tanquin el camí. Volen matar la fam a cops de bala! I el govern espanyol és el principal avalador d’aquesta proposta. Vull traslladar el missatge d’un jove del mont Gurugu: “Som clandestins i som negres... però han de saber que també som homes”. Els animo a continuar fent fotos! Que no falti la tinta a la ploma! Que no s’apagui la veu!”. Dos textos manllevats però ben vigents en aquests tristos temps de periodisme pretesament equidistant i de societat hipòcrita i insensible".

11/5/15

Nou èxit d'UCFR


Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 8-5-2015:

"El Col·legi d’Arquitectes, organitzador d’un dels debats més clàssics previ a les eleccions municipals a Vic, ha decidit suspendre el que tenia convocat per al dia 12. Molt probablement el farà el dia 19. Però amb una diferència: al primer hi havia convidat, com havia fet sempre, a totes les candidatures. Al segon s’estalviaran de convidar les quatre candidatures xenòfobes. No estar sotmesos a la llei electoral, com ho estan les ràdios i teles, els permet fer aquest gest davant la petició que, en el marc unitari d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) d’Osona, els han fet arribar 7 de les 12 candidatures: CiU, Capgirem Vic, PSC, ERC, Vic per a Tots, SI i Via Vic. Una petita gran victòria, una més, d’UCFR, moviment nascut a Vic un cop ja començada la legislatura que ara acaba. Una legislatura que començava, tot i que la memòria és traïdora i molts ja ho deuen haver oblidat, amb una concentració ciutadana multitudinària –un miler de persones– a la plaça Major, muntada poc més que espontàniament, només cinc dies després de les eleccions que la PxC d’Anglada experimentava un nou creixement. El 26 de maig següent, un altre miler de persones es manifestava contra el racisme pels carrers de Vic. Un altre èxit de mobilització de la CUP i les 120 entitats que la convocaven. Alguns, però, quedaven amb el regust agredolç que la manifestació no acabés sent unitària. Aquell mateix any naixia UCFR a Osona i d’ells és mèrit que, després de l’infame pacte de CiU i ERC amb PxC pel pressupost de 2013, les forces de tradició democràtica s’anessin distanciant d’Anglada i la seva tropa. Fins avui. I és que hi ha un abans i un després del ple on es van presentar una colla de les joventuts de PxC, amb samarretes amb referents neonazis, en la percepció que les forces democràtiques i la ciutat van tenir de PxC, Anglada i el seu eixam d’escissions i contraescissions. Un ple on es debatia una moció de rebuig al racisme impulsada per UCFR. El principi del final del malson feixista de Vic. Esperem-ho".

25/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 25-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

23/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 23-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

17/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 17-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

16/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 16-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

13/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 13-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

12/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 12-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

10/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 10-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

9/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 9-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

5/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 5-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

4/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 4-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

3/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 3-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

2/2/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 2-2-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

29/1/15

Les piulades de l'hora de la veritat - 29-1-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí):

Les piulades de l'hora de la veritat - 28-1-2015

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí)

28/1/15

Premsa morta



Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 23-1-2015:

"Dies de sentiments contraposats. Molt. M’ho deia en Nil Cardona sortint de la projecció de 'Ciutat morta' a La Nyàmera: “A les 12 de la nit, el bar ple, i aquest silenci!”. El silenci havia estat especialment eixordador durant el minut que va seguir a la narració de la mort de Patricia Heras, amb la cortina voleiant per la finestra per on havia dit adéu a aquella ciutat morta que l’havia condemnat a viure la seva innocència entre reixes. “Le he cortado el cuello a mi ilusión, la colgué de un semáforo ciego y vi cómo se desangraba incrédula, borboteando nerviosa, vi el dolor brillar muy cerca, se fue apagando velado tras su mísero destino. Abro la caja y está vacía”. Ressonen les paraules de Patricia Heras desades en una caixa plena de sentiment però tan buida com aquella ciutat morta d’aquella societat envilida per l’estigma i el prejudici. Dies de sentiments contraposats. Molt. De satisfacció, d’eufòria continguda, que tothom sàpiga el que alguns, molts, no volien que sabés ningú més enllà del cercle de sospitosos habituals. També de tristesa, de ràbia continguda, per la hipocresia, immensa hipocresia d’aquesta societat agònica, on polítics i periodistes, molts d’ells sabedors dels fets des de fa anys, només es mouen després que el documental, relegat en una nit de dissabte al 33, rebentés el rècord d’audiència del canal. Els mateixos periodistes i tertuliòcrates que parlaven fa uns dies de “terrorisme anarquista” per referir-se a les detingudes innocents de l’Operació Pandora. Caldrà alguna altra cortina voleiant en una finestra buida per fer-los entendre la realitat? O que surti el DVD?! I també em ressonen les paraules d’Eugeni Sallent, director de TV3, el 28 de novembre al Parlament, preguntat pel periodista diputat David Fernàndez per la mordassa que impedia que s’emetés 'Ciutat morta' a TV3. I com ell ho despatxava dient que des de 2010 havien rebut 654 projectes i només se n’havien escollit 182. Premsa morta".