Pàgines

13/9/13

Records d'Itàlia

En l’època que a la costa catalana els records relacionats amb els toros continuen sent més que majoritaris. En l’època que les 24 fotos d’un rodet –amb una mica de sort, 48– de fa uns anys han quedat més que superades pels centenars –o algun miler– de fotos que buidem de la targeta –o el mòbil!– a l’ordinador i que difícilment classificarem, ni potser tornarem a mirar gaire mai. En època de records efímers i volàtils, sóc dels que m’agradaria escriure dietari de viatge quan sortim fora. Però et conformes amb quatre piulades i algunes fotos a l’Instagram. Societat líquida que ens ha tocat viure. I sobreviure. Recordo d’Itàlia –fa ni dues setmanes i sembla que ha passat mig estiu– la hipocresia de l’Església vaticana i la privatització de la platja. I els bons moments que es preserven pel dietari íntim que mai s’arribarà a escriure, és clar. I el carnet del PCI que vaig comprar per 5 euros... al mercat d’antiguitats de Porta Portese. Ai, PCI! El que deia, però, hipocresia vaticana: tants escarafalls aquí amb les dones musulmanes, massa tapades pel gust –o disgust– d’alguns, i allà el problema són les dones massa destapades. Un Vaticà que fa una explotació turística ja no només de l’art sacre sinó també de la religiositat (suposo, i no ho sé ben bé, que amb la corresponent injecció de fons públics), i no sap (no vol) adaptar-se a la moda del carrer. Ja no parlo dels pantalons curts “arran de figa” que en deia una periodista, sinó de vestits sense màniga o pantaló curt que l’últim que fan és provocar la lascívia de ningú. Solucions? Bàsicament mocadors top manta comprats a corre-cuita a preu d’or al carrer, però també en alguna església de la Santa Seu que oferien el mantell ells mateixos. Un mantell transparent! En fi... I les platges, privatitzades. Per a les elits que se la poden pagar. Em diuen que de fa temps. No ho sabia. Res, avís per a navegants despistats com jo. Anem-nos-hi fent a la idea, aquí, també, algun dia?