Aleix Cardona: "No n'hi ha prou amb sortir al carrer una vegada a l'any"

L'Aleix Cardona, la setmana passada a Prats. Foto: Jordi Puig / EL 9 NOU

Divendres tancàvem a EL 9 NOU la primera part d'un cicle d'entrevistes a diferents protagonistes de l'anomenat procés sobiranista. Ho fèiem amb una entrevista a l'Aleix Cardona, ara a Som Països Catalans, lluçanenc de 57 anys que des de 1977 milita a l'independenisme d'esquerres i a l'esquerra independentista. Només fa una setmana era a l'encapçalament de la manifestació de la campanya 'Cap pacte, cap rei!'. Com que l'entrevista va donar per molt més del que va cabre al diari, en reprodueixo aquí una versió més extensa. Els subratllats en negreta, com sempre, són meus.

Com està vivint l’independentisme històric el procés actual?

És un procés que ha agafat una mica per sorpresa els sectors que des de fa més de 40 anys estem treballant per la independència dels Països Catalans, i en tot cas caldria preguntar-nos per què ens ha agafat per sorpresa. Però per altra banda, l’independentisme històric és l’única garantia que un procés d’aquest tipus acabi sent útil pel país. És molt important que la gent hagi vist la necessitat de posicionar-se a favor dels drets nacionals i que a una gran majoria d’aquest país ja no li vindrà mai més de nou el tema dels drets nacionals, de la sobirania plena, etc. L’independentisme que es va començar a formular a finals dels 50-principis dels 60, un nou independentisme transformador, és el fil conductor que ha permès que avui hi hagi un sentiment proper a aquests objectius.

Vostè, sobretot a les xarxes socials, es fa un fart de parlar del “catalunyisme”. Què vol dir això?

No és una paraula meva, una de les primeres persones que la va fer servir és en Guillem d’Efak, que per veure com des de Catalunya quan es parlava de nació s’excloïa, no diré de manera sempre intencionada, però gairebé per inèrcia, la resta dels Països Catalans, va intentar trobar aquell gentilici que es derivés de Catalunya i que fes la diferència amb la idea de catalanitat compartida. I en aquests moments a mi em sembla que és un tema clau per generar discurs i clarificar. Si no, es crea un conflicte d’universos personals i col·lectius.

En tot cas, la independència ha de ser dels Països Catalans i no només Catalunya?

La independència és un objectiu que es pot donar des de l’àmbit local fins un de potser continental. El debat de si la independència ha de ser de Catalunya o els Països Catalans és un debat molt mal intencionat. Quan surt algú que diu que parlar de Països Catalans és posar pals a les rodes, que proposar un procés nacional d’àmbit dels Països Catalans és frenar el procés, quan hi ha algú que diu que tenim molta pressa i no podem esperar, és un debat malintencionat, perquè el problema no és si per la conjuntura una part del país s’independitza, sinó si el plantejament de sobirania el fem des de la perspectiva nacional o no. En aquests moments, per agafar un tema sensible per a tothom, en el procés sobiranista que es viu a Catalunya veiem clarament que no hi ha un plantejament nacional, però no només per la conjuntura, sinó perquè qui dibuixa el procés no fa cap plantejament de què passarà l’endemà d’una possible independència de Catalunya amb el conjunt d’objectius nacionals que com qualsevol país caldria abordar. Per exemple, en el tema de la llengua, gràcies a la pressió social, es fan molts gestos que intenten posar en evidència que hi ha una ofensiva de l’estat contra la llengua i que afecta el conjunt dels Països Catalans, però en el full de ruta del procés independentista ningú està parlant dels recursos que es destinaran per garantir la defensa de la llengua arreu dels Països Catalans. Per tant, estem fent un procés que està oblidant intencionadament el conjunt de la nació i reduint la idea de pertinença nacional a un àmbit que ni tan sols és un àmbit territoriralment històric, sinó que té una clara i intencionada voluntat de restringir-lo a la comunitat autònoma de Catalunya, que no és res més que l’administració d’Espanya.

I això de qui és responsabilitat? De qui lidera el procés, del govern, o cal buscar responsabilitats més enllà?

Hi ha una responsabilitat directa de qui lidera el procés, sigui el govern de la Generalitat, siguin els organismes que estan al servei d’aquest plantejament, però sí que hi ha una coincidència perillosa entre el lideratge institucional, el dels partits i el de determinats organismes i entitats...

L’ANC i Òmnium?

Per exemple. O l’AMI. Hi ha una coincidència que no només és tàctica. Com per exemple que els Països Catalans siguin com una referència de mala consciència, i que només apareix quan sembla que no hi ha més remei. Això respon a una ideologia que encadena uns moments històrics, com la Renaixença, el Noucentisme i finalment el corpus ideològic del pujolisme com a garantia absoluta d’un determinat univers que formalment és molt nacional però que realment està supeditat sempre als interessos dels marcs polítics i econòmics en els quals es viu i es juga, sigui l’estatal o l’internacional.

Per tant, hem de posar en dubte el seu independentisme?

El seu independentisme és absolutament interessat per circumstàncies vinculades a la gestió de poder, sigui econòmic, territorial, fins i tot cultural... Per tant aquest independentisme no hauria esclatat i pres la dimensió que ha pres si aquests sectors no haguessin tingut la perspectiva que allò que durant molts anys els va ser útil per garantir els interessos de les elits de Catalunya s’estiguessin posant en joc per la fragilitat d’un model estatal en el tombant de segle que ens està portant a uns ràpids canvis de perspectiva de com es gestiona el poder. En aquests moments al poder li interessen més estructures més petites que segurament aprimen d’una manera dràstica el paper de l’estat com a garant dels drets col·lectius, i en aquest sentit la possibilitat que Catalunya, sigui com a estat independent, sigui com a part d’una confederació, sigui molt més útil al poder econòmic occidental i a les elits de Catalunya que no han fet escarafalls a negar el dret a l’autodeterminació a la Constitució espanyola, a donar suport a la prohibició que els Països Catalans es puguin relacionar, que ens han dit que l’autonomia és la garantia de futur d’aquest país i que a l’empara d’aquesta autonomia han fet els seus negocis, han venut el territori, etc., i ara fan una opció que ja veurem on ens portàra però que segurament no respondrà als interessos de la majoria. Aquests sectors són els que estan liderant en ple segle XXI la més gran destrucció de drets socials.

Hi haurà referèndum el 9 de novembre?

No en tinc ni dea. El que sí que em sembla és que si n’hi ha probablement no serà questa mena de miratge idíl·lic que se’ns ha venut, sinó que estem davant una clara ofensiva de l’Estat. Però caldria preguntar-los a alguns dels líders catalans fins a quin punt no estem avançant cap a un pacte d’estat o que fins i tot pot anar més enllà de l’estat, i que no necessàriament ens ha de portar a aquest objectiu que s’ha fet servir de pastanaga tot aquest temps. I si hi ha referèndum el dia 9 caldrà analitzar bé en quines condicions es dóna. I si no hi és, perquè com va dir el president Mas fa uns dies en una entrevista està disposat a canviar de data i de pregunta, cosa que fins ara semblava impossible, potser vol dir que estem avançant cap a una nova situació a la qual no hi són alienes l’abdicació del rei, el paper de la Caixa...

I si no hi ha referèndum, què cal fer? Parlen molt de la desobediència, però tampoc es fixa un full de ruta molt definit.

Aquí és on torna a aparèixer la importància de l’esquerra independentista, d’aquest moviment independentista històric, un moviment de llarga trajectòria en el temps, però en el passat i en el futur. El fet que una gran part de la població estigui sensibilitzada ens obre la porta que aquest procés engegat superi fins i tot les perspectives d’aquest procés. És en aquest sentit hem de plantejar la desobediència. Crec que cal desobeir, però és que ja caldria desobeir des d’ara. És curiós que des dels mateixos que donen cobertura al procés no s’hagi fet cap pas per desobeir les lleis en el tema de l’ensenyament, al contrari, s’estan aplicant, acatant i s’estan donant nous arguments per continuar-ho fent. En el tema del finançament, exactament igual. Per tant, pels que estan liderant liderant el procés segurament és difícil fixar una perspectiva de desobediència. Però quan es van engegar les consultes per la independència d’alguna manera va ser una mostra que des del poble es pot no només desobeir sinó també desenvolupar propostes que en el fons són de desobediència. Per tant, no seria el 9-N el dia de desobeir, potser ja hauríem de començar a desobeir perquè ningú es tiri enrere en aquest tema. En aquest sentit la campanya “Cap pacte, cap rei” està posant sobre la taula els dos elements que estan en joc: que el canvi a l’estat no representi també que les elits de Catalunya hi vulguin tornar a trobar l’encaix. Cal desobeir, doncs, però no només a Espanya, sinó també a les elits que fins ara ens han negat la possibilitat d’avançar.

Però si les elits fan marxa enrere, la gent del carrer, aquests que eren indecisos i ara ja estan decidits, els veu prou mesells per fer també marxa enrere?

Jo ja he dit abans que crec que el que hem avançat no ens ho prendrà ningú. Però cal veure què se’ns acaba oferint. No fa ni un any algun mitjà de comunicació publicava una enquesta que hi havia un percentatge proper al 50 per cent favorable a la possibilitat de la independència però que si s’arribava a un acord amb l’estat, aquest percentatge ja no era tan clar. Caldrà veure què se’ns ofereix, quina és la maniobra, quins són els sectors que actuen, i no crec que necessàriament les accions de l’estat tenen perquè ser violentes. Hi ha destacats diputats de CiU que en petit comitè fa temps que reconeixen que hi poden haver canvis si l’estat reconeix les necessitats de Catalunya i aquests canvis tranquil·lament es poden vendre com que hem fet un pas endavant i que hem de continuar fent-ne. Ja en parlarem. El que cal és pensar que no n’hi ha prou amb sortir al carrer una vegada a l’any, en una diada assenyalada, i quan hi ha un macroacord de totes les institucions, sinó que el un moviment popular es caracteritza perquè obeeix al poble, no a la conjuntura ni als poders polítics i econòmics. I potser caldria que els poders polítics i econòmics comencessin a notar l’alè darrere el clatell que la gent realment està disposada a anar més enllà. I en aquest sentit també és molt important desmitificar aquesta idea que tenim pressa, perquè tenir pressa és una cosa que pot ser molt útil però també podem tenir pressa per solucionar coses a curt termini que no acabin de tancar el que estem fent. Per això és molt important valorar que malgrat l’oblit que hi ha a Catalunya sobre la resta del país, a la resta del país s’estan donant mobilitzacions, nivells de consciència evidents, que estan demostrant que la consciència nacional no només té la lectura de l’interès immediat de constituir un estat, el gestioni qui el gestioni, sinó que també hi ha la voluntat de crear estructures de bases, en xarxa i que generen sinergies i complicitats com ha passat a les Illes amb la vaga dels docents o les mobilitzacions d’Escola Valenciana que s’han repetit amb escreix, o el creixement d’alternatives en l’àmbit sindicial, social o de defensa del territori i que són una realitat que massa sovint es queden amagades per una lògica principatina, catalunyesa, que fa que tot el que és catalanitat s’hagi de centrar aquí i fa que sembli que aquest procés és l’únic possible per avançar cap a la sobirania. I al segle XXI això no és veritat.