20/11/14

La pota sud i la bellesa

Dues veïnes de la Serra en un acte de protesta contra la Pota Sud
Aprofitant el debat que hi va haver ahir al Parlament sobre el tema, recupero al blog l'article que vaig publicar a EL 9 NOU sobre la polèmica entorn a la Pota Sud de Vic el 12 de setembre passat després que es debatés la mateixa moció al ple de Vic:

"Ple de Vic. La moció de CUP i ICV-EUiA, que va acabar tenint el suport de tots els grups menys de CiU i els regidors desterrats de PxC, aconsegueix aturar –per ara– l’anomenada pota sud de Vic, una nova carretera que havia de partir els paisatges que s’estenen més enllà de la Serra-de-senferm. Victòria potser pírrica, però victòria al cap i a la fi, gràcies i malgrat els càlculs d’algun que d’aquí a les eleccions segurament farà servir més la calculadora que res més.

Al debat s’hi aboquen arguments com que la Generalitat igualment hi ha planificat una carretera de quatre carrils, doncs fem-ne una de dos carrils i així l’impacte serà menor. De tan fal·laç que és l’argument que sap greu recordar que una carretera de dos carrils que tingui un ús intensiu, com podria ser el cas, només és el primer pas per fer-n’hi al cap de poc una de quatre carrils. Altres argumenten que als veïns no se’ls pot pas fer sempre cas, ja que si als de la plaça Major se’ls preguntés pel Mercat de Música Viva, amb les molèsties i sorolls que els generen, no hi estarien pas d’acord. Com si anar asfaltant el paisatge a base de carreteres, urbanitzacions i polígons, a hores d’ara alguns ja manifestament innecessaris, no fos fruit d’un model econòmic que ara també trontolla. Tant com haver de fer una carretera bàsicament per donar servei a una sola empresa, com és l’escorxador de Santa Eugènia.

Em quedo amb les raons esgrimides per l’Associació de Veïns de la Serra al programa de festa major: “No es tracta d’una raó que apel·li a res exterior a l’home, com ara a una necessitat administrativa, sinó que apunta a quelcom interior, íntim, constitutiu del seu ser, com és la seva capacitat de commoure’s davant la bellesa. El paisatge que es bada als peus de la Muntanyeta, és bell; pels senzills, pels humils, per aquells que no tenen la mirada entelada per decrets, reserves de terrenys i permisos de construcció, el paisatge esdevé manifestació pura de la bellesa”. Victòria, doncs, dels veïns, de la bellesa que no es pot imposar a cop de decret".