Pàgines

31/8/15

El 'top manta extra large', i Navarro, i Soley


Article publicat a la secció 'A corre-cuita' d'EL 9 NOU del 28-8-2015:

"He esperat a escriure sobre el tema de la mort del treballador ambulant de Salou –“el senegalès de Salou”, que van titular impunement la majoria de mitjans, públics inclosos– que el conseller Jané comparegués dimecres al Parlament. Esperava sentir-hi els motius que van portar els Mossos a anar a esbotzar una porta a les tantes de la matinada com si a dins s’hi estigués preparant un atemptat que l’endemà havia de fer volar la central nuclear d’Ascó. Però no, anava de propietat industrial, de bosses de mà, d’ulleres de sol i cinturons falsos. No se sap ben bé, perquè tampoc s’ha acabat d’explicar. Que movien molts diners, això sí. Segurament tants o més que el que val la vida del treballador ambulant en el mercat capitalista. Al final, si es va accidentar ell, abocat a saltar pel balcó pres de pànic per la irrupció de la policia al pis, o si la mossa el va empènyer, ja acaba sent el de menys. Mentre no hi ha dictamen judicial, donem fins i tot per bona la versió policial, que també en aquest cas és la més lògica. El debat, però, també hauria d’anar de la proporció de les actuacions policials, en un país on el frau fiscal es multiplica exponencialment i on, i permetin-me repetir-ho altre cop, plou sobre Millet. I Núñez. I Navarro. I Soley. I de si realment amb actuacions com aquesta es protegeix el petit comerç o bé les grans marques, moltes d’elles també deutores de lleis massa laxes i fàcils de sortejar per a les grans multinacionals. Segons dades del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, les grans empreses i fortunes són les responsables de l’evasió fiscal a Espanya. Són dades que menciona David Llistar, de l’Observatori del Deute en la Globalització, en l’article “Top Manta Extra Large”, la lectura del qual recomano. I molt. Hi contraposa el petit top manta al top manta extra large que representen els Carrefours, Amazons o Zaras, els autèntics i grans competidors del petit comerç i contra la competència deslleial que representen algunes de les seves pràctiques, poc o res es fa. Cops de porta a les tantes de la matinada, és clar, cap ni un.


I com a estampa de fons, aquesta setmana, i tantes més que en venim i en vindran, milers i milers de desplaçats que vénen del no-res buscant el somni europeu, que ja no de la Unió Europea (UE). El cas dels refugiats sirians d’aquesta setmana, que ens retorna la imatge de milers de catalans fugint el 1939 de les tropes franquistes a peu pel Pirineu, desmunta alguns mites: musulmans fugint de musulmans (oh!, ara que semblava que els podíem encolomar tots els mals del món), i arribant a Grècia, a la UE, el presumpte El Dorado de tot immigrant, però tornant-ne a sortir cap a Macedònia i Sèrbia, i altre cop a la UE, Hongria. Però no volen ni Grècia ni Hongria, sinó Alemanya o Suècia. La UE per se ja no és ni garantia de supervivència, i a poc a poc es va dibuixant en l’imaginari global una Europa de primera i una de segona. Carrefour, Zara i Amazon també ho saben".

23/8/15

Pedaços que a vegades també són solucions



Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 21-8-2015:

"Jo era dels que, per evitar el trànsit de pas per l’interior de l’Eixample Morató, hauria estat partidari de tornar a retallar la vorera inclinada del carrer Torras i Bages, la de l’antiga escola de música. Però vist que aquella vorera és sagrada des que l’ínclit Xavier Solà la va fer eixamplar amb aquell “formigó de pobre”, que en va dir ell, bona sembla la solució que ara ha adoptat l’Ajuntament a la cruïlla del carrer Santa Maria, la rambla i el final de la carretera de Barcelona. Alguns podran pensar que és un pedaç més en una ciutat sense un pla de mobilitat que s’aguanti. I tindran raó, però com que els pedaços no han pas de ser sempre negatius, el que s’ha fet ara en aquest punt, i que expliquem més bé a la informació de la pàgina 7, segurament ajudarà a reconduir el trànsit que va del centre i el sud de Vic cap a Roda, Taradell o Calldetenes cap a la gasolinera de la Pista, el carrer Soledat i la zona de l’Atlàntida. Estant-m’hi una estona aquest dijous al matí també he pogut comprovar que la plataforma elevada que hi han fet ho és tant que més d’un cotxe, i no pas precisament els que anaven més de pressa, en sortir-ne rasquen o toquen directament a terra. Els conductors en deuen sortir contents. Ara, doncs, a veure el resultat, i si es crea el costum de circular pel camí més curt i no pas embolicar-se per un barri com el de l’Eixample Morató, que a la vista de les estadístiques, n’hi havia més d’un, de cent i de mil que ho feien. No m’acaba d’entrar al cap que situat a la Pista, per anar cap a Taradell, algú se n’anés, un dia sí i l’altre també, cap a dins l’Eixample Morató, però bé, es feia. I si l’invent funciona, doncs possiblement ja ni arribin a entrar mai en funcionament les polèmiques càmeres de l’Eixample Morató. Seria aleshores el moment de fer-ho pagar al que les va voler imposar sense parar-se a rumiar solucions més barates i imaginatives? És clar que ara ja deu ser fora de la política. O no! Que em diuen que va a la 'llista'".

17/8/15

El tren, de la Renfe a Florentino Pérez?

Foto: Cristina Calderer (Ara)
Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 14-8-2015:

"El conseller de Territori, Santi Vila, deia diumenge a Palamós que veu amb bons ulls el dictamen del Consell d’Estat favorable a la privatització de l’eix ferroviari València-Madrid. Diu, segons recull 'La Vanguardia': “És una excel·lent notícia i el més desitjable és que procedim a la progressiva liberalització de tots els serveis ferroviaris perquè els operadors que ho desitgin puguin competir per prestar un bon servei als ciutadans.” Que el servei que dóna Renfe és pèssim és una veritat històrica. Que la Generalitat (tripartita) va fer un mal negoci amb l’anomenat traspàs de rodalies, també és cert. Però que en tots aquests anys que la Generalitat ha pogut remenar les cireres, encara que no sigui en la seva totalitat, en el servei de trens no se n’ha acabat de sortir, també. I d’això en són responsables els polítics, del tripartit i de CiU, que n’han dut la gestió. Deixar-ho en mans privades, sobretot si és d’empreses com les que 'La Vanguardia' diu que es presentaran al concurs de l’eix València-Madrid, de reconegut prestigi en el sector ferroviari com ACS (la constructora de Florentino Pérez), Acciona (constructora de la família Entrecanales, també assídua del 'palco' del Bernabéu), Ferrovial (constructora participada, entre altres, per Qatar Holding) o Comsa-Emte (constructora vinculada històricament a la família Sumarroca, aquesta –ai!– més pròpia de la llotja del Camp Nou), és només garantia de dues coses: que el benefici privat prevaldrà per sobre del “bon servei als ciutadans” que diu el conseller, com és lògic en tota empresa capitalista que prioritza el lucre, i que en línies deficitàries com la de Puigcerdà ja ens podem anar oblidant de tenir cap gran inversió. Això sí, si mai se n’hi fa alguna, a la lletra petita sempre s’hi podrà garantir que si no es rendibilitza prou aquesta inversió, la Generalitat acabi sortint al rescat i pagant els plats trencats, com va passar amb la concessió de la C-17 entre Centelles i Ripoll amb Cedinsa, un altre conglomerat d’aquest tipus de constructores que s’asseguren el benefici en l’obra i que després abandonen el vaixell a la més mínima que no els surten els números (sempre inflats) de l’explotació".

10/8/15

La cultura com a transformació social


Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 31-7-2015:

"Dilluns. No m’arriben més que comentaris positius de la QUAM d’aquest any dedicada monogràficament a les Adoberies de Vic. La històrica Quinzena d’Art que des de fa anys pivota entorn del ja no menys històric ACVic acomplia aquest any a la perfecció allò que se li hauria de demanar a la cultura i a l’art en particular, treballar per la creació però també per la transformació social. La transformació i la innovació social que haurien d’anar forçosament associades a les noves Adoberies si es vol salvar aquest conjunt patrimonial vigatà. De fet, ja es va salvar una primera vegada gràcies al moviment social que es va articular entorn a la plataforma Salvem les Adoberies. La Generalitat hi va posar la cirereta en forma de protecció, però ni l’administració autonòmica ni molt menys la municipal hi han actuat. La crisi i la desídia van fer més que les ganes –i l’obligació– de preservar l’espai, que amb els anys s’ha anat degradant. Ara l’onada d’aire fresc que l’arquitecte sevillà Santiago Cirugeda ha portat a través de la QUAM d’aquest any ve acompanyada de conceptes que sonen molt i molt bé: “implicar a tothom”, “innovació social”, “transparència”, “solucions realistes, aplicables, tocant de peus a terra”,  “repensar la ciutat”, “estratègies col·laboratives”... I unes paraules de Cirugeda relativitzant alguns axiomes: “El dret de la propietat, que és legítim, també està delimitat pel dret al bé comú... si tinc un cotxe, bé que hauré de passar la ITV, no?”. Posem-nos-hi, doncs, respectant tots els drets, però valorant-los tots en la justa mesura. I convencem-nos d’allò que deia Mandela, que “tot és impossible fins que passa” i, sobretot, d’aquella dita que va fer cèlebre Montserrat Roig: “La cultura és l’opció més revolucionària a llarg termini”. Els de la QUAM i els d’ACVic ho saben. Per això, pacients, fa tants anys que prediquen amb l’exemple.


Dimarts. Orgull de pares. A Barcelona, acompanyant els guardonats per haver tret les millors notes de la selectivitat d’aquest curs. El conseller Mas Colell recordava que el 2001 entregaven les primeres distincions a la trentena d’alumnes que havien superat el 9 a la selectivitat. Aquest any passaven dels 500. Entre ells, vuit d’Osona. Tots vuit de l’escola pública. Una altra opció política ben revolucionària, la de l’escola pública. No la deixem malmetre i degradar com les Adoberies. Aquí no podran excusar-se en els propietaris".

9/8/15

La tolerància de cara a la paret

La paret amb el mural, i un cop pintada sense previ avís
Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 24-7-2015:

"Dijous el Congrés dels Diputats aprovava a Madrid amb els únics vots del PP, la Unió d’en Duran i el Foro Asturias de l’exministre Álvarez Cascos la reforma de la llei de l’avortament. No és la reforma inquisitorial que volia imposar Ruiz Gallardón, però sí que és un pas enrere en els drets de les persones i de les dones en particular. I mentrestant, en un punt de la Gàl·lia, dilluns “les noves maneres de fer” del nou Ajuntament de Vic complien el seu dia número 38 des de la presa de possessió de la primera dona alcaldessa. I ho celebraven fent esborrar el mural contra la penalització de l’avortament que diferents col·lectius havien pintat fa un any i mig al parc de Can Forcadeta. I ho feien de la pitjor de les maneres. No pas tapant-lo a cop de brotxa com havien fet amb el primer mural que s’hi havia pintat –amb l’excusa que anava firmat per un partit polític en concret– sinó, davant la petició del Civicus, el casal d’estiu juvenil de la ciutat, de tenir una paret per fer una activitat de grafits, suggerint-los de fer-ho a la del parc de Can Forcadeta. Fins i tot amb algun intent per part d’algun regidor espavilat de confrontar els joves amb els defensors dels drets de les dones. En va, és clar. Als del Civicus els van oferir aquesta paret, a l’ombra i a prop del Punt Jove, i la del parc de skate, al sol i a l’altra punta de la ciutat. Aviat van haver triat els joves, molts sense saber que amb la seva obra taparien un mural reivindicatiu i ben vigent, i més aquesta setmana, en les lluites pels drets de les dones i de la ciutadania en general. 

No s’ha acabat d’aclarir si el suggeriment va venir d’algun dels regidors –entre ells, l’espavilat– de la vella política que sobreviuen en l’equip de govern sociovergent, o bé d’algun de “les noves maneres de fer”. Això sí, sense avisar els col·lectius, ben coneguts, que havien pintat el mural de l’avortament. I oferint només dues alternatives al casal juvenil, com si no hi haguessin més parets a Vic! Les “noves maneres de fer” no només es demostren deixant anar d’oients els regidors de l’oposició a juntes de govern ja molt amanides sota la llum tènue dels despatxos de sempre. També fan falta, i molt, “noves maneres de fer” a l’hora d’obrir certes mentalitats a noves idees, que potser no són les de sempre ni per ara les majoritàries, però que algun dia ho poden acabar sent. I també, omplint de llum, de color, de músiques i de danses els carrers i places de la ciutat. Derogant tantes i tantes ordenances que més que de civisme semblen del cinisme i perdent la por al que diran els de sempre. I davant la tolerància posada altre cop de cara a la paret, també saber saltar, quan toca, la paret". 

8/8/15

Dec ser malpensat

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 26-6-15:

"El nou cartipàs de Vic que avançava l’Agustí Danés divendres a EL 9 NOU i que l’alcaldessa Anna Erra es resisteix a anunciar públicament, atorga moltes competències, per la dedicació que sembla que tindran, als regidors Susagna Roura i Àlvar Solà. La primera té Cultura, Seguretat Ciutadana i Recursos Humans, i el segon, Educació, Benestar Social i Hisenda. És només a mi que em sembla que qui ha rumiat el cartipàs ho ha fet curant-se en salut i pensant en un hipotètic futur soci que li pogués demanar Seguretat Ciutadana per al seu número 1 i Benestar Social per a la seva número 2? Dec ser un malpensat o tinc massa imaginació. Deu ser això.

I mentrestant, a Palau, aquests sí, s’afanyaven a anunciar els noms dels nous consellers que substitueixen els pròfugs d’Unió. Entre els currículums repartits pel govern, em quedo amb el del nou titular d’Agricultura, Jordi Ciuraneta: president de Copaga (2000-2011), president del Consell Sectorial de Porcí de la Confederació de Cooperatives Agràries d’Espanya (CCAE) i, entre altres coses, assessor en matèria de porcí del consell consultiu de la Direcció General d’Agricultura de la Unió Europea. Vaja, tot un convençut que el millor que pot fer el sector porcí per a la xacra de l’excés de purí és fer un pas enrere i reduir la cabana.

I ja per acabar, un recordatori, que dimecres, 1 de juliol, entra en vigor la nova llei de seguretat ciutadana –la llei mordassa– i la reforma, per endurir-lo, del codi penal. I s’estrenen tarifes: fins a 30.000 euros per difondre fotos de policies en manifestacions o accions a la via pública, o per col·laborar a aturar desnonaments. I fins a 1 any de presó per difondre convocatòries que després acabin sent conflictives, o 4 anys per la resistència... passiva! Lleis espanyoles que el govern català, tant que ara també apel·la ni que sigui amb la boca petita a la desobediència, cal esperar que també sabrà aplicar amb el corresponent delit". 

7/8/15

Je Suis Zapata


Article publicat a la secció "A corre-cuita" del 19-6-2015:

"Vagi per davant: no sóc dels que penso que el dret a la llibertat d’expressió és un dret absolut. Ni molt menys. Com tots els drets s’han de poder posar en una balança els efectes positius i els negatius del que s’opina, s’expressa i fins i tot del que ens en riem. Sóc dels que tot i maleint els ossos dels terroristes que van fer la matança de París no tenia clar allò del Je suis Charlie, sobretot per l’alt component d’hipocresia, i fins i tot politiqueria interessada i racisme encobert, dels que ho predicaven. Començant pels Rajoys, Merkels i Hollandes de torn que van córrer a manifestar-se per un dret en el qual no és que no hi creguin, sinó que el combaten tant com poden. Vaig tenir clar que la publicació d’una carta homòfoba fa unes setmanes en aquest diari va ser inoportuna. Perquè l’autor, tot i tenint dret a expressar la seva opinió, fent-ho feia més molt més mal que bé en un col·lectiu encara massa estigmatitzat. I ara aquesta història del regidor de Madrid, dimitit per la caverna més ultramuntana a poques hores després del seu nomenament. El pretès acudit que va publicar fa quatre anys a Twitter, entre cometes i en un context on ell precisament defensava el contrari del que ara pretenen fer-nos veure que feia, així, descontextualitzat, és detestable. Posat en context, és prescindible. Però com deia Nacho Vigalondo en un article sobre el tema, els que escrivim a Twitter ho fem com els primers fumadors que no sabien dels efectes que tenia en el càncer de pulmó. Els efectes secundaris del Twitter poden ser molt nocius. Ho dic per experiència pròpia, també. Però Zapata no havia d’haver dimitit. Ni l’alcaldessa ho havia d’haver permès. L’han dimitit per ser qui és i representar el que representa. I l’esquerra rupturista, o pretesament rupturista, ja ho veurem, ha irromput a les institucions sense vacuna prèvia contra la ràbia cavernícola. Sigui espanyola o catalana. Un altre dia parlem d’aquesta vacuna. Sergi Picazo n’apuntava a Crític algunes idees en un article sobre l’hegemonia cultural que recomano".

6/8/15

Els banyetes



Article publicat a la secció "A corre-cuita" el 12-6-2015:


"Ovidi, 1973, Els banyetes. “A l’escola vaig aprendre / a mai no fer pactes / amb ningun dimoni. / Són una raça dolenta / que prometen molt / i mai no solten res: / són lladres”. 

Aquest dissabte, plens d’investidura dels nous alcaldes. Aquesta vegada, amb una geometria més variable que mai. A Barcelona, on Ada Colau serà alcaldessa amb 11 dels 41 regidors. Amb ERC i el PSC escorant-la a una banda, i la CUP a l’altra. El tripartit de tota la vida, resen alguns convergents. Més enllà que Colau hagi colat segons qui al seu equip, em resisteixo a pensar que serà més del mateix. 

“Saben que tenen poder / i a ells el fer i el desfer / els resulta molt fàcil. / Volen convèncer el món / que el seu regne és millor / i així poder tenir més forces. / El dimoni és molt ric / i ens tractarà d’amic. / Això és un vici antic / per ells treure’n profit”. 

Geometries per celebrar. Com la de Badalona, on es passa com si res d’un alcalde del PP a una alcaldessa de la CUP que als anys vuitanta ja conduïa el camió del seu pare amb els incipients moviments antimilitaristes. Alcaldessa per Guanyem Badalona en Comú, que aglutina bàsicament la CUP, Procés Constituent i Podem, se les haurà de veure amb la ràbia d’un Garcia Albiol, que deia que netejaria Badalona. I mira, sí, s’hi ha fet neteja. Al consistori. 

“El dimoni és molt ric / i ens tractarà d’amic. / Això és un vici antic / per ells treure’n profit. / S’apareixen de mil formes, / gasten mil paraules, / per veure si et guanyen. / Ens prometen millor vida / plaer sense mida / llibertat... pansida. / Punyetes!”. 

Geometries impossibles. Com la de Reus o Vilanova, on ERC ha preferit perpetuar CiU en l’alcaldia, en ciutats on la CUP és la força d’esquerres més votada. I no pas perquè aquests, com va fer ERC a Vic fins que CiU li va donar carbasses, negociessin a dues bandes, a dreta i esquerra. I encara em pregunto què hauria passat a Vic si el 5 a 4 a favor d’ERC hagués estat al revés, amb 5 regidors de Capgirem i 4 d’ERC. Si ERC hauria estat per un govern d’esquerres amb Joan Coma d’alcalde. Ucronies de les quals no en tindrem la resposta però que la podem sospitar.

“I aquells que els hi fan cas / per quatre sols de res / s’embruten bé les mans, / indignes!”. 

I més enllà de geometries variables, ja ho deia Joan Ballana només fa una setmana al seu blog: “El temps posa tothom al seu lloc”. I després, taula rasa".

3/8/15

Les trompetes estan preparades



Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 5-6-2015:

"La música i la poesia ja ho tenen, això, que de cop ressorgeixen de més avall de la punta de l’iceberg de la nostra memòria sentiments, percepcions i il·lusions desades en la nit del temps i de la vida. Com aquest dimecres, quan un bon amic enllaçava a Twitter un vídeo amb el poeta de la Dharma, l’enyoradíssim Josep Fortuny, recitant aquells versos antològics de 'Jo vull viure en pau'. 

“Tornaria a parlar tendrament d’aquesta terra / parlaria a tothom del seu alè constant / tornaria a parlar amargament de tanta guerra /parlaria a tothom dels gemecs del mar / ai, la gent vol viure en pau / i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana / són uns fills de puta acabats / sempre foten la punyeta / estats-carronya! bèsties de guerra! / les seves festes són criminals / alceu els cossos! l’hora ha sonat! / és la rauxa dels condemnats”. 

Són dies de converses i negociacions, i tan poc diàleg, en la penombra dels despatxos, per jugar-se al millor postor els vots que la gent va confiar no fa ni 12 dies a les urnes. Passat el mal tràngol de l’escrutini, se senten altre cop amos i senyors de les voluntats d’aquells a qui diuen representar. I quan entre tant de mercadeig, en surt un que diu que prefereix ser fidel a les urnes i treballar a l’oposició, el primer que se’ls ocorre als que tiren de Maquiavel és que se senten més còmodes en la trinxera –el gueto, gosen dir-ne alguns!– de l’oposició. 

“Ballarem amb energia damunt tota la porqueria / perquè aquesta és una música tossuda i obstinada / música per a ferir-se els peus, / ballant-la al seu voltant. / Sí, han de caure les muralles, totes, totes, totes, / les trompetes estan preparades”. 

Doncs això, a fer caure les muralles, de pedra i mentals, i a fer créixer la llavor que alguns van plantar fa tants anys. En temps de la Dharma i fins i tot molt abans".