Article publicat a la secció "A corre-cuita" d'EL 9 NOU del 31-7-2015:
"Dilluns. No m’arriben més que comentaris positius de la QUAM d’aquest any dedicada monogràficament a les Adoberies de Vic. La històrica Quinzena d’Art que des de fa anys pivota entorn del ja no menys històric ACVic acomplia aquest any a la perfecció allò que se li hauria de demanar a la cultura i a l’art en particular, treballar per la creació però també per la transformació social. La transformació i la innovació social que haurien d’anar forçosament associades a les noves Adoberies si es vol salvar aquest conjunt patrimonial vigatà. De fet, ja es va salvar una primera vegada gràcies al moviment social que es va articular entorn a la plataforma Salvem les Adoberies. La Generalitat hi va posar la cirereta en forma de protecció, però ni l’administració autonòmica ni molt menys la municipal hi han actuat. La crisi i la desídia van fer més que les ganes –i l’obligació– de preservar l’espai, que amb els anys s’ha anat degradant. Ara l’onada d’aire fresc que l’arquitecte sevillà Santiago Cirugeda ha portat a través de la QUAM d’aquest any ve acompanyada de conceptes que sonen molt i molt bé: “implicar a tothom”, “innovació social”, “transparència”, “solucions realistes, aplicables, tocant de peus a terra”, “repensar la ciutat”, “estratègies col·laboratives”... I unes paraules de Cirugeda relativitzant alguns axiomes: “El dret de la propietat, que és legítim, també està delimitat pel dret al bé comú... si tinc un cotxe, bé que hauré de passar la ITV, no?”. Posem-nos-hi, doncs, respectant tots els drets, però valorant-los tots en la justa mesura. I convencem-nos d’allò que deia Mandela, que “tot és impossible fins que passa” i, sobretot, d’aquella dita que va fer cèlebre Montserrat Roig: “La cultura és l’opció més revolucionària a llarg termini”. Els de la QUAM i els d’ACVic ho saben. Per això, pacients, fa tants anys que prediquen amb l’exemple.
"Dilluns. No m’arriben més que comentaris positius de la QUAM d’aquest any dedicada monogràficament a les Adoberies de Vic. La històrica Quinzena d’Art que des de fa anys pivota entorn del ja no menys històric ACVic acomplia aquest any a la perfecció allò que se li hauria de demanar a la cultura i a l’art en particular, treballar per la creació però també per la transformació social. La transformació i la innovació social que haurien d’anar forçosament associades a les noves Adoberies si es vol salvar aquest conjunt patrimonial vigatà. De fet, ja es va salvar una primera vegada gràcies al moviment social que es va articular entorn a la plataforma Salvem les Adoberies. La Generalitat hi va posar la cirereta en forma de protecció, però ni l’administració autonòmica ni molt menys la municipal hi han actuat. La crisi i la desídia van fer més que les ganes –i l’obligació– de preservar l’espai, que amb els anys s’ha anat degradant. Ara l’onada d’aire fresc que l’arquitecte sevillà Santiago Cirugeda ha portat a través de la QUAM d’aquest any ve acompanyada de conceptes que sonen molt i molt bé: “implicar a tothom”, “innovació social”, “transparència”, “solucions realistes, aplicables, tocant de peus a terra”, “repensar la ciutat”, “estratègies col·laboratives”... I unes paraules de Cirugeda relativitzant alguns axiomes: “El dret de la propietat, que és legítim, també està delimitat pel dret al bé comú... si tinc un cotxe, bé que hauré de passar la ITV, no?”. Posem-nos-hi, doncs, respectant tots els drets, però valorant-los tots en la justa mesura. I convencem-nos d’allò que deia Mandela, que “tot és impossible fins que passa” i, sobretot, d’aquella dita que va fer cèlebre Montserrat Roig: “La cultura és l’opció més revolucionària a llarg termini”. Els de la QUAM i els d’ACVic ho saben. Per això, pacients, fa tants anys que prediquen amb l’exemple.
Dimarts. Orgull de pares. A Barcelona, acompanyant els guardonats per haver tret les millors notes de la selectivitat d’aquest curs. El conseller Mas Colell recordava que el 2001 entregaven les primeres distincions a la trentena d’alumnes que havien superat el 9 a la selectivitat. Aquest any passaven dels 500. Entre ells, vuit d’Osona. Tots vuit de l’escola pública. Una altra opció política ben revolucionària, la de l’escola pública. No la deixem malmetre i degradar com les Adoberies. Aquí no podran excusar-se en els propietaris".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada