Pàgines

22/11/15

Bons costums

La font dels Habitatges Montseny amb el cartellet en qüestió
Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 4-9-2015:

"La setmana passada publicàvem una foto d’un cartell col·locat en una font dels Habitatges Montseny de Vic. S’hi reproduïa un dels articles de l’anomenada “Ordenança Municipal de Bon Govern, Civisme, Bons Costums i Convivència Ciutadana” de l’Ajuntament de Vic, una mena de codi penal municipal de 165 pàgines de lletra petita i sense cap foto. En concret, de l’article 42, el que es refereix al bon govern, civisme, bons costums i convivència ciutadana en estanys i fonts públiques. L’article prohibeix, entre altres coses, “rentar roba, fruita, verdura o objectes de qualsevol mena” en les fonts públiques de Vic. També, però, beure directament del brollador i, diu textualment, “alterar la sortida de l’aigua dirigint-la fora del recipient dissenyat per recollir-la, o altres actuacions semblants”, un redactat que no se sap ben bé si prohibeix recollir l’aigua amb ampolles, garrafes o càntirs, o si estan parlant d’alguna operació més sofisticada. El codi penal municipal camuflat d’ordenança de bons costums també diu en el seu article 110 punt 3 que “amb la finalitat de mantenir i preservar l’estètica de les façanes dels edificis i de la ciutat en conjunt, com també per tal d’evitar els problemes que se’n deriven tant per als vianants com per als veïns dels mateixos immobles, no es podrà estendre roba, eixuta o molla, als balcons, finestres i obertures que donen a la via pública”. Més enllà que no sé si hi ha molta gent que estengui la roba ja eixuta, l’article en qüestió –proposat en el seu moment per Josep Anglada–, com la que prohibeix agafar aigua de la font o rentar-hi fruita i verdura, el que fa no és preservar cap bon costum, que temps era temps, era estendre la roba al balcó i agafar l’aigua de la font, sinó penalitzar la pobresa energètica que pateixen algunes llars. També de Vic! El Parlament, el març de 2014, instava els ajuntaments a derogar aquest tipus de prohibicions de les seves ordenances. A Vic van fer com qui sent ploure. A veure si ara es posen les piles i ho fan. Ni que sigui pels bons costums de temps era temps".

15/11/15

"Ahora me toca a mí", i a alguns mai

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'El 9 Nou del 2-10-2015:

"Passejant per la web de L’Atlàntida tot d’una em topo amb un espectacle que s’hi representarà el 25 d’octubre: “Justo Molinero presenta Ahora me toca a mí”. A sota, explicat en bilingüe, com si els de L’Atlàntida no sabessin que a Vic, poc o molt, per sort tots entenem el català, s’explica de què va l’espectacle. Em temo que no es tracti d’un nou xou amb el popular locutor –i abans que res empresari amic del govern de cada moment– similar al que ja va perpetrar el 25 d’abril davant un centenar d’avis a la fira VicGran. Un reguitzell de tòpics, per dir-ho suaument, apologia del masclisme més barroer. Acudits suats de dones més lletges que de tant que ho són s’han de posar careta per “follar” o de dones rosses, amb tetes despampanants i minifalda. Em pregunto si algú de L’Atlàntida s’ha cuidat d’esbrinar si l’espectacle anirà per aquí o no. Perquè el masclisme, com el racisme, l’homofòbia o el riure’s dels defectes o les discapacitats de cadascú es va covant a partir de la normalització a base d’espectacles com aquest. O si més no, no es cura, que és en la fase que hauríem de passar, si no haver-la superat. La mateixa Atlàntida que està a punt d’acabar l’any Ovidi i que no ha gosat programar ni un sol minut de recordatori als seus 20 anys de vacances. Ha de ser, altre cop aquests dies, un espai autogestionat com l’ateneu La Buixarda qui, en col·laboració amb la taverna social La Nyàmera, han portat una fascinant exposició de fotos d’Antoni Miró de l’artista, cantant i pallasso d’Alcoi. Un bon colofó a un any d’actes sempre fets des de l’autogestió i la cultura de base, i que va tenir els seus punts àlgids en la doble representació de l’Ovidi3 al Casino –no a L’Atlàntida, que demanaven una morterada pel lloguer–i la pintada de l’espectacular mural del decasíl·lab fracturat a la plaça Maria Àngels Anglada".

10/11/15

Verdaguer, 1897


Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 12-9-2015:

"Dimecres, quarts de 6. Un centenar llarg de persones ens apleguem sota el balcó de l’Ajuntament de Vic. Algunes brandant reproduccions d’imatges de la diàspora catalana pel Pirineu, per on el febrer de 1939 van creuar la frontera més de mig milió de persones fugint de la més que assegurada persecució franquista. En la memòria, el 1939, però també aquestes persones d’ara procedents de Síria, del Kurdistan, de Palestina, de tants i tants altres llocs i no-llocs, fugint de la guerra i de la misèria. Que moltes hores ve a ser el mateix, perquè avui dia encara hi ha guerres a base de bombardejos i crueltats diverses, com ara a Síria o a l’Iraq, però en altres punts del món –per no dir, poc o molt, arreu del món– s’hi estan donant guerres sense necessitat de disparar ni un sol tret. Guerres econòmiques que també acaben amb milers de vides humanes. Haver retornat els refugiats de guerra a primera pàgina dels diaris ha permès insistir en la necessitat que els governs, incomplidors per sistema, donessin compliment al dret d’asil, reconegut universalment però també vulnerat arreu una vegada i una altra. Si els governs posessin el mateix interès a respectar el dret d’asil com a correspondre als interessos dels fabricants d’armes, altra cosa seria, segurament. Amb tot, em resisteixo a pensar que un refugiat de guerra ha de tenir més drets que un migrant econòmic. Són tots ells refugiats, que busquen refugi en la fugida. O potser aquells que s’enfilen a barcotes inestables, pilotades moltes hores per una senyora vestida de negra amb la dalla a la mà, per creuar la Mediterrània, ho fan per gust? Deixem-nos d’hipocresies, de solidaritats malvestides de caritat, i afrontem d’una vegada el problema des de l’arrel, tot reconeixent que Occident s’ha beneficiat durant segles d’aquells que ara els barra el pas quan piquen a la seva porta. Obrim-la, tant si el que hi arriba fuig d’una guerra provocada per un bombardeig o per l’última fluctuació del Dow Jones. Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú, cantava en Sisa. Doncs això. I acabo recollint una cita que feia dimarts en Francesc Codina a Twitter: “Que els milions apilats amb tants pocs anys en certes bandes no serveixin per socórrer al necessitat, és un mal prou greu per mantenir desequilibrada i desorganitzada la societat”. Autor: Jacint Verdaguer, 1897. Un antisistema de la seva època".

8/11/15

La 'utopia' del Consell de Poble de Viladrau

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'El 9 Nou del 23-10-2015:

"Margarida Feliu, alcaldessa de Viladrau, explica en l’entrevista que li publiquem a la pàgina 12 que crearan el Consell de Poble. Serà “un organisme amb poder decisiu sobre la part de pressupost que es pot bellugar”, i on “s’han de prendre les decisions importants com, per exemple, amb què ens gastem els diners que són de tots”. Hi ha qui pensa, afegeix, que és utòpic. Però, compte amb el que diu ella: “A mi em sembla que el que és una utopia és que ho decideixin una o dues persones encara que els hagin votat”. A Sobremunt des d’aquest estiu que cada últim divendres de mes es fa una assemblea veïnal, on l’alcalde, Albert Güell, i l’altra regidora de govern, Laia Serradell, donen compte dels afers de l’Ajuntament tot donant veu al poble. Finalment, dilluns hi havia ple a Sant Pere de Torelló, un dels ajuntaments més grans de Catalunya on a les eleccions s’hi va presentar una sola candidatura. L’alcalde ja va dir aleshores que el poble hi faria d’oposició, i així va ser dilluns, que el públic va intervenir no al final com fan en alguns ajuntaments –no tots; a Vic, per exemple, no es pot– sinó que ho van fer en el debat de cada punt que van voler. Fins al punt que en el de les ordenances fiscals es va arribar a canviar una de les propostes del govern després d’una intervenció d’un del públic. Alguns podran dir que els de Viladrau, Sobremunt i Sant Pere són casos aïllats, l’excepció que confirma la regla, aquella que dicta que democràcia equival a desentendre’s de la gestió comunitària i delegar-la en uns pocs representants electes. Però no, l’etimologia mateixa de la paraula democràcia remet al concepte de “govern del poble”. A poc a poc caldrà retornar a la democràcia el vell sentit i, molt important, formar la gent en la participació, més enllà de dipositar una papereta en una urna un cop cada quatre anys".