"No hay revolución sin baile, ni baile sin revolución"

La Meritxell Gené interpretant una preciosíssima versió de
 l''Homenatge a Teresa' al concert de Gramanet a Ovidi

El 7 de desembre publicava aquest article a EL 9 NOU. Encara no l'havia transcrit al bloc. Vet-ho-aquit:

"Dissabte, 1. Amb en Cesk Freixas, aquest esqueix de cançó necessària del Penedès trasplantat a la Plana de Vic, al concert d’homenatge a l’Ovidi a Santa Coloma de Gramenet, Gramenet del Besós que en diuen alguns allà. Cultura popular, a preus populars. Més de dues hores que es van fer curtíssimes d’una vintena d’intèrprets, molts d’ells dignes representants d’aquest moviment que va emergint i que en diuen “la cançó necessària”. En Cesk, però també en Jordi Montañez, l’Andreu Valor o la Meritxell Gené. “Ells tenen la Caballé, però nosaltres tenim la Meritxell Gené”, que va dir aquell. Una Meritxell Gené que a Gramenet va brodar un inoblidable “Homenatge a Teresa”. Un concert farcit d’accents, ja no només del valencià dels que van pujar d’Alcoi per interpretar una sola peça d’homenatge al “president Ovidi”, que també diu aquell. També l’accent de Gramenet, o d’alguns que des de Gramenet, havent tingut com a “lengua vernacula”, que diria Wert, el castellà, ara abanderen el procés d’alliberament nacional i social i proclamen, a l’estil d’Estellés, que “assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble”, perquè “allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. En dues setmanes de diferència he estat en dos actes a Gramenet, tots dos presidits per una estelada amb l’estel roig, i, creieu-me, els tòpics cauen al mateix ritme que s’enlairen els accents. Com el de la dona amb vel islàmic que, en un català impecable, ens va ajudar a trobar el camí de l’auditori. L’acte de dissabte de Gramenet a Ovidi, un devessall d’accents, un devessall de llengua, un devessall de cultura popular que intueix la unitat popular. I és que “no revolución sin baile, ni baile sin revolución”, ens deien uns de Chiapas que també van voler ser al concert. Un devessall de cançó necessària, un devessall d’immersió lingüística que desmenteix Wert. I és que, això sí ho deia Ovidi, “hi ha gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català; és la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense".