La meva presentació de 'Xenofòbia a Catalunya'

Amb en Xavier Rius a la presentació del llibre. A primera fila, Josep Anglada

Aquest és el text que vaig més o menys llegir a la presentació del llibre 'Xenofòbia a Catalunya', d'en Xavier Rius Sant, el 28 d'octubre a La Tralla de Vic:

"Bona tarda a tothom, el meu fort no és presentar llibres, ni que siguin un llibre com aquest que presentem avui, que és un gran reportatge de 287 pàgines. Prefereixo escriure’ls, els reportatges, que no els llibres. Recordeu allò d’escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill; jo de fills ja n’he criat dos, d’arbre diria que en dec haver plantat mitja dotzena i de llibre ni n’he escrit cap ni a curt termini sembla que m’hi hagi de posar. En fi... que de tot se n’aprèn amb l’experiència i la meva experiència presentant llibres es limita al que vam presentar fa uns mesos a Can Pau Raba, ‘No pasarán... aunque lleven trajes’, del mateix àmbit temàtic del que avui presentem. Com que entre el públic hi havia el col·lega i amic Xavier Rius Sant, ell no devia pas pensar que ho havia fet tan malament quan em va convidar a mi a fer-li la presentació del seu llibre a Vic, cosa que aprofito per agrair-li.

Anem pel llibre... us en parlaré breument, i després de parlar l’autor, que és l’estrella de la presentació, en el col·loqui, si s’escau, ja faré algunes aportacions més. El que deia... el llibre... és un reportatge. Un llarg reportatge, fet per un periodista, no un escriptor, no un historiador, ni molt menys. Un reportatge documentat, que aporta moltes dades, i també moltes anècdotes. Cap de supèrflua, ni de dada, ni d’anècdota, ja que totes elles guarden alguna relació amb el que va fluint al llarg de l’obra.

Un altre fet important, que no és precisament la característica dels reportatges d’avui dia, i molt menys de reportatges de 287 pàgines com el que estem parlant. Bona part de les històries que s’hi expliquen l’autor les ha viscut en primera persona. Per això en la columna que publico avui a El 9 Nou sobre el llibre ja en destaco la subjectivitat. S’han escrit rius i rius de tinta sobre l’objectivitat dels periodistes. Molts es perden en confondre objectivitat, independència i neutralitat.

No és aquí ni ara el lloc ni el moment de posar-nos a discutir sobre deontologia periodística, però sí que deixeu-me trencar una llança per un tipus de periodisme, que és el que reflecteix en Xavier en el llibre, que és el periodisme subjectiu, que no vol dir que no sigui independent ni neutral. Tot i que parlant de xenofòbia, o racisme, la neutralitat costi de mantenir i en ocasions l’autor, com el lector, s’acabi posant del bàndol dels, permeteu-m’ho dir-ho, entre cometes, els ‘bons’.

En Xavier explica la història, o les històries, però també interpreta, analitza i contextualitza. Serà una interpretació, una anàlisi o una contextualització discutible, segurament, però que sempre va acompanyada dels fets, i per tant, cada lector podrà fer-ne la seva particular lectura, coincideixi o no de la que en fa en Xavier.

Abans he dit que no era una història, una història de la xenofòbia a Catalunya. De fet, encara que algú pel títol del llibre ho pogués pensar, no és això. Són més aviat, històries de xenofòbia a Catalunya, o de com s’arriba a generar aquesta xenofòbia. Per les polítiques, actives, o més aviat passives, dels governs de torn... M’agrada la distinció que fa al principi del llibre en Xavier, quan rebat l’acusació que alguns governs han tingut actituds ‘bonistes’ entorn a la immigració, i que ell diu que no, que més aviat han estat actituds 'autistes'.... I en aquest autisme caldria anar a buscar al cap d’un temps el caldo de cultiu perquè els aprofitats de torn saltin a l’arena amb el discurs xenòfob que els ha d’assegurar un escó o una regidoria, afortunadament fins ara encara cap alcaldia.

Deia que en Xavier ha trepitjat el terreny del qual parla: Salt, el Vendrell, Badalona, i també Vic. Hi ha parlat amb els protagonistes, els uns i els altres. I el llibre inclou una única entrevista a Josep Anglada, feta fa un any, abans de la campanya de les eleccions al Parlament. Em consta que va buscar l’entrevista amb en Vila d’Abadal i que no se’n va acabar de sortir. No sé si és per això que és dels personatges que surten més mal parats en llibre, ja ens ho explicaràs, si et sembla bé.

El que deia, que ha trepitjat territori, però també s’ha documentat. Se li nota que viu el tema amb passió i que fa anys que aplega tota mena d’informació sobre el tema. El llibre també és una recapitulació interessant sobre l’evolució de la immigració a Catalunya i Espanya en els últims 25 anys, i les successives lleis d’estrangeria i processos de regularització que se n’han derivat. També, i molt important, hi ha una feina d’hemeroteca, de posar en boca dels polítics paraules dites en un temps concret que, si fos per ells, hores d’ara ja les haurien esborrat de les hemeroteques, ja que posen en evidència les seves contradiccions. Jo sempre que puc dic que hi ha molts polítics que temen els periodistes –ui, un periodista!, s’exclamen- i no, el que han de témer realment són les hemeroteques. Sánchez Camacho, Rajoy,  Duran Lleida o Artur Mas són alguns d’aquests polítics que si s’haguessin mossegat la llengua en un moment donat no sortirien en el llibre d’en Xavier amb les seves contradiccions sobre el tema de la immigració.

El llibre és amè. 287 pàgines dividides en 34 capítols surten a poc més de 8 pàgines per capítol, i encara amb alguns capítols dividits en subcapítols. Això n’ajuda la lectura que va fluint còmodament. És també un gran reportatge de periodisme comarcal. No li fa res a en Xavier baixar al detall, a la reunió concreta, a aquella manifestació concreta –on recordo, ell normalment també assistia-, o a la conversa que ell mateix ha mantingut amb els protagonistes. Em consta que si fos per ell, pel volum d’informació que ha acumulat en els anys que ha estat preparant el llibre, aquest no hauria tingut 287 pàgines sinó probablement 400 o 500, però Xavier, ha quedat bé amb 287.

I com ens sòl passar als periodistes que ens dediquem a la informació de proximitat, que en diuen ara, quan el lector coneix tan d’aprop la informació, sempre hi acaba trobant aquella petita incocreció, aquella cosa que coneixem tan de primera mà que fa que s’acabi discutint al periodista el tot per una petita i minsa part. Jo també n’hi he trobat alguna de petita inconcreció en el relat dels fets esdevinguts a Osona. En els de Salt, que no conec tan d’aprop, en canvi, cap ni un. Segurament que si en comptes de parlar de la xenofòbia a Vic, Salt o el Vendrell, ho fes de la xenofòbia a Suècia o Àustria, no n’hi hauria trobat cap. Repeteixo que explicar, ja ho he dit, no la història, sinó les històries de la xenofòbia en un moment com el present ens ha de servir també per interpretar el futur i si anem pel bon camí.

I és que la interpretació, la reflexió, mai és sobrera en aquests casos. Com diu a la contracoberta del llibre: “Diu Anglada de PxC: “Em diuen el flautista d’Hamelin, però per les rates de cloaca que em segueixen allà on vaig”. El problema, diu l’autor, ja no Anglada, seria que després de les rates, el seguís el jovent. Per això, cal la reflexió”.

A través del llibre en trobem diferents de reflexions, que no us resumiré perquè el que interessa és que cadascú se’l llegeixi i la faci per si mateix, la reflexió. N’hi ha entorn al fet que molts dels que van ser víctimes de la xenofòbia per part dels catalans ‘de tota la vida’ fa 30 o 40 anys, quan van arribar a Catalunya procedents del sud d’Espanya, ara siguin els que tornen a ser víctimes de la xenofòbia, ara però adoptant amb l’última immigració els postulats xenòfobs d’aquells que els havien dit ‘xarnegos’ i els negaven la condició de catalans.

També sobre l’anomenada ‘lepenització dels esperits’. Com escriu en Xavier, citant en aquest cas a un altre Xavier, Xavier Casals, “el ciutadà que té problemes de feina, que li deneguen una beca per al seu fill o no li agrada el canvi sociològic que genera la immigració, de sobte culpabilitza els immigrants. Un cop s’ha interioritzat aquesta idea en el pensament de molta gent, només cal que algú ho proclami en veu alta, com ho van fer Ferrusola o Barrera, o com ho fa Josep Anglada, perquè la mentida esdevingui veritat: ens prenen el que és nostre”.

I fins i tot en ocasions, sense ni tan sols tenir la sensació que ens han pres res material, només perquè ens han canviat el paisatge urbà de tota la vida, entenent per tota la vida els últims 40 o 50 anys, que són els que en podem guardar record. Arriba a molestar la visibilitat que té la nova immigració. “No es diu que de moros n’hi ha massa, diu en Xavier en un punt del llibre, perquè prenen la feina als d’aquí, sinó, senzillament perquè la seva visibilitat molesta, encara que tothom diu que no és racista. Aquesta visibilitat dels nouvinguts molesta més, potser, per les particularitats sociològiques de Vic, on encara molta gent classifica la resta segons si la seva família és d’auesta banda de riu o de l’altra, catalana o andalusa”. Ja t’asseguro, Xavier, que el retrat que fas d’una determinada societat vigatana segurament és un pèl injust si es pretén generalitzar, però és real en d’altres, i això incomoda, i segurament t’ho rebatran.

A mesura que he anat avançant en la lectura del llibre he anat veient com es traçava el retrat, per exemple, d’en Josep Anglada. De bones a primeres, en algun punt del principi del llibre, quan el personatge tot just es comença a esbossar, havia pensat, ai!, que en Xavier no pateixi del síndrome d’Estocolm fruit de la relació de confiança que s’acaba creant amb el personatge. Sobretot quan dius: “I, malgrat tot, reconec que Anglada té alguna cosa que et xucla i et sedueix quan parles amb ell”.

Però no... Altres coses... també és interessant la reflexió sobre com es va conformant el personatge públic Anglada a partir de la seva constant aparició en mitjans de comunicació d’àmbit nacional i especialment estatal. En aquest sentit, hi ha un abans i un després de la polèmica del padró. Vila d’Abadal, per tant, segurament involuntàriament, va col·laborar en fer d’Anglada el personatge mediàtic que és i, per tant, còmplice involuntari, repeteixo, de molts vots que ha tingut, sobretot fora de Vic.

Però el creixement d’Anglada no només s’ha d’atribuir a l’alcalde de Vic o als mitjans de comunicació. També cal atribuir-lo, i molt, al caldo de cultiu que durant anys els diferents governs, sobretot de Madrid, han anat cuinant. I Anglada i Garcia Albiol ha anat recollint els fruits, en casos amb extrema facilitat després que els haguessin sembrat i abonat el terreny a a la perfecció els Aznar, Rajoy, Corbacho, Barrera, Duran o Mas de torn. O Pilar Rahola!

Això traslladat al terreny local, tres quarts del mateix. En Xavier parla del cas de Mataró, que segons ell, “ha estat posat com un dels exemples més clars per analitzar la pujada de PxC”. Allà, recorda en Xavier, “no hi havia crispació ni al carrer ni als plens, ni cap campanya de deslegitimació de l’alcalde, com passava a Salt, ni casos de corrupció com els de Santa Coloma”, i malgrat tot, en les eleccions del maig passat, PxC va irrompre amb força a l’Ajuntament fins el punt de condicionar-ne del tot l’aritmètica del consistori. Doncs bé, en Xavier cita un periodista mataroní, en Joan Salicrú, que ens remet als “rumors de discriminació positiva a favor dels immigrants, especialment dels magrebins, ue van començar-se a difondre entre els anys 2003 i 2004”.

Jo el cas de Mataró no el conec, però sí que em cau més d’aprop el de Torelló. A les últimes eleccions, PxC va passar de 0 a 3 regidors. Va ser un daltabaix, i la resta de forces polítiques s’esgarrifaven. Inclosa CiU, que fa 4 anys, gairebé a les portes del dia de reflexió de les eleccions municipals va ser qui va sembrar pels carrers un seguit de rumors entorn de la immigració. Aleshores li va servir per trencar la majoria absoluta del PSC i, mira per on, ara fins i tot tenen l’alcaldia, però pel camí el PSC s’hi ha deixat tres regidors en favor de PxC. El que dèiem, uns sembren i uns altres recullen, i segurament tot plegat no és tan simple com jo ho he exposat, però sí que hi ha un fons de realitat en la meva reflexió sobre Torelló.

M’estic allargant molt. Encara que ho pugui semblar, en Xavier no adopta en el llibre el que alguns han donat per anomenar-me el ‘bonisme’. En Xavier, des del coneixement en primer persona del tema, també des de la seva condició de mestre que ha exercit durant anys a l’Hospitalet, i per tant bon coneixedor de la realitat social del carrer i de les famílies, aporta visions crítiques entorn a l’excessiu proteccionisme de la immigració. Una visió crítica i per tant, no bonista. Tampoc, però, malista. Perquè ja que parlem de bonisme en referir-nos a una visió càndida i paternalista vers la immigració, jo també encunyaria el terme de ‘malisme’ per aquesta percepció cada vegada més estesa que, davant el dubte, el que ara és políticament correcte és qüestionar qualsevol política en favor de la bona convivència entre cultures.

I és que, ja anant cap a les conclusions, en les quals tu, Xavier, segurament et voldràs estendre una mica més, per exemple, ell ens diu que no convé barrejar irregularitat, incivisme i delinqüència. “S’ha de descriminalitzar la irregularitat”, proclama en Xavier. Però als incívics i ja no diguem els delinqüents, els d’aquí, els d’allà i els de més enllà, com va dir un alcalde respecte la PxC, “ni aigua”.

Gràcies per aguantar el rotllo. Us deixo amb en Xavier. Jo penjaré l’article que he publicat avui a El 9 Nou al bloc. Us convido a continuar el debat, també allà. Ah, i compreu el llibre, que el reportatge s’ho val."