Diu la cançó Sempre més, dels Brams: “Va arribar l’any dels Jocs, l’any que van jugar més brut, de tortures i presons, de pensar que havíem perdut. Aquí el filtre va petar, sols en recordo amargor i el dia que vaig pensar: –Quant de temps llençat en va! Amb l’absoluta certesa de no haver arribat enlloc vam anar a casa amb ganes de pensar-hi poc”. Ep, però: “Uns se’n van anar a dormir i altres vam passar la nit en blanc; però a casa tot era foscor fins que obrint el finestró, fascinats, vam comprovar que l’empelt havia brotat. Cap bon dia com aquell que ens permet tornar al combat”.
L’independentisme d’esquerres –de fet, fins fa res gairebé només era d’esquerres– efectivament va passar una mala nit. Però gràcies a aquells valents que, mentre uns se n’anaven a dormir, van passar la nit en blanc, ara som on som. L’empelt ha ben brotat. I que ningú li vulgui treure ni un polsim de mèrit a l’independentisme combatiu –i combatut, també per alguns que avui donen lliçons d’independentisme–, perquè si l’empelt ha brotat és perquè algú el va cuidar. A Osona, junt amb alguns pocs altres, les nits d’insomni esperant obrir algun dia el finestró i veure que l’empelt de la independència havia brotat, la van passar al Casal Manel Viusà. I ara que l’empelt ha brotat, deixen –i esperen– que altres el sàpiguen fer créixer. També en justícia social. Independència, sí, però per canviar-ho tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada