Sònia Bagudanch: "El problema no és en Garzón, sinó la justícia espanyola"

L'acte a la Muntanya de Llibres amb la Sònia i en Pep Musté. Foto: Xavier Rius

Publico ara també al blog l'entrevista que li vaig fer ja fa dies a la Sònia Bagudanch sobre el llibre que ha escrit sobre la cara més obscura del jutge Baltasar Garzón. Vam fer-ne la presentació a la Muntanya de Llibres de Vic. El llibre és el primer d'una col·lecció que impulsen el Grup de Periodistes Ramon Barnils i Edicions Saldonar. L'entrevista és la següent:

-Per què un llibre sobre el jutge Garzón?

-Perquè la gent sàpiga vertaderament qui és Garzón, ja que durant els 20 anys que ha estat a l’Audiència Nacional només se’ns ha explicat una part del que ha fet, la lloable. S’han ocultat tots els excessos i vulneracions de drets humans que ha anat cometent.

-Realment els llibres sobre Garzón són tots laudatoris?

-No n’hi ha cap que reflecteixi amb una visió global el que ha fet malament. Hi ha el d’en Pepe Rei, però se centra molt en el cas del País Basc.

-I a què atribueixes que essent una figura de primer ordre no s’hagi fet fins ara cap llibre crític?

-Perquè no ha interessat al poder polític ni als mitjans de comunicació. I els periodistes que alguna vegada ho han intentat no han pogut o no els ha interessat. Hi ha hagut com un mur infranquejable, que dificulta molt fer periodisme d’investigació de veritat i a més publicar-ho.

-Tothom sembla estar d’acord que el periodisme ha de ser crític amb el poder, però ho és realment?

-Podria ser-ho més. N’hi ha, però costa molt, i és quasi impossible viure essent només un periodista que exerceix lliurement i que viu independent d’interessos econòmics i polítics.

-I tu, per què estàs al Grup Barnils?

-Hi estic per inèrcia, perquè m’hi vaig posar sense pensar-m’ho gaire, perquè crec fermament en la defensa d’un periodisme lliure, independent i que els professionals exerceixin amb plena llibertat de condicions i que vagin a trobar allò que al poder li intressa amagar. I que gratin i destriïn el gra de la palla i que treguin a la llum allò que es vol amagar.

-En la recerca que has fet per escriure el llibre t'has trobat el jutge Garzón que ja s’esperava?

-He descobert més maleses i més infàmies. No sabia que n’hagués comès tantes. I m’ha sorprès que una persona tan mediocre, malèvola i falsa hagi pogut créixer tant i exercir durant tants anys. I encara ara em sorprèn que un estat permeti que es promocioni un jutge així i a més se li atribueixin falsos èxits i pugui anar pel món com un defensor dels drets humans i de la justícia universal.

-Qualifiques Garzón de vanitós, mediàtic, mediocre, furtiu, fracassat i expulsat. Deunidó!

-Sí. És un retrat personal d’ell i a partir d’aquí fer un repàs de la seva trajectòria. No vol dir que no tingui adjectius positius, però jo em centro en el que s’ha ocultat.

-Sorprèn la definició de fracassat. Veient l’aura que l’envolta no ho sembla pas.

-Fracassat, primer perquè al llarg de la seva trajectòria cap dels grans casos que ha portat ell no podem dir que hagi tingut èxit. Potser alguns resultats, però en tot cas molt minsos. I perquè ha quedat expulsat de la judicatura espanyola. Que hauria d’haver estat expulsat molt abans. Ha acabat fracassant i fent-se evident la seva mediocritat.

-A molts se’ls haurà quedat la idea que a Garzón se’l van carregar la caverna i el PP per voler investigar els crims del franquisme. Realment va fer tant per aquest tema?

-Va fer més que el que ha fet mai cap jutge. Però no ha fet gaire. I a més no ha denunciat que la llei espanyola no permet investigar els crims del franquisme. Ell s’ha erigit com una persona que volia actuar contra els crims del franquisme, però la llei espanyola no ho permet perquè fa que hagin prescrit i per tant no són investigables. I mentre no s’elimini la llei mai es podrà fer justícia.

-I l’independentisme? El jutge Santiago Vidal, que havia treballat amb ell, va desvetllar en la presentació del llibre a Barcelona que Garzón el qualifica de “càncer” i que l’operació Garzón del 1992 va ser una “cacera de bruixes”.

-Sí, en molts dels seus casos s’evidencia que Garzón, empès i patrocinat per l’estat, ha perseguit unes idees polítiques per, a partir d’aquí, detenir més per motius ideològics que per evidències de delicte que, en tot cas, ha buscat forçadament com en el cas dels interrogatoris sota tortura del 1992.

-Veus Garzón, un cop expulsat de la justícia, tornant a la política?

-Crec que per ganes seves no quedaria. Però penso que ho tindrà molt difícil, perquè gràcies a que amb internet cada vegada té més accés a la informació, ho tindrà més difícil per ocultar tots els delictes que ha encobert. I si realment es presenta a algunes eleccions s’haurà d’encarar amb tot això.

-Dius al llibre que cada país té els jutges que es mereix.

-Sí, perquè la culpa que Garzón sigui com és no és seva, sinó d’un estat que l’ha empès a ser com és, l’ha promocionat i l’ha catapultat a una fama mundial, ajudant-lo a ser un jutge que forci la llei al màxim. El problema no és Garzón, sinó la justícia espanyola. I no tenim un sistema judicial independent per culpa del poder polític, i per tant la responsabilitat també és dels ciutadans.

-I Espanya, i per extensió Catalunya i els Països Catalans, també tenen els periodistes que es mereixen?

-Els periodistes no s’escullen en unes eleccions, però sí que una societat crea els seus periodistes i els tries en la mesura que fas créixer uns mitjans o consumeixes uns mitjans determinats. Però penso que la gent té moltes ganes de consumir informació lliure i independent i que fiscalitzi el poder. Passa que falta trobar alguna manera que els periodistes puguin viure d’això.

-El 21 de juny et van acomiadar de l’ACN enmig d’una retallada que sembla no tenir fi. Mals temps pel periodisme, també pel periodisme fet amb mitjans públics i també pel periodisme crític i compromès?

-Sí, la crisi va molt en contra del periodisme crític i compromès perquè l’hem d’exercir desinteressadament i sense remuneració, però som molts i seguirem molts els que estarem disposats perdre bous i esquelles per lluitar per aquest periodisme, fins i tot encara que ens costi un acomiadament. En tot aquest temps que he estat a l’ACN, no he vist que malgrat ser un mitjà públic no s’exerceix amb llibertat. I malgrat que no puc dir que m’hagin acomiadat per uns motius concrets, sí que tot apunta que els mitjans públics no són el que un estat democràtic es mereixeria.