24/10/13

"La LEC és una trampa, és la primera llei neoliberal que s’ha fet en tot l’estat espanyol"

La Rosa, al pas de la Marxa per l'Ecucació Pública per Vic. Foto: Marc Sanye / El 9 Nou

El 26 d’agost passat entrevistava, aprofitant el pas de la Marxa per l’Educació Pública per Vic, la Rosa Cañadell. Feia just tres dies que havia deixat de ser la portaveu del sindicat d’ensenyament USTEC-STEs i és una veu autoritzadíssima en matèria d'educació. En vaig publicar un resum a El 9 Nou d'aquella setmana i avui, coincidint amb la vaga a l'educació, publico aquí l'entrevista íntegra. Les reflexions de la Rosa de ben segur que, un mes i mig després, continuen sent tant o més vàlides. Els subratllats, com sempre, són meus.

-El Manifest de la Marxa per l’Educació Pública parla de “precarització, mercantilització i privatització” de l’educació. De la precarització ja ens n’han parlat molt els sindicats. La mercantilització i la privatització ens passen més desapercebudes?

-La privatització en l’ensenyament es nota menys perquè, de fet, ja tenim una llarga història. No hem d’oblidar que Catalunya és la comunitat autònoma que més centres privats concertats ha tingut al llarg de la història. Aleshores, el que ha passat és que s’ha anat augmentant de mica en mica i ens ho han colat millor. Però de fet avancem de totes totes cap a la gestió privada dels diners públics, i això és la privatització. Però no és només això. Quan nosaltres parlem de privatització també parlem de la concepció de l’educació en general. De l’educació no ja com un dret, sinó l’educació com una inversió, que qui té diners se la pagui, i qui no, doncs en fi, que faci el que vulgui… I també la idea que l’educació s’ha d’organitzar com si fos una empresa privada, i això és una manera de privatitzar que no és purament econòmica, però sí que té a veure amb el funcionament. Nosaltres creiem que l’escola i l’educació no han de tenir com a objectiu la rendibilitat, l’èxit, la competitivitat… tots aquests valors que sí que són propis de l’empresa privada, i que ara estan intentant que entrin també a l’escola, tant en el que s’explica i els valors que es transmeten, com respecte com s’organitza la pròpia escola.

-El Manifest també parla d’una educació no al servei de la societat, sinó de “l’oligarquia i els mercats financers”. Sona molt fort.

-És una mica la continuació del que t’estava dient. El que s’està intentant és que que l’educació com a objectiu no tingui formar persones, amb tota la seva dimensió global, persones crítiques, que intervinguin en la societat democràtica, participatives, etc., sinó al serveis dels interessos de l’empresa, que vol dir una elit minoritària molt sàvia, per dir-ho d’una manera molt curta, i una gran quantitat de treballadors en precari que sàpiguen el mínim que es necessita per a aquella feina que se’ls està encomanant, però no una educació per a la persona en el seu context global.

-De fet, tu escrivies fa poc que vols una Educació que ensenyi a pensar i estimular la lluita per la justícia social. El govern, no?

-Evidentment que no. Hi ha una qüestió molt bàsica, que és que les societats per implementar la seva ideologia i el seu funcionament, els governs tenen moltes armes. I una d’elles és l’educació. O sigui, si nosaltres fem un repàs veurem que quan hi ha un canvi real de sistema, de sistema econòmic, no ja de govern, de partits, el primer que es canvia és l’educació. Va passar amb la República, va passar amb el franquisme, va passar amb la transició a la democràcia, i ara torna a passar. Ara d’una manera s’està intentant que l’educació estigui també al servei del neoliberalisme, igual que l’economia i moltes altres coses.

-I malgrat tot a la Marxa, tot i que parlen d’èxit, hi ha participat una part molt minsa de la comunitat educativa, entre famílies, alumnes i educadors. No som prou conscients de la situació, encara?

-Hi ha dues qüestions. Una, no som prou conscients perquè els mals de l’educació, a diferència dels de la sanitat que potser són més ràpids de veure’s, perquè si a tu no t’operen de cataractes, ho notes ja mateix, l’educació és una qüestió de futur. De fet, les conseqüències d’una mala educació es veuen al cap de 10, 15, 20 anys. A Finlàndia parlen i expliquen que en els anys noranta van tenir una crisi important, van reduir en educació, i aquella generació és una generació que encara ara està patint les conseqüències, és la que té més atur, la que té més problemes, etc. Per tant, es veritat que costa de veure. I l’altra qüestió respecte la marxa és que s’ha muntat a iniciativa d’un col·lectiu, l’Assemblea d’Interions, l’Assemblea Groga, de vacances, i deunidó encara el ressò que ha tingut i la gent que hi ha participat.

-A cada bugada diuen que es perd un llençol, i a cada nova llei d’educació es deu perdre algun dret? Vostès, a l’USTEC, fins i tot es van oposar a l’elogiadíssima per a alguns Llei d’Educació de Catalunya, la LEC.

-La LEC és una trampa, és la primera llei neoliberal que s’ha fet en tot l’estat espanyol. És la primera llei que posa els centres públics i els centres privats concertats en en el mateix pla. Ja no es parla de l’obligació de l’administració de donar una plaça pública a tothom, sinó de donar una plaça educativa, es parla del servei educatiu català, no del servei públic. Per tant, és la benedicció de la doble xarxa. I és la primera llei que posa els centres privats concertats com si fossin exactament igual que els públics, cosa que no és veritat. I també és una llei que obre la porta a aquesta privatització econòmica de les escoles bressol. I ara ja en comencem a veure les conseqüències, obria les portes a aquesta gestió similar a la gestió privada, al decret de direccions, a poder escollir, a que no hi haguessin regles del joc clares, a desaparèixer els criteris objectius, etc.

-Més enllà del tracte al català i a  la religió, la LOMCE, la llei Wert, realment s’inspira en la LEC, ara a nivell estatal?

-La LOMCE s’inspera en la LEC. És una pena, perquè ens hauria de fer vergonya, però és així. I a més ho és dit fins i tot pel PP. Persones del PP amb responsabilitat a mi m’han dit que de què ens queixàvem, si la LOMCE ha copiat la LEC. La LOMCE l’única cosa que té diferent de la LEC és la qüestió del català. Potser fins i tot va una mica més enllà, però en tot cas en recull els principis: la pública i la privada en el mateix pla, la gestió autoritària dels centres, la no obligació de crear places públiques, les taxes, la possibilitat de donar més diners a aquells centres que tinguin millors resultats que, en el fons, és classista, i tantes altres coses.

-Quan la sanitat pública perd recursos, augmenten les llistes d’espera o tanquen consultoris de nit. A l’educació la pèrdua de qualitat deu ser més difícil de visualitzar. Quan ens hem de començar a preocupar? Suposo que no només pels barracons o la retallada en professors, que això fa anys que passa.

-Ens hem de preocupar per aquest canvi de paradigma que s’està intentant instaurar. S’està intentant canviar la idea que l’educació i l’educació pública són un dret per a tothom, que l’estat té l’obligació de garantir i que dóna igualtat d’oportunitats, i que l’objectiu és la formació global de la  persona, per una idea que l’educació és una inversió individual, que l’estat no té per què intervenir i que està al servei de l’empresa.

-Hi ha qüestions que se’ns escapen a bona part de la comunitat educativa, com el debat per l’aplicació o no de l’anomenada autonomia de centres. Alguns ho defensen aferrissadament, com un avenç en la qualitat educativa, i altres ho combaten a capa i espasa. És una qüestió entre professionals de l’educació o ens hi va alguna cosa més en la pugna?

-La paraula autonomia s’ha malmès com tantes altres. Com en nom de la llibertat i en nom de la democràcia, que s’estan fent autèntiques barbaritats. L’autonomia de centres és una reivindicació històrica de tota la vida, però és també una pràctica de tota la vida. O sigui, des que jo estic a l’ensenyament, i fa molts anys, els centres exerceixen l’autonomia. Dins dels centres el professorat s’ha d’adaptar a l’alumnat que té i, per tant, inventen, modulen, fan canvis, proven, canvien la metodologia, etc. Això és autonomia, poder fer tot això. Una altra qüestió és que l’autonomia que surt de la LEC i que ara s’està tirant endavant a través del decret de direccions, és una autonomia que no és de centre, sinó que és un empoderament de les direccions al servei de l’administració. Això no és autonomia, al revés, ja que impedeix la participació, la democràcia, la diversitat… Perquè si la direcció ha de triar aquells que o bé metodològicament o bé ideològicament estan d’acord amb ells, es perd la diversitat, que és una cosa molt important de l’ensenyament públic, que molt poca gent valora. Diversitat ideològica, metodològica… això és un enriquiment. I aquesta autonomia no és autonomia del centre, és poder per a la direcció.

-Com en altres sectors de l’administració, els fa l’efecte que s’està aprofitant la crisi per retrocedir també en el món de l’educació en drets aconseguits durant anys?

-Sí, i en dos aspectes. En drets laborals és evident que la crisi és l’excusa, igual que per rebaixar el sou dels treballadors, per rebaixar els pressupostos dels serveis socials, també ho és per rebaixar els sous i les condicions laborals dels treball dels treballadors de l’educació. Hi ha gent que pensa que els funcionaris cobrem massa i treballem poc, cosa evident totalment contradictòria amb la realitat que les persones que treballem pels serveis públics som molt ben valorades per la població i, per tant, no ho devem fer tan malament. I per altra banda, el canvi en la importància d’un servei públic, aprofitant la retallada per privatitzar més. Perquè quantes menys condicions tingui l’escola pública, més gent tindrà tendència a anar a la privada. I aprofitar la crisi per desviar d’alguna manera el personal fent creure que les coses gestionades privadament funcionen millor, quan l’experiència demostra que no és veritat.

-Ets optimista respecte el futur. Veus suficient calo de cultiu als centres, i parlo de professionals però també de famílies, per donar la volta a la truita?

-Estem començant. Durant molt de temps molta gent s’havia realment cregut que els drets laborals i els drets socials cauen del cel i són inamovibles. Ja m’agradaria que fos així. Però el que és evident és que la lluita de classes, malgrat tot, no ha deixat d’existir mai i que els drets laborals i socials s’han de lluitar. En això crec que hi ha una presa de consciència altra vegada que és així. Durant un temps s’ha viscut una mica en la utopia i s’ha pensat que no existia lluita de classes i que els polítics ho farien el millor per la població, quan finalment ha resultat que no era així. Això, més l’atac neoliberal que després de la caiguda del mur de Berlín és cada vegada més gran i més ampli, fa que en aquests moments la gent comenci a entendre el que està passant, prengui consciència i pugui tenir la sensació que s’ha de mobilitzar i implicar i que la política no és només votar cada quatre anys. En aquest sentit sóc optimista.

-Som a punt de començar un nou curs. El preveus convuls?


-Crec que sí, perquè hi haurà la suma de les retallades i per tant les condicions i la dificultat de poder atendre l’alumnat en les condicions que el professorat vol i desitja cada cop són més difícils. També és un any que s’aplicarà el decret de plantilles que posa en marxa tota aquesta qüestió que les direccions decideixin, organitzin i, per tant, tinguin el personal absolutament preocupat pel que pensarà el director, si l’any que ve em triarà per quedar-me aquí, per si tindré plaça… I això és molt negatiu per a l’ensenyament i tornarem a tenir moltes persones al carrer. Crec que sí, que tornarà a ser un curs on la reivindicació i la mobilització estarà sobre la taula, i me n’alegro que en la situació actual sigui així, ja que és l’única manera que tenim per poder aturar aquest atac als nostres drets laborals i socials i a l’educació pública en concret.