29/9/12

"La independència només s'imposarà si va lligada a conquestes socials"

Albert Botran, a l'acte de Manlleu

El 7 de setembre vaig entrevistar a Manlleu Albert Botran, historiador, membre del secretariat nacional de la CUP, regidor per aquesta formació a Molins de Rei i ara autor del llibre 'Unitat popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres'. L'acte l'organitzava la novíssima secció local de la CUP a Manlleu. Dilluns publicava l'entrevista a EL 9 NOU. Com sempre, però, la versió publicada és un resum de l'entrevista. Publico ara, aquí, per si a algú li pot interessar, l'entrevista íntegra.

El llibre, si m’ho permet, és un repàs exhaustiu d’un fracàs rere un altre de l’esquerra independentista fins arribar el moment relativament dolç de l’actualitat. I encanvi, vostè defensa que sense aquells fracassos la CUP no seria on és ara.

Hi ha hagut aquests fracassos però perquè la lluita era ambiciosa i contra uns enemics poderosos. La repressió com a factor de desgast també hi ha estat, i sense això tampoc s’entendrien aquests altibaixos del moviment. Però malgrat tots els malgrats el fil es manté i aquest és un dels principals bagatges de la CUP avui dia.

Amb tot, 100 regidors i cap altra presència institucional, comparat amb altres esquerres independentistes com la basca, tampoc és per llançar coets.

El que és important és valorar la tendència. Tenim això que tenim però venim de molt menys i, per tant, reflectim un anhel en el nostre poble de polítiques independentistes i d’esquerres. Respecte altres pobles, partien d’escenaris diferents, de com es va gestionar la transició aquí o en el País Basc. Per tant també és lògic que ara tinguem escenaris diferents.

Com explicaria el concepte d’Unitat Popular. Quins avantatges presenta?

Unitat Popular és aglutinar una sèrie de reivindicacions de millora social per a la majoria de la població en una estratègia política concreta, que en aquest cas és l’estratègia independentista. És a dir, la necessitat d’obrir la porta a la llibertat per instaurar una sèrie de polítiques que deixin enrere les desigualtats i les injustícies.

En algun moment del llibre, en analitzar l’última dècada, parla de la CUP com una organització que pot esdevenir progressivament una organització de masses. Ara per ara, sembla complicat però paral·lelament sí que hi ha certa fascinació per fenomens com el de Syriza. Hi veu algun paral·lelisme?

És diferent. Syriza és una coalició forjada recentment i la CUP és un projecte que ja té els seus continguts polítics més o menys definits i que s’emmarca en una tradició política pròpia i independent. Syriza és una confluència. El que sí que té de comú és que la situació de crisi econòmica, tant a Grècia com als Països Catalans obre la perspectiva que opcions arrelades en les classes populars puguin avançar.

Avui que qui més qui menys ja és independentista, la CUP corre el risc de decantar-se cada vegada més per la qüestió social i semblar que abandoni la nacional, que és la que li ha donat força i cohesió històricament a l’esquerra independentista?

És irrenunciable la nostra identitat política que lliga els dos anhels de llibertat, la nacional i la social, com una cosa indestriable. Si prioritzem més un eix per sobre de l’altre, ens estem posant travetes a nosaltres mateixos. Si hem arrelat i tenim alguna cosa a aportar en la història d’aquest poble és tenir clar que aquests dos processos van junts. I per tant, s’ha de fer l’esforç per lligar-los a cada moment. I en les lluites socials tenir clar que només triomfaran en un escenari d’independència, i la independència que només s’imposarà si va lligada a conquestes socials.

El repte de la CUP, diu al llibre, és aconseguir enquadrar un gruix cada vegada més gran de gent que s’incorpori al treball polític del procés d’alliberament nacional i social als Països Catalans. Com s’ha de fer això?

Incidint cada vegada en més àmbits, tenint posicionaments sobre moltes de les realitats que afecten a les classes populars catalanes i, per tant, presentant-te com una eina útil políticament, que ets capaç de respondre als problemes del dia a dia. I així esdevens progressivament un moviment més ampli.

Al llibre també parla d’una cultura política pròpia.... Això s’ho deuen pensar tots.

Sí, i segurament tothom la té. La nostra és la d’aquesta horitzontalitat, l’arrelament en la cultura popular, el vincle fort amb el territori i lligar el social amb el nacional i entendre-ho com una cosa indestriable.

I en un temps de desgast tan fort de la política, com s’ho ha de fer la CUP per convèncer al ciutadà que vostès són diferents?

La CUP ha emergit com a contraproposta a la política desgastada. La gent ha vist en la CUP coherència, proximitat, honestedat... i això li ha fet arribar on és ara. Pot arribar molt més lluny la CUP, però tenint en compte que aquests valors polítics són els que l’han fet arrelar.

Exposa en el llibre certs perills que caldria evitar, com les dinàmiques de divisió interna, que tant de mal han fet històricament a l’esquerra independentista.

Sí. La pluralitat de punts de vista en l’esquerra independentista és una riquesa, però hem de fer l’esforç de conjurar-nos per una unitat política més ferma i amb uns objectius polítics compartits a curt, mig i llarg termini.

O alerta que a mesura que es vagi creixent l’organització i la presència institucional, l’amateurisme doni pas a la professionalització i axò també generi tensions internes. Hi ha vacuna contra això?

Segurament. La rotació de càrrecs, la revocabilitat dels càrrecs, evitar el mercadeig que es fa amb la política, lligar-se excessivament al poder financer, són coses que al final els partits no siguin exactament organitzacions plenament sobiranes sinó que també són comunitats d’interessos que no representen ben bé a les seves bases.

Repassant la història d’aquests 40 anys, si ara pogués tornar al passat, quins consells els donaria a les generacions anteriors de l’esquerra independentista?

És difícil, perquè les circumstàncies eren complicades. L’MDT no s’hauria d’haver trencat. S’hauria d’haver mirat de resoldre aquell debat, i això hagués donat un punt de força a l’independentisme en un moment important, com era el del desplegament de la CUP, per exemple.

ERC, i concretament l’ERC d’Àngel Colom, no surt precisament ben parada en la seva història de l’ndependentisme d’esquerres. Creu que hi pot haver alguna confluència amb l’ERC actual o els camins són realment diferents?

No ho sé. Aquest tipus de confluències es donen en determinades circumstàncies polítiques, quan hi ha una coincidència en lluites concrets. Per exemple, a Grècia, Syriza es forma perquè hi ha una sèrie de grups que es troben al carrer en la lluita contra les retallades. O en el cas de Bildu hi ha hagut una progressiva confluència perquè són opcions que la unitat s’ha produït des de la base. I això no és exactament així en el cas dels Països Catalans. El que no funciona és un pacte entre cúpules.

Països Catalans lliures i socialistes, deia algun eslògan. Lliures potser algun dia. Socialistes, ja és força més difícil. I Països Catalans impossible?

És difícil assolir-ho però seria estúpid renunciar-hi. Seria dilapidar el nostre bagatge polític. Som aquí perquè creiem en aquests tres objectius. El gran esforç que s’ha de fer és perquè els tres processos vagin el màxim de lligats possibles i amb prou connexió amb la consciència social del país. Sé que és complicat, que la consciència independentista ha crescut molt aquí i al País Valencià està en un estadi inferior.

La pregunta del milió: s’ha de presentar la CUP a les eleccions nacionals?

Com a membre del secretariat nacional, no puc dir quin és el meu punt de vista. S’han de valorar dues coses: la necessitat de la CUP d’intervenir políticament més enllà dels municipis, i això és compartit pel conjunt de l’organització, i els riscos que pot tenir inserir-se en una dinàmica parlamentària.

A l’acte de Manlleu ha dit que era un llibre d’història però que el millor d’aquesta història encara està per arribar. Expliqui’ns el final que s’imagina, perquè el que desitja ja el sabem.

M’imagino que es produirà una ruptura independentista a mig termini i espero que la CUP sigui prou forta per incidir en aquesta ruptura i els continguts de la seva proposta econòmica i social s’acabin imposant, perquè representen els interessos de la majoria d’aquest poble.