.jpg) |
| La sala plena en l'acte a favor de la ILP el 8 de juliol a Vic |
-Què és la Renda Garantida Ciutadana?
-És un dret reconegut a l’Estatut, a l’article 24.3, que més o menys textualment estableix que les persones o famílies que estiguin per sota del llindar de la pobresa tindran dret a reclamar una prestació, que l’Estatut en diu Renda Garantida de Ciutadania, amb les condicions que es regulin, que és el que el Parlament encara no ha regulat. I aquesta inactivitat per part del Parlament és el que ha fet un grup de ciutadans i ciutadanes impulsem una Iniciativa Legislativa Popular.
-I si el Parlament no ho ha regulat fins ara, què els fa pensar que ho farà ara perquè 50.000 ciutadans ho demanin?
-D’entrada, ara ho ha de fer, si aconseguim 50.000 signatures vàlides...
-Ho ha de debatre...
-Ho ha de debatre i ho ha d’aprovar, o no, i en qualsevol cas, en les condicions que els grups parlamentaris junt amb la comissió promotora discutim. Si ho aproven amb unes circumstàncies i condicions que nosaltres no hi estiguem d’acord, retirarem la Iniciativa Legislativa Popular.
-Deixi’m fer d’advocat del diable. Si l’administració no té ni un duro per pagar el que ja té compromès, menys en tindrà per a una paga per tothom que no arribi als 664 euros?
-El problema és el següent: si els ciutadans i ciutadanes pobres que viuen legalment a Catalunya no tenen drets, el Parlament haurà de dir que no tenen drets i que per tant es condiciona l’existència de disponibilitat pressupostària per reconèixer drets que l’Estatut ja ha reconegut. Contràriament, si aquests ciutadans i ciutadanes tenen drets, s’haurà de posar al damunt de la taula el dret d’aquestes persones i, per tant, prioritzar en funció dels ingressos que la Generalitat tingui quina és la participació del pressupost de la Generalitat per fer front a aquests drets. El problema no és tant que no hi ha diners. De diners d’hi ha, el problema és com es reparteixen. I els diners s’han de repartir en funció dels drets, tots, que tenen tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
-I a l’hora de prioritzar, quina despesa retirem per garantir la Renda Garantida Ciutadana?
-El 2012, el govern de la Generalitat ja reconeix, així ens ho ha reconegut a nosaltres la consellera de Benestar i Família, que hi ha un total de 400 milions d’euros que s’han gastat en aquest àmbit de serveis socials i pobresa. El cost de la prestació que nosaltres propugnem és d’aproximadament 2.000 milions d’euros anuals, que equival a entre el 5% i el 6% del pressupost de la Generalitat. Què prioritzem? Primer, saber fer front a aquesta circumstància d’especial gravetat per la que passen molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Quines despeses podríem prescindir? Abans hauríem de plantejar-nos quins ingressos podríem aconseguir per damunt dels que tenim. Moltes de les iniciatives político-administratives del govern de la Generalitat actual, que tenen per objectiu reduir els ingressos, s’haurien de cancelar. Reduir els ingressos del joc... No. Impost de successions... Sí. Altres tipus d’impostos sobre els que la Generalitat té capacitat legislativa, pot apujar-los. Despeses que es podrien no fer? Per exemple, subvencions a escoles privades concertades de caràcter religiós -Opus Dei i no Opus Dei- es podrien retirar. També algunes infraestructures que estan en construcció... I em diràs que darrere aquestes infraestructures hi ha llocs de treball, però anem a veure què costa i què ens podem estalviar. En definitiva, el que nosaltres plantegem és que a l’hora de discutir ingressos i despeses, tothom ha de participar en el repartiment de les despeses. Si hem d’incrementar els ingressos, mirem d’incrementar els ingressos. Si hem de disminuir algunes despeses, mirem de disminuir algunes despeses. Que al final resulta que aquests 2.000 milions d’euros que costaria aquesta prestació al final no hi ha diners per cobrir-los? Doncs bé, 1.700? Es tracta de prioritzar i discutir.
-Les 50.000 firmes segur que es recullen. I els polítics, com van fer amb la ILP de la PAH, poden acabar-ho tirant tot enrere.
-Sí. No en tenim cap dubte. Al Parlament dependrà de moltes circumstàncies. Dependrà del nombre de signatures que es recullin. No és el mateix que se’n recullin 5.000 que 150.000. Dependrà també de les posicions del conjunt de grups parlamentaris. Nosaltres tenim l’esperança que el suport que donen a la ILP, el PSC, ERC, ICV-EUiA i CUP posa en mans de CiU aprovar una cosa que no serveix absolutament de res o que rebutgi de pla la nostra iniciativa amb els vots del PP, que ho podria fer. Però vaja... Anem a veure com va. També he de dir que més enllà de la importància que s’aprova una iniciativa d’aquestes característiques, la ILP té una altra funció importantíssima, que és el dret a participar políticament quan el Parlament és inactiu. I per tant durant aquests sis mesos ens poguem donar a conèixer a la població. I també és important les mocions que han aprovat els ajuntaments més importants de Catalunya amb els vots de CiU.
-El vídeo que tenen a la web comença amb una intervenció d’Arcadi Oliveres que parla del govern català com a “Robin Hood al revés, treure-ho als pobres per donar-ho als rics”. Per anar fent amics amb CiU...
-Amb CiU, com amb tots els grups parlamentaris, hi vam parlar abans de presentar la ILP, perquè ens crèiem en l’obligació de donar-los a conèixer el que anàvem a fer. CiU té una part del seu electorat en una situació econòmica i social ben difícil. Els pobres a Catalunya fins el 2008 eren 80.000 i ara són quasi 700.000. D’aquests 700.000 tots els grups hi tenen gent de la seva. De fet, al portaveu parlamentari de CiU, en Jordi Turull, la idea no li va semblar malament. El problema és econòmic, de prioritats polítiques sobre quins són els drets que s’han d’atendre de forma prioritària. No és que pensem que fem o no fem amics quan fem aquest discurs. Si el fem és perque estem absolutament convençuts que darrere de la pobresa hi ha un altre problema tant o més greu que és el de la desigualtat.
-No es veu al carrer una mobilització com la de la ILP de l’habitatge. Serà que no som conscients de la urgència del que s’hi demana?
-Nosaltres tenim programades algunes mobilitzacions al setembre i octubre, però tens raó quan dius que hi ha dificultats de mobilització o com a mínim moltes més que en el tema de la ILP de la dació en pagament. La diferència fonamental és que a la dació en pagament hi ha un enemic visible i clar que tothom reconeix com a enemic, les entitats bancàries que estiren més el braç que la màniga: dóna’ma el pis i encara em continues devent. En la Renda Garantida de Ciutadania els enemics són més eteris: m’he quedat a l’atur, he cobrat un temps la prestació, després se m’ha acabat... No hi ha un enemic; hi ha una administració que hauria d’atendre uns drets. I després hi ha un altre element, les dificultats per visibilitzar-se que té la gent que està en aquesta situació. Qui perd el pis perquè no pot pagar la hipoteca, té el banc. Qui no té ingressos econòmics, es troba en una situació d’invisibitat, de vergonya quasi diria... Ningú vol reconèixer que és pobre de necessitat. Sobretot quan no té ningú a qui pugui culpar clarament.
-Una Renda Garantida de Ciutadania garantiria, com s’intueix pel seu nom, un mínim per eradicar la pobresa de Catalunya?
-En la qüestió del mínim, del llindar de la pobresa, hem sigut extraordinàriament pràctics. Hi ha una llei vigent a Catalunya des de 2006 que estableix quin és el llindar de la pobresa i la quantifica en aquests 664 euros mensuals per 12 pagues. És suficient per viure dignament? Pel que en té menys, és suficient. També és ben cert que probablement no tinguin el mateix valor 664 euros en un poblet petit que una ciutat mitjana o en una gran ciutat. Nosaltres el que hem volgut no és posar sobre la taula una discussió sobre quina és la quantia. Si hi ha una llei que ho diu, nosaltres ens agarem en aquesta llei, que no ens l’hem inventat nosaltres.
-Hi ha qui diu que més que donar peixos el que s’ha de fer és ensenyar a pescar, i que la Renda Garantida Ciutadana és acomodar al que no té feina a viure de l’estat.
-No. En absolut. I ho hem estat discutint i al final hem arribat al convenciment que establint una obligació per a les persones que arribin a cobrar aquesta prestació que si se’s ofereix una feina i la rebutgen, perden la prestació, amb la ILP el que estem fent és reinvindicar el dret a treballar. Cobrarà la gent que hagi de cobrar perquè no té feina ni ingressos d’altres origen, però en absolut s’està generant una prestació que li permeti a la gent viure sense treballar. En absolut. La majoria de gent que està en aquesta situació o en risc d’estar-hi és perquè ha perdut la feina.
-Realment hi ha 700.000 persones a Catalunya en situació de pobresa? No s’entén que si és realment així encara no s’hagi fet cap bestiesa.
-Els càlculs que hem fet per calcular el cost de la prestació són fets a partir de les dades oficials de l’Idescat i de l’EPA, les dades del SOC. A desembre de 2012, la foto fixa és que a Catalunya hi ha unes 650.000 persones majors de 18 anys que tenen ingressos inferiors a 664 euros. Això són les dades oficials analitzades per un catedràtic d’Ecnomia Aplicada de la UB que és qui ens ha fet els càlculs. Això és cert, però no suficient perquè la gent estigui desesperada. Per què? Primer, les xarxes familiars, i en això ja hi ha dades tan bèsties com avis que deixen la residència per tornar a casa per portar al nucli familiar la pensió pública que cobren. Avui ja és una realitat que hi ha famílies que de les pensions dels avis en viuen els fills i els néts. I tot això apaivaga. Podria haver-hi altres circumstàncies, com que no tothom que diu que no té feina no treballa? Doncs probablement hi ha qui fa feines sense declarar. Qualsevol opció és lícita per portar diners a casa.
-La Renda Garantida de Ciutadania no deixa de ser un pedaç. Quina seria la solució a l’empobriment que està patint la societat?
-Unes polítiques que combatissin la desigualtat social, enfortint l’estat del benestar en comptes de debilitar-lo; és l’única possibilitat que hi ha. Si anem cap a un estat del benestar que exclou a un 30% de la població, hi haurà un 70% que cada vegada estarà millor i un 30% que cada vegada estarà pitjor. El que calen són unes polítiques que garanteixin un mínim de drets, i aquestes polítiques només són possibles si hi ha redistribució de la riquesa. I la Renda no va per aquí, sinó que és una situació de xoc a una situació que esperem que d’aquí a cinc anys sigui millor.
-L’estat del benestar era realment un miratge, com la classe mitjana?
-No. La situació actual no és fruit d’una catàstrofe natural. De la mateixa manera que hi va haver una mena de consens social tàcit després de la Segona Guerra Mundial a l’Europa occidental, que aquí ens va arribar molt tard i molt retallat, formava part d’unes polítiques socials i econòmiques que partien de la base de la necessitat d’una cohesió social que permetés que les coses funcionessin raonablement bé. I en aquest sentit l’estat de benestar era una realitat. El problema és que avui aquesta realitat s’ha truncat, però perquè hi ha unes polítiques molt determinades que tenen com a objectiu que el que hi ha es reparteixi entre menys. No crec que sigui un miratge, el que hi ha són unes decisions dels que tenen els recursos per continuar acumulant més encara que sigui trencant la cohesió social. La cohesió social no és un miratge, és una necessitat.
-Que la riquesa està mal repartida ja ho sabem de sempre. El treball, en tant que font de riquesa o de subsistència, depèn del cas, també?
-El treball està mal repartit. El problema és que només ens recordem que està mal repartit quan falta treball. Es podria repartir millor, no hi ha cap dubte. S’ha produït un retrocés en la consciència social en el sentit més neutre i positiu de la paraula. És a dir, quan hauríem de pensar en repartir, només pensem en gastar. Ara ben poques coses podem repartir, i a més ara ben poques persones volen repartir amb el del costat.
-És optimista respecte deixar el nostre futur en mans dels governants que tenim avui dia?
-No és un problema de de deixar en mans d’uns governants. Nosaltres en plantejar la ILP un dels objectius que pretenem posar sobre la taula és que els governants han d’atendre els drets que existeixen. És un problema de drets: tenen drets o no tenen drets? Si no tenen drets, no els tenen. Però si els tenen, s’han de repartir. Per tant, no és un problema de deixar en mans, sinó d’exigir als governants que legislin allò que l’Estatut estableix com a dret. En aquest sentit, jo sóc optimista en qualsevol tipus d’activitat que tingui per objecte la participació dels ciutadans i ciutadanes en una iniciativa legislativa. I també ho sóc en la consciència que existeix de la necessitat de fer front a aquest problema. Quan parlem amb la gent no tenim especials problemes perquè la gent signi els plecs de la ILP. L’optimisme se’m redueix és quan penso en al correlació de forces s’ha de produir al Parlament perquè es pugui donar un bon fi a la ILP.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada