El 'top manta extra large', i Navarro, i Soley

Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 28-8-2015:

"He esperat a escriure sobre el tema de la mort del treballador ambulant de Salou –“el senegalès de Salou”, que van titular impunement la majoria de mitjans, públics inclosos– que el conseller Jané comparegués dimecres al Parlament. Esperava sentir-hi els motius que van portar els Mossos a anar a esbotzar una porta a les tantes de la matinada com si a dins s’hi estigués preparant un atemptat que l’endemà havia de fer volar la central nuclear d’Ascó. Però no, anava de propietat industrial, de bosses de mà, d’ulleres de sol i cinturons falsos. No se sap ben bé, perquè tampoc s’ha acabat d’explicar. Que movien molts diners, això sí. Segurament tants o més que el que val la vida del treballador ambulant en el mercat capitalista. Al final, si es va accidentar ell, abocat a saltar pel balcó pres de pànic per la irrupció de la policia al pis, o si la mossa el va empènyer, ja acaba sent el de menys. Mentre no hi ha dictamen judicial, donem fins i tot per bona la versió policial, que també en aquest cas és la més lògica. El debat, però, també hauria d’anar de la proporció de les actuacions policials, en un país on el frau fiscal es multiplica exponencialment i on, i permetin-me repetir-ho altre cop, plou sobre Millet. I Núñez. I Navarro. I Soley. I de si realment amb actuacions com aquesta es protegeix el petit comerç o bé les grans marques, moltes d’elles també deutores de lleis massa laxes i fàcils de sortejar per a les grans multinacionals. Segons dades del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, les grans empreses i fortunes són les responsables de l’evasió fiscal a Espanya. Són dades que menciona David Llistar, de l’Observatori del Deute en la Globalització, en l’article “Top Manta Extra Large”, la lectura del qual recomano. I molt. Hi contraposa el petit top manta al top manta extra large que representen els Carrefours, Amazons o Zaras, els autèntics i grans competidors del petit comerç i contra la competència deslleial que representen algunes de les seves pràctiques, poc o res es fa. Cops de porta a les tantes de la matinada, és clar, cap ni un.

I com a estampa de fons, aquesta setmana, i tantes més que en venim i en vindran, milers i milers de desplaçats que vénen del no-res buscant el somni europeu, que ja no de la Unió Europea (UE). El cas dels refugiats sirians d’aquesta setmana, que ens retorna la imatge de milers de catalans fugint el 1939 de les tropes franquistes a peu pel Pirineu, desmunta alguns mites: musulmans fugint de musulmans (oh!, ara que semblava que els podíem encolomar tots els mals del món), i arribant a Grècia, a la UE, el presumpte El Dorado de tot immigrant, però tornant-ne a sortir cap a Macedònia i Sèrbia, i altre cop a la UE, Hongria. Però no volen ni Grècia ni Hongria, sinó Alemanya o Suècia. La UE per se ja no és ni garantia de supervivència, i a poc a poc es va dibuixant en l’imaginari global una Europa de primera i una de segona. Carrefour, Zara i Amazon també ho saben".