Les piulades de l'hora de la veritat - 9-1-2014

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí): 

Que els "experts" diguin ara que estem igual que abans de la crisi, és una constatació més que això no és una crisi, és una estafa!
— ÒSCAR #SíSí (@Oscar_Guardia) January 8, 2014

Les piulades de l'hora de la veritat - 8-1-2014

En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí): 

Sentint l'escrit d'#imputació del #jutge #Castro, el que m'estranya és que no hagi imputat també el fiscal com a encobridor de la #infanta.
— xevi bardolet (@xbardolet) January 7, 2014

Les piulades de l'hora de la veritat - 7-1-2014

Sant Tornem-hi! En aquest enllaç es pot consultar la selecció de piulades que he fet avui a 'L'hora de la veritat' d'EL 9 FM. Si voleu recuperar el programa sencer ho podeu fer al podcast d'EL9NOU.CAT. I vet-ho-aquí la piulada destacada del dia (amb la qual hi puc estar més d'acord o menys, quedi clar pels aspirants a Torquemada que volten per aquí): 

Alguns volien "integrar" la fera al circ d la democràcia i la fera,quan + la mà li donaven,+ fera era.Ara,solta i ferida la fera, + fera és!
— Joan Coma i Roura (@joancomaroura) January 5, 2014

2014, l'any de la desobediència?

           

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 3-1-2014:

"Dilluns, 30. Fi d’any cinematogràfic amb '12 anys d’esclavitud'. Bona, molt bona. Recomanable. Dura, molt dura. Però ben real. De com, al segle XIX, la nació més poderosa del món va fer-se, també, a base de treball esclau. I al segle XXI? Recupero dades de 'L’hora dels voltors', de Josep Manuel Busqueta: “L’Organització Internacional del Treball (OIT) ens informa que avui l’esclavitud és una realitat per desgràcia ben viva”. Segos l’OIT, al món hi ha al voltant de 12,3 milions de persones en aquesta condició, que Kevin Bales eleva a a 27 milions, i estimacions de l’ONU parlen de molts milions més. De la pel·lícula, més enllà de lluita, ja no per sobreviure, sinó per viure, dels esclaus, em quedo amb l’apel·lació a la desobediència de les lleis injustes del personatge que interpreta Brad Pitt, el blanc que se la juga per alliberar el negre.

Dimarts, 31. Fart de tanta cantarella als mitjans nacionals amb l’increment de la T-10 d’1 zona i sense trobar enlloc res de l’increment de les 6 zones. La del viatge en tren de Vic a Barcelona. O des de més enllà. Vaig per fer una comparativa de preus i increments, i m’ho trobo ja fet al blog de la Isàvena Opisso, activista a Perquè no ens Fotin el Tren, ICV, i tantes més lluites compartides. Doncs això: la T-10 de sis zones s’ha apujat dos euros, els mateixos que l’any abans; un 4,82%, un 10,13% acumulat els dos últims anys. Però és que el bitllet senzill s’ha apujat un 7,89% només ara! La T-50/30, un 8,33% (14,04% acumulat els dos anys), i la T-70/30, un 8,46% (14,33% acumulat). Ja ho vaig dir ara fa un any i ho repeteixo: ja només la desobediència podrà capgirar aquest abús insultant cap als usuaris del transport públic. Sense ni molt menys voler comparar amb el tema de l’esclavisme, també farà falta jugar-nos-la amb un #nopaguem reiterat i col·lectiu."

Sobre el tema de la pujada de tarifes del tren, posteriorment també n'ha fet un excel·lent escrit al blog l'Òscar Guàrdia, consultable aquí.

I tanmateix, la remor persisteix

Foto: Ana García (http://www.interarteonline.com/Ana_Garcia.htm)

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 15-11-2013:

“Aquesta remor que se sent no és de pluja. / Ja fa molt de temps que no plou. / S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula pels carrers i les cases”.

La justícia no hauria de ser lenta, però ho és. I hauria de ser justa, però no ho és (sempre). En el cas del xapapote de Galícia s’ha dictat sentència, però no s’ha fet justícia. No n’han sabut o volgut fer, ja que el delicte hi ha estat però no han sabut o volgut trobar el culpable.

“Aquesta remor que se sent no és de vent. / Han prohibit el vent perquè no s’alci / la pols que hi ha pertot / i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable”.

Il·lustrativa conferència la de divendres a Santa Eugènia del periodista Martí Anglada. Tot dades, tot informació. Significativa la comparança sobre la unitat de les forces polítiques a Estònia i Letònia. On anaven units abans de la independència, no se’n surten; on cadascú va seguir el seu programa, ara són referents en cohesió social.

“Aquesta remor que se sent no és de paraules. / Han prohibit les paraules perquè /no posin en perill / la fràgil immobilitat de l’aire”.

Tan gran com és el món, no hi havia més universitats que dues d’Israel per firmar els convenis per la nova facultat de medicina de la UVic?

“Aquesta remor que se sent no és de pensaments. / Han estat prohibits perquè no engendrin / la necessitat de parlar / i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe”.

Nou capítol de David contra Goliat. La fona ara reconvertida no només en paraula sinó en la simbòlica sandàlia que tant de carrer ha viscut i trepitjat. I altre cop quan el dit assenyala la lluna, el neci es fixa en el dit. Altre cop el sistema ens hauria volgut fer fixar només en la sandàlia de David Fernàndez perquè no paréssim compte en els botons de puny daurats de Rodrigo Rato.

Martí i Pol, 10 anys. “I tanmateix, la remor persisteix”.

L'amo català de Sacyr. Mediterràniament!

El tercer Demetrio Carceller de la nissaga. El de l''estrella' Damm i el fiasco del canal de Panamà

Matí surfejant per les ombres de les elits extractives, aquestes que es passegen, i se'ns passegen, de porta giratòria en porta giratòria. Avui la notícia és Sacyr, i els espavilats de torn s'han afanyat a assenyalar altre cop a Madrid per encolomar-los l'antepenúltima xapussa de la #MarcaEspaña. Ara amb el nyap del canal de Panamà. Sort, un altre cop, d'en Roger Palà, que ja ens interpel·lava de bon matí en una piulada si no hauríem de parlar també de #MarcaCatalunya. I és que el principal accionista de Sacyr és l'empresari català Demetrio Carceller, el de l''estrella' Damm. Curiós oblit el de la majoria (per no dir pràcticament tota) la premsa del país en obviar el nom de Carceller a l'hora de parlar dels afers foscos de la seva constructora. El mateix oblit que ja van tenir en parlar del fiasco de l'aeroport de Múrcia, que després d'estar acabat des de 2007 encara no ha entrat en funcionament, i presentat des d'aquí com un d'aquests fiascos clàssics de la #MarcaEspaña. L'empresa que el va construir i ara l'hauria d'estar gestionant, Aeromur, té com a principal accionista la constructora dels Carceller i companyia.

Tercer Demetrio d'una dinastia d'emprenedors, que en dirien alguns ara, han viscut durant dècades a l'ombra de l'Estat, aquest Estat que des del seu liberalisme descarnat maleeixen cada vegada que obren la boca, però el qual continuen necessitant a l'hora de fer bo allò que si el negoci privat és bo, el benefici és privat, i si no, la despesa per pagar els plats trencats ja serà pública. I així sembla que passarà altre cop amb el nyap del canal de Panamà, obra que va tenir com a 'agent comercial' de Sacyr el mateix Rodríguez Zapatero i que va avalar l'Estat a través de l'agència d'assegurances pública -i malgrat tot molt opaca- CESCE (Companyia Espanyola d'Assegurances de Crèdit a l'Exportació).

Deixo més avall alguns enllaços fruit del surfing d'aquest matí per la xarxa. De ben segur que gratant una mica més ens acabaríem escandalitzant molt més. Ah, i qualsevol dia d'aquests no us estranyi trobar Zapatero al consell d'administració de Sacyr o alguna altra porta giratòria que se li escaigui a un estadista com ell. Està bé assenyalar el PP i Rajoy, però també reconèixer-li els mèrits del seu predecessor. Com ho és fer-ho amb la Marca España, però també amb la Marca Catalunya que tan dignament porta Carceller pel món. O no serà que quan es va quedar Cacaolat no van córrer tots -aleshores sí- a citar-lo perquè havia salvat la marca catalana que era a punt de desaparèixer o a anar a parar a vés a saber quines mans.

I bé, com que no tot han de ser males notícies, ahir mateix, coincidint amb tot el merder de Panamà, l'Audiència Nacional desimputava Demetrio Carceller nét de l'acusació de frau fiscal i blanqueig de diners per 72 milions de res que Demetrio Carceller fill s'havia descuidat de declarar a Hisenda. Contra el que podria desprendre's d'alguns titulars, però, la imputació continua viva pel Carceller fill. El que se'n salva, però, és el nét, que de moment prou maldecaps tindrà -o no!- amb això del Panamà.

Com deia, doncs, fruit del surfing matiner, deixo alguns enllaços per acabar-se de fer a la idea de quina mena de gent i assumptes estem parlant.

Composició del consell d'administració de Sacyr, amb altres descendents de ministres franquistes i, oh!, el president de Prisa, l'editora d'El País.

Article sobre la 'dinastia dels Carceller', des de l'avi falangista i ministre de Franco al nét de l''estrella' Damm i el nyap de Panamà.

Un altre article amb sucoses anècdotes sobre els Carceller. Especialment graciosa la del cotxe que li va 'comprar' als americans el Carceller ministre franquista.

Informació: "Demetrio Carceller, primer accionista de Sacyr al elevar su participación al 15,7%".  

Informació de quan Zapatero va anar a fer d''agent comercial' de les empreses espanyoles perquè els adjudiquessin les obres del canal de Panamà.

Informació de 2009, on alguns -les competidores de Sacyr, entre altres- ja posaven el crit al cel per l'aval públic del govern espanyol al negoci privat de Sacyr al canal de Panamà.

Excel·lent reportatge d'en Marc Font a la Directa de fa uns dies sobre l'entramat públic de Cesce i el benefici que comporta a les transnacionals espanyoles.

Panamà no és del tot desconegut als Carceller: "Los Carceller repatrían la fortuna familiar aparcada en el paraíso de Panamá".

Informació sobre el fiasco de Sacyr a l'aeroport de Múrcia.

Canvi d'any, i també de sistema?

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 27-12-2013:

"Divendres, 20. Publiquem la comparativa entre la barrera de seguretat de formigó de la C-17 al punt que un cotxe va caure al riu i hi van morir quatre veïns d’Aiguafreda, i la tanca de ferro que han fet a l’altura de Ribamala, a Sant Joan. Aquesta, aparentment molt més segura que la primera. Aviat algú apunta que la primera és una carretera de la Generalitat, pobra de solemnitat, i la segona és una de l’Estat, que lliguen els gossos amb llonganisses. I doncs? Per què en volem marxar, d’Espanya? Un company de redacció més llest hi veu una altra diferència: la C-17 la va fer una empresa privada, que ara la té en concessió. La carretera de Sant Joan és pública cent per cent. D’on es deu haver de marxar, doncs, és d’aquest sistema que prima el benefici per davant de tot?

Dissabte, 21. Repassant actes de plens. Dimecres n’hi havia hagut al Consell Comarcal. La CUP s’hi va interessar per la sobtada desaparició de la PAH, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, del conveni pel servei d’intermediació hipotecària que firma el Consell amb l’Ajuntament de Vic. Quan en el conveni de les mateixes característiques que havia firmat l’Ajuntament de Vic al juny la PAH sí que hi constava com a entitat a tenir en compte en la intermediació. El president, Joan Roca, se’n va rentar les mans i va dir que es limiten a aprovar el que ja va aprovar Vic al ple del novembre. Anem a l’acta del ple de Vic del novembre... La CUP havia fet la mateixa pregunta i el regidor Joan Ballana hi va respondre que això és cosa del Consell (!), que ho preguntin al ple del Consell. I els uns pels altres, la PAH ja no hi és. I avui pau i demà glòria. Quin dels dos polítics té raó, però? Cap?

I així, entre la desídia dels uns i la punyeteria dels altres, se’ns en va l’any. Com diu una vinyeta que corre per internet, “que el nou any porti felicitat a tota la humanitat”. Em quedo, però, amb la resposta de l’indígena de la vinyeta: “Per a això ha de canviar el sistema, no l’any”. Doncs això. I no deixeu passar l’any sense llegir l’article de l’Eudald i companyia de sobre meu. S’ho val."

"A les Illes estem vivint una autèntica revolució, un canvi d'hegemonia social"

Amb en Tomeu Martí, després de l'entrevista, el 5 d'octubre al Casal Boira Baixa de Manlleu,
amb la samarreta verda que li va comprar en  solidaritat amb els docents en vaga a les Illes

El 5 d'octubre entrevistava al Casal Popular Boira Baixa de Manlleu en Tomeu Martí, coordinador de l'Obra Cultural Balear. Érem en plena vaga de docents per la llei lingüística i d'educació del govern Bauzá. Vaig publicar un resum de l'entrevista a El 9 Nou. Avui, Diada de Mallorca, publico aquí l'entrevista íntegra. Malgrat haver passat quasi tres mesos, és ben vigent. Les negretes, com sempre, són meves.

Què està passant a les Illes?

Estem vivint una autèntica revolució. Una revolució que visualitza una qüestió que s’ha anat forjant aquests darrers anys, que és un canvi d’hegemonia social. S’està consolidant una nova majoria social a favor de la llengua catalana i que bàsicament valora i estima la cultura pròpia, l'entitat i els interessos propis de les Illes Balears. Encara que hagi de semblar normal en una societat, en el de societats que han viscut ocupades o oprimides, no se sòl donar. Estam vivint l'eclosió d’aquesta nova majoria social.

Això és el principi d’una cosa més gran, encara, o és la culminació? Parlo de les tres setmanes de vaga indefinidia i les 100.000 persones al carrer.

No és una culminació. Ara, també fins a quin punt aquest canvi de majoria social s’arribarà a consolidar i amarar tota la classe dirigent, i quan dic classe dirigent no vull dir només política, sinó també empresarial, eclesiàstica, etc., jo això no ho sé. Ni sé si s’arribarà a produir. El que sí crec evident és que vivim un procés i, de fet, a mi, aquest procés concret d’ara no m’agafa gens per sorpresa perquè venc d’escriure precisament el llibre ‘La revolta dels Enllaçats’, que ja parlava de les mobilitzacions immediatament anteriors a les d’ara, i que ja servien d’intuició de com anava la societat. Ja va ser sorprenent aleshores el compromís de la comunitat educativa amb la llengua, amb la campanya d’els enllaçats, ja va ser molt impactant la vaga de fam dels dos jubilats a favor de la llengua, però també la gran solidaritat que això va despertar. I ja es notava alguna cosa en la gran manifestació del 25 de març de 2012. Per tant, ara això és com la segona part d’aquella revolta dels enllaçats, ara la revolució verda. Això ha arribat a més gent, és evident, mobilitzant a 100.000 persones. Si això arribarà a quallar en una transformació real i arribarà a amarar les capes dirigents, que és quan acaba de triomfar una cosa, no ho sé. Fins i tot és una mica d’hora, una mica prest, per dir-ho.

Des del Principat, el tòpic ‘catalunyès’ deia que amb les Illes i el País Valencià no hi ha res a fer, que la majoria vota el PP, i que ens n’oblidem.

Conec una mica el cas valencià, però conec especialment el cas de les Illes Balears. Hem de recordar una primera cosa, i és que l’Estat espanyol ha invertit infinitats de recursos, i ara que està en crisi no en pot invertir tants, i segurament això també explica algunes coses, en separar el País Valencià del Principat, sobretot, i també les Illes Balears. Ha invertit una quantitat ilimitada de diners en potenciar un sentiment anticatalà a València, en mantenir-nos dividits, perquè era part del seu negoci, part de la idea de mantenir-nos ocupats era mantenir-nos dividits. En el cas de les Illes Balears, aquests esforços també hi han estat, però també és important conèixer una realitat que en certa manera entronca amb una realitat històrica de les illes mediterrànies, que és el caciquisme, i en certa manera els hereus d’el caciquisme són el PP. Un caciquisme entès com a la manera de relacionar-se la societat amb un poder que moltes vegades no entenia, i quan dic que no entenia és que moltes vegades no entenia ni lingüísticament. És a dir, moltes vegades els mallorquins de fa un segle, per dir una cosa, la burocràcia, l'administració espanyola colonial, els era completament desconeguda, no coneixien els mecanismes i, per tant, la societat va generar aquesta tradició del caciquisme com a enllaç entre la societat i l'administració. Això qui interpreta millor aquest paper és el PP. El PP avui encara a les Illes Balears és el partit que d’alguna manera representa aquesta idea d’enllaç entre l’administració…

Un joc d’interessos i favors?

Un joc d’interessos, de favors, recordem que el PP el partit d’Abel Matutes a Evissia. Abel Matutes és l’amo de l’aigua d’Eivissa i per tant, el senyor a qui se li deu la capacitat de poder tenir aigua, i a partir d’aquí tot. És molt important entendre que el PP a les Illes Balears és una xarxa social molt ben organitzada i molt arrelada. A vegades quan se’m recorda que a les Illes guanya es PP, ho explico amb una imatge. La revolta dels enllaçats té moltes imatges. Té la imatge de la vaga de fam, de la manifestació, dels enllaços i tal… Però n’hi ha una que és quan Antoni Pastor, diputat del PP i alcalde de Manacor, trenca la disciplina de vot del PP i l’expulsen. Quan l’expulsen, els regidors del seu grup municipal tenen un conflicte de fidelitats entre el partit i el seu cap a Manacor. I són cridats a les oficines centrals del PP a Palma, i hi ha fotos del moment que arriben a la seu, i ho fan acompanyats del seu pare i dels seus familiars. Per tant, la deducció, per mi, és la decisió d’abandonar el PP no és una decisió personal basada en idees, sinó una decisió familiar basada en interessos. És a dir, en aquella reunió m’imagino que es va parlar no tant d’ideologia com de quanta gent tenia col·locada cada clan familiar i, per tant, quanta gent quedaria fora de la seva feina. I per tant, hem d’entendre això si volem entendre el vot al PP. Ara, malgrat això i segurament també influenciat per la crisi econòmica que fa que no puguin tenir tanta gent contenta, tota aquesta moguda que hi ha afectarà negativament al PP, fins el punt que segurament que no s’atreviran ni a presentar en Bauzá de candidat, però això ja és una especulació meva.

Sí, però, es regeneren, perquè Matutes, Cañellas, Matas…

Treuen en Matas i ara treuren aquest tio, en Bauzá, que és com si no hagués passat res, com si el PP no tingués res que veure amb un tal Jaume Matas, amb no sé quants casos de corrupució, i surt aquest tio i dóna lliçons de com s’ha de combatre la corrupció… Tenen molta capacitat de regeneració, efectivament.

L’Obra Cultural Balear ha coordinat la caixa de resistència per la vaga. Ahir s’arribava als 370.000 euros. Això de cinc en cinc euros costa molt de fer. D’on han sortit aquests diners, aquesta solidaritat?

Aquesta vaga ha despertat una gran solidaritat. Només ahir es varen produir 250 ingressos. I en aquests diners, encara no hi ha la major part del Principat, que els està recollint però encara no els ha ingressat. Quan això és produeixi, crec que es doblarà la xifra. Així i tot, no s’arribarà a una xifra que pugui compensar els diners que han deixat de guanyar els professors, però serà una xifra importantíssima i molt explicativa de la solidaritat que s’ha generat. I a banda de diners, aquests dies es produeix una cosa extraordinària quan vas per Palma i no diguem ja pels pobles més petits, i és la gran complicitat amb la gent que vesteix la samarreta verda, que en bars si pensen que ets un professor et conviden a beure o menjar, que hi ha hagut casos d’establiments, de supermercats o una carnisseria que s’han negat a cobrar als professors quan hi han anat a comprar, i hi ha iniciatives com un forn de Sa Pobla que ofereix pa gratuït a tot el professorat de Mallorca, la Unió de Pagesos que ha repartit fruita per a tots els docents en vaga, i mil exemples més de solidaritat que s’estan produint aquests dies.

Què penseu els independentistes de les Illes quan des de Catalunya hi ha una gran majoria que veu a prop la independència i dóna per fet que serà sense les Illes i el País Valencià?

Tenim un sentiment contradictori, perquè per un costat naltros sempre hem defensat la idea d’uns Països Catalans com a subjecte polític. I de fet això mos ha generat certs maldecaps, incidents i acusacions de venuts a Catalunya. Per tant, per un costat tenim aquest sentiment d’una certa contradicció, per dir-ho suaument. Per l’altre, no hem d’amagar que ens produeix una enveja important i una certa il·lusió en el sentit que estem convençuts que si el Principat es constitueix en estat, primer sereu molts els partidaris que aquest estat continuï ajudant i vigilant que no siguem atropellats en tant que catalans, en tant que catalanoparlants, però sobretot perquè serà un referent. Un Principat independent, que no era la meva idea sinó una nació catalana independent de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, però si al final es produeix la independència del Principat que jo crec que sí i que serà aviat, generarà molta il·lusió. I com que els mallorquins i illencs en general no són uns espanyols gaire acèrrims, ben aviat es replantejaran si hem de continuar en aquesta ruïna que es diu Espanya o si hem d’optar per una via catalana.

Quin creus que serà el següent pas en aquest renaixement del nacionalisme a les Illes?

El que ha experiment un vot quantitatiu espectacular és aquesta idea d'estimació cap a tot allò que és nostre, cap a la llengua, la cultura, la tradició… La cultura popular viu una eclosió… Aquesta idea d’estimació cap a tot allò nostre, ha experiment un creixement brutal. Quan es traslladarà això a l'àmbit de la política, que al cap i a la fi, és motor de canvi… no ho sé. Perquè també en ls País Valencià fa anys que hi ha milers de joves que opten per l’ensenyament en català, tot el moviment de música en valencià que hi ha centenars de grup que canten en valencià, i tot això encara no ha trobat una expressió política. A les Illes Balears crec que l’arribarem a trobar, que vorem coses inesperades com ja n’hem vistes algunes, i també en part dependrà de quin referent ofresqui el Principat. Crec que a les Illes Balears hi haurà una gran massa social que estarà entre optar per una via espanyola o per una via catalana, sabent que la via espanyola fins ara ha estat de maltracte fins a límits absurds. Perquè com es pot explicar com el lloc de l’estat espanyol per on entren més d’allò que abans se’n deien divises, que és la plantja de Palma i S’Arenal i tota aquella zona, i des de fa 40 anys no s’hi ha invertit ni un sol euro. Això és un tipus d’explotació típicament colonial, agafar tot el que puguis sense invertir allà. Per tant, això i la descreedura d’en Bauzá està obrint molts ulls de molta gent i, no sé quan, però crec que arribrà aquesta translació a la política.

Ballana, se'n diu consciència cívica

Article publicat a la secció "A corre-cuita" del 20-12-2013:

"Iosu Lizarralde, regidor de Bildu a Oñati, presenta a l’assemblea de regidors de la CUP a Vic un conjunt d’estratègies, diu, de municipalisme combatiu. Alguna relacionada amb el porta a porta, mira per on. I és que quan l’esquerra anticapitalista arriba al govern –a Oñati, 11.000 habitants, Bildu va treure 11 regidors de 17 després de vuit anys d’il·legalització–, a part d’afrontar la revolució pendent, també s’han de recollir les escombraries. Hi fan la recollida porta a porta. I bonifiquen un 25% de la taxa als que gràcies al pla de compostatge es queden l’orgànic a casa. Ara, però, els cobraran el 100%. A canvi, els entregaran, pel valor d’aquell 25%, vals per consumir en comerç local. Doncs això. La revolució, per anecdòtica que sigui, també via porta a porta.

A Vic, el porta a porta promet ser el tema estrella de la campanya que alguns ja han donat per començada. PxC, populisme en mà, ja va avançar que no ho veia clar. I no ha tardat ni una setmana a fer l’onada a la corrent que mira el porta a porta com un problema i no una oportunitat el flamant candidat d’ERC, Joan Ballana. Dimarts deia a EL 9 TV que si es vol aplicar el nou model de recollida abans de les eleccions –recordem-ho, falta un any i mig!–, hi ha d’haver consens polític i social. Això del consens polític, quan ja n’hi ha un –i quin un!– que se n’ha desmarcat, sona a allò del PSC i la consulta sobiranista, que s’ha de fer pactada i legal i amb el permís de Madrid i bla, bla, bla... I consens social, diu. Consciència cívica, diria jo. Feina de la seva àrea de Convivència, no? O el civisme que ell tan predica és només per multar els pobres –i mai millor dit– que no tenen assecadora i estenen la roba al balcó? Ballana, governi, i deixi’s per ara d’estratagemes electorals. I convenci la gent. Porta a porta. Alguns, molts, que la fem de fa anys, ja ho estem."

Sospitosos habituals

Article publicat a la secció "A corre-cuita" del 29-11-2013:

"Escolto entusiasmat, als vídeos de la web del Parlament, la intervenció del pediatre osonenc Xavier Pérez Porcuna. Hi va anar a parlar de crisi, de retallades i del futur que ens espera –sobretot als nostres nens– si no hi posem fre. A les retallades. Aquí, diu, “la pobresa té cara de nen, i no sabem si estem en el bon camí”. I més: “Estem davant d’un desastre sanitari, en el sentit pediàtric; la privada no ho solucionarà això, i la pública s’està ensorrant”. Entretant, els primers pressupostos de la legislatura –els de 2013 eren els de l’austericidi pactat pel 2012 amb el PP– van fent el seu curs. Diuen que es retalla menys, però com Pérez Porcuna, no ho veig clar. I llegeixo David Fernàndez, que, analitzant la cartera del deute de la Generalitat, hi troba “tots els sospitosos habituals”: Caixa, BBVA, Santander, Bankia, Sabadell... i Goldman Sachs. Curiosament el concepte “sospitosos habituals” el repeteix l’endemà Pilar Rahola enfilada a la trona des de la qual predica cada dia a La Vanguardia. Ho fa per referir-se als que veuen amb recel i disgust els convenis de la UVic amb universitats i instituts israelians còmplices del règim d’apartheid contra el poble palestí. Els tracta de poc menys que inquisidors medievals. Els retreu que fan bo allò que “com més complex és un conflicte, més simplista és l’anàlisi dels irreductibles”. I ho diu ella, precisament ella! Irreductibles, sí, però com Ilan Pappé, jueu, que no sionista, que va ser professor precisament de la Universitat de Haifa entre 1984 i 2007, i que va denunciar i condemnar la política de neteja ètnica de Palestina per part d’Israel, l’ocupació i l’apartheid. I ara s’ha adherit a la campanya “Complicitats que maten” contra els acords de la UVic amb els còmplices intel·lectuals de tot plegat. I una última cita arreplegada del Twitter de Cesk Freixas, en el dia mundial contra la violència masclista. De Mary Wollstonecraft, precursora de la filosofia feminista: “No desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó sobre elles mateixes”. Sí, irreductibles, i tanmateix sospitoses habituals."

Consulta, sí o sí, i ara també sí i sí

Foto d'en Pere Virgili a l''Ara'. Les cares ho diuen tot

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 13-12-2013:

"Amb màniga curta en ple desembre congelat i palplantat davant del televisor del despatx d’en Jaume Espuny. Deurà ser d’aquells moments que al cap dels anys recordarem què fèiem i on érem quan va passar allò. I allò és que el president Mas, contra tot pronòstic, com em reconeixia a la tarda la mateixa Marta Rovira, va anunciar per al 9 de novembre un referèndum per preguntar per la independència de Catalunya. I jo, més desconfiat que sant Tomàs, encara sóc dels que penso que la consulta (que del referèndum ja fa temps que se’n van oblidar) no es farà. No perquè Espanya no ens deixi, que tampoc, sinó perquè al final alguns temo acabin cedint a la feblesa de la carn, que en política és posar el partit per davant del que li demana el carrer, el poble, la gent, en definitiva. O potser no, potser la sensació estranya d’alguns aquest dijous en sentir la pregunta, més doble que binària, és aquella mateixa estupefacció que vam sentir en saber que per la Diada d’aquest any es convocava una cadena humana. I al final, sí, va ser tot un gran què, la Via Catalana. Desconfiats de mena que som alguns.

Sigui com sigui, el tren està en marxa i el xoc de trens que se’n diu ara (i pensar que en els temps del tripartit alguns parlaven de Dragon Khan!) sembla ja, aquesta vegada, inevitable. Els últims mesos han servit perquè a alguns els anessin caient les caretes, però diria que encara queda molta màscara veneciana entre el sobiranisme català. Darrere tant de glamour possiblement s’hi estigui covant, i ells potser encara ni ho saben, l’ou de la resignació, que alguns més atrevits en dirien traïció. El conflicte democràtic amb Espanya està servit i de la decisió amb què s’afronti, des del carrer, quasi segur, però també des de les institucions, començant pel Parlament, en dependrà que es decanti cap a una part o l’altra. Ara, però, toca pujar al tren, sabent que va desfrenat i que possiblement se’n trobi un de més potent de cara. I si fins ara la consigna era consulta i pregunta, sí o sí, ara també caldrà remetre’s a la resposta, sí i sí".

Guanyarem!

Article publicat a la secció "A corre-cuita" del 18-10-13:

"Setmana de petites victòries populars enmig de la tònica de derrota en derrota que portem des d’Antígona i Espàrtac. Dilluns, al Parlament, davant el silenci dels necis, en un nou capítol de David contra Goliat, amb la fona de la paraula i de la justícia social. Als directius de Caixa Penedès els van dir xorissos i mafiosos, i alguns ho troben malgrat tot inoportú. Les víctimes del festí inacabable de la banca, no. A mi tampoc. Ara que ja hi ha un banc dolent, caldrà anar identificant el banquer dolent. Hi ha coses que les haurà de dirimir la justícia. L’administració de justícia. El poble, però, a vegades, també acaba fent justícia, no via codi penal, sinó via sentit comú, el més comú de tots els sentits. I què menys que poder-li dir quatre veritats ben dites a qui fins ara, sota la refrescant ombra de l’omertà político-bancària, se les prometia tan felices.

I dimecres, a Salt, la victòria de la solidaritat i, altre cop, de la justícia social per sobre de la justícia feta a mida pels còmplices del procés més gran de despossessió de baix cap a dalt vist en temps. El Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg –que com va matisar l’advocat de la PAH que porta el cas, Benet Salellas, no ens confonguessin, no depèn de la Unió Europea– va posar les coses al seu lloc. Veurem com s’ho apanyen els polítics dolents per defensar els interessos del banc dolent, dels banquers dolents.



I m’agrada que l’advocat hagi estat un Salellas, com en Tià Salellas, que ja va aconseguir per a les víctimes de l’Operació Garzón a Estrasburg una primera petita victòria entre tantes derrotes. El mateix Tià Salellas que era homenatjat dimecres a l’Atmosfera de Torelló en l’estrena a Osona de 'Guanyarem!', el documental que li han dedicat. I aquest divendres, a les 8, al Casal Boira Baixa de Manlleu, presentació de Som Energia, una altra petita victòria entre tanta despossessió. Més de 10.000 socis en tres anys. I sí, Tià. Guanyarem! Algun dia."

Pel dret a decidir enllaços i variants

Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 5-12-2013:

"Dilluns, ple de Calldetenes. Animat debat entre polítics i públic sobre el nou enllaç de l’Eix amb el polígon de Sant Julià que passarà, en bona part, per Calldetenes. I sobre la consulta. No la consulta per la independència, sinó la que proposa ERC a Calldetenes perquè el poble digui no al permís per deixar fer la nova carretera de Sant Julià per Calldetenes. Per moments em sembla assistir al debat de l’altra consulta, la del sí a la independència. L’alcalde diu que abans de convocar la consulta s’han d’esgotar totes les possibilitats i dilluns anar a Carreteres a Barcelona a estudiar bé la proposta de nova carretera. I ERC... que consulta, consulta i consulta. Per carregar-se de raons davant d’Europa i el món, o, com a mínim, davant la Generalitat. Que és contra qui es faria la consulta –la carretera ja ha estat inclosa als pressupostos del 2014– però que és qui l’ha d’autoritzar. I PeM-CUP, partidaris de tirar pel dret. No a la carretera i, per tant, no a la consulta, no fos cas que sortís que sí. Vaja, per la declaració unilateral en contra que l’enllaç passi per Calldetenes. El tema es va embolicant i, com en l’altra consulta, si es mareja gaire la perdiu, ves que al final no hagi ni consulta ni carretera. Ni independència. I aquí no hi ha tercera via, però sí segona, i mai millor dit, la variant de Calldetenes, que val una mica més que l’enllaç de Sant Julià, però no pas tant més. La diferència és que a Sant Julià hi governa ERC i a Calldetenes, CiU. I a la Generalitat qui fa els pressupostos és CiU, però qui els retoca al seu gust és ERC. I ja tenim aquí el “ramal Marta Rovira”, com el va batejar l’agut tinent d’alcalde de Calldetenes Josep M. Brachs. Vaja, com en el seu dia algú, també d’ERC, aleshores governant més que ara però amb menys pes que ara, va col·locar l’institut de Sant Julià a Calldetenes."

Embolics privats en espais públics

Bany de pintura en un parquímetre de Manlleu. Foto: El Ter

Recuperant articles ja un pèl antics. Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 31-10-2013:

"Dimarts, 29. Ple de Manlleu. L’enèsim debat sobre els parquímetres. Ni el mateix alcalde Pere Prat en sap treure l’entrellat. Preguntat pel munt d’aparcaments lliures que hi ha en zones de pagament l’alcalde reconeix que és veritat que no funciona tot rodó. Però no es veu amb cor de canviar res per culpa de l’embolic jurídic entre l’empresa concessionària de les obres del pàrquing de la plaça, Hormipresa, que també havia de gestionar els parquímetres en superfície, i la que va acabar fent les obres després que la primera fes concurs de creditors, Prhosa, que no sé si finalment també porta les zones blaves, tot i que formalment ho fa la societat Aparcaments d’Ausa. Tot un embolic, efectivament, fruit de la cursa desenfrenada d’algunes administracions per privatitzar tot allò que és públic i pot generar algun negoci. Ah!, i si finalment algun dia un grup de veïns s’enfaden amb tant d’embolic jurídic i privatització de l’espai públic i amb unes formes que podríem considerar més que desafortunades, les emprenen contra els parquímetres, doncs cap al jutjat falta gent. A veure quin embolic jurídic es desembolica abans. El que un dia o altre pot acabar amb una multa exemplar als veïns indignats o el de les empreses que mentrestant van fent calaix a costa de la burocràcia administrativa i jurídica.

És clar que per parquímetres amb poca fortuna els de la zona universitària de Vic. Un desert. I és que si es pretenia que els estudiants que deixaven el cotxe criant pols durant tota la setmana, com va dir el regidor Toni Serrat al ple, ara paguessin, ho portaven clar. Ara, si és que crien pols, ho fan uns metres més enllà, a la zona gratuïta de darrere l’estació, per exasperació dels que hi deixaven el cotxe per anar a buscar el tren. I a la zona universitària, el que deia, tot un desert de color taronja. Com el desert de color verd de l’entorn del camp de l’OAR. Per fortuna, en aquest cas, dels pares dels futbolistes que, ara sí, ho tenen millor per trobar aparcament a tocar del camp. I de franc. No hi ha com tenir un Juan Palomo a l’Ajuntament".

D'allò que el 2007 alguns ja vèiem venir

Article publicat avui a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU:

"Còpia de l’'A corre-cuita' que vaig publicar a EL 9 NOU del 30 de novembre de 2007, en plena borratxera fruit de la bombolla immobiliària: “El Graell és un despropòsit més de la política de totxos que ha impulsat en els últims anys l’Ajuntament de Vic, menjant-se terrenys agrícoles fèrtils”. La cita la dedico als que com jo aleshores ja vèiem a venir que això acabaria com ha acabat, però especialment als que d’un temps ençà, cada vegada que se’ls tira en cara la seva complicitat amb el saqueig i les polítiques neoliberals que ens han portat on som ara m’etziben una amable rima: “Com t’estàs tornant, Comajoan!”. Repeteixo: 30 de novembre de 2007. Just el dia que es van aturar les obres del Graell enmig d’un estira-i-arronsa entre la Generalitat i l’Ajuntament. I mai més s’han reprès. Aquest dissabte a les 12 del migdia la plataforma Recuperem El Graell hi fa una castanyada popular i una assemblea per definir quins possibles usos socials i agrícoles es podrien donar als terrenys, fèrtils durant molt de temps i ara deixats de la mà de Déu. Vint immenses hectàrees, ni més ni menys que 200.000 metres quadrats. Abandonats. I l’Ajuntament encara ara fa de mediador amb els propietaris i els ofereix l’enèsim projecte per construir-hi. I perquè els propietaris que van veure, com en el conte de la lletera, com se’ls desguitarrava la festa s’hi avinguin, els han abaixat l’IBI i el valor cadastral. I CiU i PSC (entenc que ERC, en no dir ni mu al ple i votar com els altres, també) encara compadeixen aquests pobres propietaris de terrenys que en el casino que s’havia convertit aquest país durant uns anys, també el 2007, no van saber tirar la fitxa a temps. I els que critiquen que l’Ajuntament deixi d’ingressar mig milió d’euros per les rebaixes que fa a l’IBI se’ls diu demagogs. Cada dia s’hi estan menys, alguns, a falta d’arguments, a dir que es fa demagògia quan no es pensa com ells. I sí, deu ser fer demagògia pensar que el que és realment injust no és que el pobre propietari no pugui forrar-se com volia sinó que una mare no pugui dur els fills a l’escola bressol perquè no li arriba per pagar la part no subvencionada. Demagògia, potser. Trista realitat, seguríssim".