10/11/15

Verdaguer, 1897


Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 12-9-2015:

"Dimecres, quarts de 6. Un centenar llarg de persones ens apleguem sota el balcó de l’Ajuntament de Vic. Algunes brandant reproduccions d’imatges de la diàspora catalana pel Pirineu, per on el febrer de 1939 van creuar la frontera més de mig milió de persones fugint de la més que assegurada persecució franquista. En la memòria, el 1939, però també aquestes persones d’ara procedents de Síria, del Kurdistan, de Palestina, de tants i tants altres llocs i no-llocs, fugint de la guerra i de la misèria. Que moltes hores ve a ser el mateix, perquè avui dia encara hi ha guerres a base de bombardejos i crueltats diverses, com ara a Síria o a l’Iraq, però en altres punts del món –per no dir, poc o molt, arreu del món– s’hi estan donant guerres sense necessitat de disparar ni un sol tret. Guerres econòmiques que també acaben amb milers de vides humanes. Haver retornat els refugiats de guerra a primera pàgina dels diaris ha permès insistir en la necessitat que els governs, incomplidors per sistema, donessin compliment al dret d’asil, reconegut universalment però també vulnerat arreu una vegada i una altra. Si els governs posessin el mateix interès a respectar el dret d’asil com a correspondre als interessos dels fabricants d’armes, altra cosa seria, segurament. Amb tot, em resisteixo a pensar que un refugiat de guerra ha de tenir més drets que un migrant econòmic. Són tots ells refugiats, que busquen refugi en la fugida. O potser aquells que s’enfilen a barcotes inestables, pilotades moltes hores per una senyora vestida de negra amb la dalla a la mà, per creuar la Mediterrània, ho fan per gust? Deixem-nos d’hipocresies, de solidaritats malvestides de caritat, i afrontem d’una vegada el problema des de l’arrel, tot reconeixent que Occident s’ha beneficiat durant segles d’aquells que ara els barra el pas quan piquen a la seva porta. Obrim-la, tant si el que hi arriba fuig d’una guerra provocada per un bombardeig o per l’última fluctuació del Dow Jones. Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú, cantava en Sisa. Doncs això. I acabo recollint una cita que feia dimarts en Francesc Codina a Twitter: “Que els milions apilats amb tants pocs anys en certes bandes no serveixin per socórrer al necessitat, és un mal prou greu per mantenir desequilibrada i desorganitzada la societat”. Autor: Jacint Verdaguer, 1897. Un antisistema de la seva època".