Pàgines

30/9/12

La millor vacuna contra els abusos

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 28-9-2012:

"Demolidor el reportatge d’investigació de Gonzalo Cortizo a eldiario.es sobre les anomenades dietes dels diputats del Congrés. Qui pugui, que ho recuperi a internet. Va dels 7.000 euros en multes de trànsit dels cotxes oficials als 100.000 de reparació dels iPad espatllats, els 850.000 de taxis o els 6,7 milions en viatges en tren i avió en classe business dels diputats. Xifres que no estem acostumats a poder llegir. Com les que va publicar fa uns dies SI, davant la negativa a fer-ho de la presidència del Parlament, dels sous íntegres dels diputats del nostre Parlament. S’hi veu, per exemple, per cenyir-nos als tres diputats d’Osona i el Ripollès, que Esteve Pujol i Josep M. Vila d’Abadal cobren 6.332 euros, dietes incloses, i Ramon Espadaler, en tant que portaveu adjunt del grup de CiU, 8.076. Cal afegir-hi el Teletac que, per estalviar-se fer un #novullpagar al peatge, també els paga el Parlament.

No hi ha res il·legal, ningú s’embutxaca ni un euro de més que el que estipulen els reglaments aprovats pel Parlament elegit democràticament, però bé, les xifres són realment sorprenents. I ho dic jo que, i a l’hemeroteca em remeto, havia defensat sempre que els polítics estiguessin pagats en funció del grau de responsabilitat que se’ls exigia. Però els temps canvien, i de pressa. I la desconfiança entre la ciutadania s’ha imposat. Per esvair-la, no hi ha com la transparència. Com la que demana la moció que la CUP presenta al ple de Vic de dilluns: publicar a la web de l’Ajuntament les retribucions de tots els regidors –de govern i oposició– i dels càrrecs de confiança, així com un informe mensual amb les despeses en dietes, mòbils i locomoció, regidor per regidor. Com que no hi ha res a amagar, és de suposar que no hi haurà problema a aprovar la moció. Com també diu Ignacio Escolar a eldiario.es, “la transparència no és un caprici morbós dels ciutadans, és la millor vacuna que té la democràcia contra la corrupció i els abusos”.

29/9/12

"La independència només s'imposarà si va lligada a conquestes socials"

Albert Botran, a l'acte de Manlleu

El 7 de setembre vaig entrevistar a Manlleu Albert Botran, historiador, membre del secretariat nacional de la CUP, regidor per aquesta formació a Molins de Rei i ara autor del llibre 'Unitat popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres'. L'acte l'organitzava la novíssima secció local de la CUP a Manlleu. Dilluns publicava l'entrevista a EL 9 NOU. Com sempre, però, la versió publicada és un resum de l'entrevista. Publico ara, aquí, per si a algú li pot interessar, l'entrevista íntegra.

El llibre, si m’ho permet, és un repàs exhaustiu d’un fracàs rere un altre de l’esquerra independentista fins arribar el moment relativament dolç de l’actualitat. I encanvi, vostè defensa que sense aquells fracassos la CUP no seria on és ara.

Hi ha hagut aquests fracassos però perquè la lluita era ambiciosa i contra uns enemics poderosos. La repressió com a factor de desgast també hi ha estat, i sense això tampoc s’entendrien aquests altibaixos del moviment. Però malgrat tots els malgrats el fil es manté i aquest és un dels principals bagatges de la CUP avui dia.

Amb tot, 100 regidors i cap altra presència institucional, comparat amb altres esquerres independentistes com la basca, tampoc és per llançar coets.

El que és important és valorar la tendència. Tenim això que tenim però venim de molt menys i, per tant, reflectim un anhel en el nostre poble de polítiques independentistes i d’esquerres. Respecte altres pobles, partien d’escenaris diferents, de com es va gestionar la transició aquí o en el País Basc. Per tant també és lògic que ara tinguem escenaris diferents.

Com explicaria el concepte d’Unitat Popular. Quins avantatges presenta?

Unitat Popular és aglutinar una sèrie de reivindicacions de millora social per a la majoria de la població en una estratègia política concreta, que en aquest cas és l’estratègia independentista. És a dir, la necessitat d’obrir la porta a la llibertat per instaurar una sèrie de polítiques que deixin enrere les desigualtats i les injustícies.

En algun moment del llibre, en analitzar l’última dècada, parla de la CUP com una organització que pot esdevenir progressivament una organització de masses. Ara per ara, sembla complicat però paral·lelament sí que hi ha certa fascinació per fenomens com el de Syriza. Hi veu algun paral·lelisme?

És diferent. Syriza és una coalició forjada recentment i la CUP és un projecte que ja té els seus continguts polítics més o menys definits i que s’emmarca en una tradició política pròpia i independent. Syriza és una confluència. El que sí que té de comú és que la situació de crisi econòmica, tant a Grècia com als Països Catalans obre la perspectiva que opcions arrelades en les classes populars puguin avançar.

Avui que qui més qui menys ja és independentista, la CUP corre el risc de decantar-se cada vegada més per la qüestió social i semblar que abandoni la nacional, que és la que li ha donat força i cohesió històricament a l’esquerra independentista?

És irrenunciable la nostra identitat política que lliga els dos anhels de llibertat, la nacional i la social, com una cosa indestriable. Si prioritzem més un eix per sobre de l’altre, ens estem posant travetes a nosaltres mateixos. Si hem arrelat i tenim alguna cosa a aportar en la història d’aquest poble és tenir clar que aquests dos processos van junts. I per tant, s’ha de fer l’esforç per lligar-los a cada moment. I en les lluites socials tenir clar que només triomfaran en un escenari d’independència, i la independència que només s’imposarà si va lligada a conquestes socials.

El repte de la CUP, diu al llibre, és aconseguir enquadrar un gruix cada vegada més gran de gent que s’incorpori al treball polític del procés d’alliberament nacional i social als Països Catalans. Com s’ha de fer això?

Incidint cada vegada en més àmbits, tenint posicionaments sobre moltes de les realitats que afecten a les classes populars catalanes i, per tant, presentant-te com una eina útil políticament, que ets capaç de respondre als problemes del dia a dia. I així esdevens progressivament un moviment més ampli.

Al llibre també parla d’una cultura política pròpia.... Això s’ho deuen pensar tots.

Sí, i segurament tothom la té. La nostra és la d’aquesta horitzontalitat, l’arrelament en la cultura popular, el vincle fort amb el territori i lligar el social amb el nacional i entendre-ho com una cosa indestriable.

I en un temps de desgast tan fort de la política, com s’ho ha de fer la CUP per convèncer al ciutadà que vostès són diferents?

La CUP ha emergit com a contraproposta a la política desgastada. La gent ha vist en la CUP coherència, proximitat, honestedat... i això li ha fet arribar on és ara. Pot arribar molt més lluny la CUP, però tenint en compte que aquests valors polítics són els que l’han fet arrelar.

Exposa en el llibre certs perills que caldria evitar, com les dinàmiques de divisió interna, que tant de mal han fet històricament a l’esquerra independentista.

Sí. La pluralitat de punts de vista en l’esquerra independentista és una riquesa, però hem de fer l’esforç de conjurar-nos per una unitat política més ferma i amb uns objectius polítics compartits a curt, mig i llarg termini.

O alerta que a mesura que es vagi creixent l’organització i la presència institucional, l’amateurisme doni pas a la professionalització i axò també generi tensions internes. Hi ha vacuna contra això?

Segurament. La rotació de càrrecs, la revocabilitat dels càrrecs, evitar el mercadeig que es fa amb la política, lligar-se excessivament al poder financer, són coses que al final els partits no siguin exactament organitzacions plenament sobiranes sinó que també són comunitats d’interessos que no representen ben bé a les seves bases.

Repassant la història d’aquests 40 anys, si ara pogués tornar al passat, quins consells els donaria a les generacions anteriors de l’esquerra independentista?

És difícil, perquè les circumstàncies eren complicades. L’MDT no s’hauria d’haver trencat. S’hauria d’haver mirat de resoldre aquell debat, i això hagués donat un punt de força a l’independentisme en un moment important, com era el del desplegament de la CUP, per exemple.

ERC, i concretament l’ERC d’Àngel Colom, no surt precisament ben parada en la seva història de l’ndependentisme d’esquerres. Creu que hi pot haver alguna confluència amb l’ERC actual o els camins són realment diferents?

No ho sé. Aquest tipus de confluències es donen en determinades circumstàncies polítiques, quan hi ha una coincidència en lluites concrets. Per exemple, a Grècia, Syriza es forma perquè hi ha una sèrie de grups que es troben al carrer en la lluita contra les retallades. O en el cas de Bildu hi ha hagut una progressiva confluència perquè són opcions que la unitat s’ha produït des de la base. I això no és exactament així en el cas dels Països Catalans. El que no funciona és un pacte entre cúpules.

Països Catalans lliures i socialistes, deia algun eslògan. Lliures potser algun dia. Socialistes, ja és força més difícil. I Països Catalans impossible?

És difícil assolir-ho però seria estúpid renunciar-hi. Seria dilapidar el nostre bagatge polític. Som aquí perquè creiem en aquests tres objectius. El gran esforç que s’ha de fer és perquè els tres processos vagin el màxim de lligats possibles i amb prou connexió amb la consciència social del país. Sé que és complicat, que la consciència independentista ha crescut molt aquí i al País Valencià està en un estadi inferior.

La pregunta del milió: s’ha de presentar la CUP a les eleccions nacionals?

Com a membre del secretariat nacional, no puc dir quin és el meu punt de vista. S’han de valorar dues coses: la necessitat de la CUP d’intervenir políticament més enllà dels municipis, i això és compartit pel conjunt de l’organització, i els riscos que pot tenir inserir-se en una dinàmica parlamentària.

A l’acte de Manlleu ha dit que era un llibre d’història però que el millor d’aquesta història encara està per arribar. Expliqui’ns el final que s’imagina, perquè el que desitja ja el sabem.

M’imagino que es produirà una ruptura independentista a mig termini i espero que la CUP sigui prou forta per incidir en aquesta ruptura i els continguts de la seva proposta econòmica i social s’acabin imposant, perquè representen els interessos de la majoria d’aquest poble.

28/9/12

Les piulades de l'hora de la veritat - 28-9-2012

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT.
D'entre totes les piulades seleccionades, em quedo amb aquesta:

27/9/12

Les piulades de l'hora de la veritat - 27-9-2012

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT.
D'entre totes les piulades seleccionades, em quedo amb aquesta:

26/9/12

Les piulades de l'hora de la veritat - 26-9-2012

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT.
D'entre totes les piulades seleccionades, em quedo amb aquesta:

25/9/12

Les piulades de l'hora de la veritat - 25-9-2012

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT.
D'entre totes les piulades seleccionades, em quedo amb aquesta:

22/9/12

"Junts podem arribar més lluny, més lluny"


Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 21-9-2012:

"Dissabte, 15. Com sempre, allà on no arriben les paraules dels polítics ho fan les dels artistes. Grans artistes com Txarango, que van omplir la plaça Major de Vic en horari com qui diu infantil. Encara ara hi ressonen les paraules del seu cantant, l’Alguer Miquel: “Procurem per l’educació dels nostres petits a casa nostra, vigilem pels valors amb què pugen a l’escola, però després el món de la gent gran permet que passin coses com les que passen aquí, que l’odi i el racisme s’instal·len als ajuntaments, en una estranya democràcia que ho permet tot. Per tant, si no volem que els petits arrosseguin les pors dels grans més val que apaguem aquestes pors i fem fora el racisme i l’odi dels nostres ajuntaments, com aquí a Vic; això no pot ser, família!”. I tot seguit van entonar un autèntic himne: “Quan tot s’enlaira toco els somnis de puntetes, junts podem arribar més lluny, més lluny. Un llarg viatge, il·lusions dins les maletes, junts podem arribar més lluny, més lluny”.

Dimecres, 19. Commovedora entrevista de Jordi Molet a 'L’hora de la veritat' d’EL 9 FM al nou director de Càritas Arxiprestal de Vic, Santi Saborit. Reconeix que en una escola de Vic i una de la comarca ja tenen detectats com a mínim un cas en cadascuna de nens amb problemes d’alimentació a casa seva. M’arriba el cor l’entusiasme amb què Saborit parla dels projectes de Càritas. Per exemple, de com han donat la volta a la situació denigrant que havíem denunciat no fa ni mig any de supermercats que llençaven menjar als contenidors. I preocupen les paraules de Saborit, en el sentit que “si l’administració retalla més o paren algunes prestacions, això se’ns pot disparar o fins i tot se’ns pot escapar de les mans”. Escoltem Alguer Miquel, escoltem Santi Saborit! “Junts podem arribar més lluny, més lluny”."

Les paraules de l'Alguer Miquel i la cançó 'Quan tot s'enlaira', dissabte a la plaça Major, es poden recuperar en el vídeo que encapçala aquest post. L'entrevista a Santi Saborit, en el podcast de 'L'hora de la veritat' del dimecres 19 (a partir del minut 80).

#sompaisoscatalans
21-9-2012

La flama de tot un poble en moviment.
Amb Obrint Pas a Santa Coloma de Farners

18/9/12

#osonagram 17-9-2012

La cúpula d'ERC, endollada al mòbil durant l'històric ple que declara Vic territori català lliure i sobirà

16/9/12

#apeupervic 16-9-2012

L'estelada gegant amb l'estel roig
a la placa a Bac de Roda #noladespengis

"Fascinats, vam comprovar que l'empelt havia brotat"



Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 14-9-12:

"Què queda per dir de la manifestació de dimarts? Podria rematar-ho amb alguna dita ocorrent, que el refranyer català és savi i en té una per a cada ocasió. També ho és, però, el cançoner català. Rematem-ho, doncs, amb un fragment d’una cançó d’en Llach, de títol prou significatiu, 'No abarateixis el somni': “No abarateixis el somni, res més que això tinc per dir-te, si vols. (...) Que ens han fet preu per viure i el viure a voltes té el preu de dir prou. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus”. I salto de cançó en cançó. Ara sona 'Sempre més', el tema de Brams que en Titot va escriure en record dels detinguts en l’Operació Garzón prèvia als Jocs de 1992, i tot el que aquella repressió va representar per a l’independentisme: “Amb l’absoluta certesa de no haver arribat enlloc vam anar a casa amb ganes de pensar-hi poc. Uns se’n van anar a dormir i altres vam passar la nit en blanc; però a casa tot era foscor fins que obrint el finestró, fascinats, vam comprovar que l’empelt havia brotat”. L’escolto repassant retalls no del 1992, sinó del 1982, quan l’aleshores governador civil de Barcelona, Jorge Fernández Díaz, actual ministre espanyol de l’Interior, va ordenar la detenció de Carles Castellanos, Ramon Pelegrí, Blanca i Eva Serra, Teresa Lecha i Mait Carrasco. Llegeixo en l’auto de presó que els imputaven el delicte d’“ultraje a la unidad de la Nación Española”. Repeteixo, érem el 1982, amb Franco mort i enterrat. Van passar dos mesos a la presó! El delicte, dur en una manifestació a Barcelona una pancarta on deia... “Independència”. Dimarts n’haurien pogut detenir un milió i mig! Però, ves per on, l’empelt ha brotat. Un record emocionat, doncs, per a tants independentistes criminalitzats durant tants i tants anys i que van cuidar l’empelt perquè un dia pogués brotar."

 

15/9/12

#mmvv 15-9-2012

 Love of Lesbian al Mercat
de Música Viva... i a EL 9 TV

 L'Estudiant de Vic, espectador d'excepció
al Mercat de Música Viva
Mercat de Música Viva. Flaire d'Amsterdam

Mercat de Música Viva. La flama continua encesa

11/9/12

#11s2012 #sompaïsoscatalans

 
 Brandant l'estelada de casa
davant l'escenari de l'Estació de França

Marea verda independentista a l'Estació de França

 La litúrgia de l'esquerra independentista
a Santa Maria del Mar

Hem pres la humil decisió de lluitar.
Baixa al carrer i participa

 Barcelona, envaït per un
poble unit, alegre i combatiu

Mar d'estelades

#osonagram 10-9-2012

 La Marxa dels Vigatans vista des de la redacció.
El Cant dels Segadors

 A la Marxa dels Vigatans,
a punt de cremar el Decret de Nova Planta

 A la Marxa dels Vigatans

Vic, pròxim territori català lliure?
Ho sabrem el dia 17

 A l'acte de l'esquerra independentista d'Osona.
Per la independència i pels drets socials

 A l'ofrena floral a Bac de Roda a Vic

 A l'ofrena floral a Bac de Roda a Vic. Balla l'Àliga

A la hissada de l'estelada a la plaça del Mil·lenari de Vic. La pròxim al pal de l'Ajuntament?

 Un patriota escalador ha enfilat una estelada
al capdamunt de la grua de la Catedral de Vic
Ajuntament de Vic. Al balcó, l'estelada. Al pal, la senyera. Aquella prudència tan vigatana...

9/9/12

#11s2012: "Baixa al carrer i participa"

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 7-9-2012:

"Dilluns, 3. Intento convèncer una bona amiga, potser farta de la burocratització de la vida pública, de la partitocràcia i del que alguns comencen a anomenar feixistització de la política institucional, que encara hi ha feina a fer als ajuntaments. Em diu: “Farem feina al carrer, i més ara que buidaran de contingut els ajuntaments”. Segur que ho intentaran, i que al carrer s’hi haurà d’anar, si cal carrer a carrer, però als ajuntaments s’hi ha de ser, no se’ls pot deixar per a ells sols, per als farsants de qui parlava fa uns dies. Ajuntaments per treballar a peu de carrer, això sí. I donant suport, que per això no fan falta grans pressupostos, a iniciatives molt pròpies dels nous temps com, per posar un cas, el 4t Mercat d’Intercanvi que fa la xarxa ECO Alt Congost aquest dissabte a Tagamanent, amb moneda pròpia inclosa.


Dimecres, 5. Extraordinari discurs de Lluís Solà i Sala a la presentació de la Marxa dels Vigatans. Sobre la necessitat de la llibertat, negada al poble català des de fa segles. D’entre moltes idees, em quedo amb dues. Una, que no es pot separar la qüestió nacional de la qüestió social. I va posar èmfasi en el fet que la segona no deixés de banda la primera, i jo dic, i viceversa, que la nacional no ens faci oblidar la social. Que veure la llum al final del túnel no ens faci perdre de vista que el túnel del drama social cada vegada és més fosc. I l’altra, l’aposta pel federalisme, però pel que ens hauria de federar amb els altres països catalans. Que la hipotètica independència de les quatre províncies no ens faci renunciar a la reunificació dels Països Catalans. Això l’endemà del Dia Estellés, el dia que el poeta hauria fet 88 anys. L’autor d’aquells versos que donen pas a 'La flama', el tema que algú va encertar a convertir en banda sonora del lipdub per la independència vigatà: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. Doncs això."

6/9/12

#osonagram 6-9-2012

El cartell de benvinguda en arribar a meu poble.
I si poséssim Països Catalans?

El Grup Barnils, amb Xavier Rius Sant

Anglada, a primera fila de la presentació de 'Xenofòbia a Catalunya'
que vam fer en Rius i jo mateix a La Tralla de Vic el 28 d'octubre passat
El Grup de Periodistes Ramon Barnils, al qual pertanyo, acaba de fer públic un comunicat de suport a Xavier Rius Sant, autor del llibre 'Xenofòbia a Catalunya', davant la denúncia que li ha interposat Josep Anglada i PxC. Reprodueixo íntregre el comunicat:

"El Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB) vol expressar el seu ple suport al periodista Xavier Rius Sant, autor del llibre ‘Xenofòbia a Catalunya’, davant l’acte de conciliació convocat pel jutge de Moià (Bages), demà divendres, 7 de setembre, relatiu a la querella per injúries i calúmnies presentada pel líder de Plataforma per Catalunya (PxC), Josep Anglada. Li donem el nostre suport perquè:

-       Considerem que la via judicial empresa pel polític osonenc és una amenaça directa a la llibertat d’informació i d’expressió i un intent de fer callar les veus periodístiques valentes, com la de Xavier Rius Sant, col·laborador habitual de diferents mitjans on fa un seguiment d'accions racistes i xenòfobes, que expliquen la realitat de l’extrema dreta xenòfoba catalana. Tant el llibre com els articles que ha publicat aquest periodista en els últims anys a diversos mitjans responen a una línia de denúncia dels plantejaments racistes, línia que des del GPRB abonem plenament.

-       Creiem que les expressions del llibre ‘Xenofòbia a Catalunya’ que Anglada considera injurioses i difamatòries són només fragments del relat periodístic que Rius Sant fa de les activitats de PxC i de les relacions que té amb altres formacions espanyoles, i que tots ells estan perfectament documentats.

-       Trobem totalment desproporcionada la reclamació de 100.000 euros d’indemnització que Anglada ha anunciat que demanarà a Rius en cas de no prosperar l’acte de conciliació i donem ple suport a la decisió anunciada per Rius de no retractar-se de cap fragment del llibre.

D’altra banda, condemnem enèrgicament les amenaces a la integritat física del periodista que Anglada i altres dirigents de PxC han fet darrerament a les xarxes socials. Igualment greu va ser l’aparició d’un perfil fals del periodista, amb comentaris sexistes, fet que ja va ser denunciat per ell mateix a principis de juliol.

I finalment, demanem a les altres entitats representatives dels periodistes catalans que expressin públicament el seu suport a Xavier Rius Sant, com ja va fer el Sindicat de Periodistes de Catalunya en un comunicat el passat 30 de juliol, per evitar que aquest cas no acabi representant una derrota de l’exercici lliure del periodisme.

Barcelona (Països Catalans), 6 de setembre de 2012".

5/9/12

4/9/12

En el Dia Estellés



En el dia que Vicent Andrés Estellés hauria fet 88 anys, m'afegeixo al tribut que se li ha fet a les xarxes socials. Amb moltes moltes ganes de tornar a València. I tampoc em sé estar de reproduir les paraules que encapçalen 'La flama' dels Obrint Pas, tan i tan vigents: "No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu".

3/9/12

Seguretat pública i negocis privats

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 31-8-12:

"Dijous, 23. Enèsima polèmica d’estiu. Em recorda aquella de si s’ha de fer pagar o no el pobre excursionista que s’ha fet mal i l’han d’anar a rescatar els bombers. Ara toca posar el crit al cel perquè a la sortida del Barça-Madrid, a la 1 de la matinada, no hi ha transport públic urbà. I ben fet. Si el Barça i les teles s’han posat d’acord per fer els partits de matinada, que es paguin ells el transport públic. S’ha acabat –o hauria d’anar acabant– allò que l’administració ho paga tot. Com tampoc veig gens clar que entre tots haguem de pagar la seguretat pública –amb un exèrcit de Mossos a cada partit– per als partits de Barça i Espanyol. Movent l’ingent dineral que mouen, a ningú se li ha ocorregut imposar-los –no insinuar-ho amb la boca petita com s’ha fet en algun moment– una taxa que compensi amb escreix la despesa pública que representa? O és que potser hi ha algú que ja va a la llotja i amb això ja es dóna per suficientment ben pagat? No ho sé...

Dijous, 30. Interessant conversa amb Jordi Fàbrega, l’alcalde de Sant Pere. Em fa arribar la moció que aprovaran al ple de dilluns –i que pot consultar-se a EL9NOU.CAT– on insten el Parlament a que voti la declaració unilateral de sobirania nacional de Catalunya en el termini de dos mesos. També inclou un seguit de mesures per accelerar el procés cap a la independència. Alguns, des de dalt del cavall, potser tornin a mirar-se Fàbrega amb aquella mirada d’entre paternalisme i commiseració pròpia del senyor del castell quan veu un bassal un pèl massa eixelebrat. A mi em ve al cap la tarda de Sant Joan de 2008, quan em van arribar a les mans uns apunts, escrits amb bolígraf blau pel mateix Fàbrega, on definia el full de ruta cap a la independència. Jo que ni tinc cavall ni castell, també vaig pensar: “Pobre Jordi, està fet un idealista!”. Em semblava d’una gran ingenuïtat pensar que la societat civil pogués convocar un procés de consultes, que es constituís una associació de municipis per la independència, etc. Tot –tot!– s’ha anat complint! Només fa quatre anys i ara, apostats als peus del cavall, només ens resta esperar que el senyor del castell deixi pas."